divendres, 26 d’abril de 2013

La dama russa de les mil siluetes


Bellíssima silueta d'un motiu amb ferro forjat

Elisabeth Charlotte von Rathlef, Liselotte per als més propers, per als amics, per a tots aquells que l’estimàrem i l’estimarem per sempre fou una artista bàltico-catalana que, havent desenvolupat una tasca tan poc habitual – com és l’ art de retallar siluetes de paper de xarol- en les nostres contrades va contribuir amb un estil molt personal a divulgar part de la nostra cultura catalana i, per extensió, espanyola; sobretot les tradicions populars, sovint tan oblidades en els temps que corren, i a mostrar-nos a la vegada i de manera preciosa i refinada, la bellesa de la vida, vista des d’un punt de vista molt nòrdic i centreuropeu, però sense deixar de banda un cert toc de mediterraneïtat.

Tríptic d'una exposició
Es pot gaudir de la seva  obra en diversos llibres que l'editorial Juventud va publicar durant la dècada dels anys 50, 60 i 70. ‘Siluetes de Barcelona’ (1974), concretament, amb pròleg del polifacètic crític d’art i espectacles Sebastià Gasch, és l’exemple més il·lustratiu de la seva producció.
 
Découpages de la Patum, l’ou com balla, caramelles, moixigangues, l’ arquitectura modernista, els arts i oficis de l’admirable folclorista i estudiós Joan Amades, les obres de l’universal Gaudí, pinzellades dels vestits tradicionals regionals espanyols, detalls del ferro forjat... fins i tot il·lustracions per a contes infantils i juvenils, retallables per a llibres didàctics, icones i llegendes russes, ex-libris, oli sobre fusta, aquarel·la, tarjetons, estampació tèxtil, decoració d’espelmes...són algunes delícies del seu prolífic treball.
 
L'Elisabeth va viure sempre sota una aurèola artística d'exquisida senzillesa, si més no, sense voler destacar; sense pretendre ser una diva, allunyada de fastuositats i de vernissages de les sales d’art més selectes de l’esquerra de l’Eixample barceloní. Al contrari; ara exposava treballs de siluetes a la sala del molí paperer de Capellades, ara s’il·lusionava per una altre espai que l’esperava a Cerdanyola del Vallès; i pel camí, ja n’havia fet al casinet de Begur, a la Rødovre Bibliotek de Copenhague, a Santiago de Xile, a l'antiga sala de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona a la plaça de Sant Jaume, o es delia perfilant un exquisit ex-libris amb motiu d’un natalici.

 Aquarel·la
Així, la perseverància, conjuntament amb un toc molt personal d’amor, força ironia, i poesia van caracteritzar sempre la seva obra. La seva vida va estar plegada de vicissituds on –com si hagués estat fruit de l'atzar- un entorn prou especial va anar moldejant la seva sensibilitat en silenci. I va passar d’un món, en certa manera  privilegiat (filla de terratinents bàltics i artistes) a moments de molta austeritat. Ja de molt petita l’esclat de la revolució bolxevic als territoris russos del Bàltic l’obligà a exiliar-se amb la seva família en una altra terra: Alemanya; i, més tard, a Catalunya.
 
Harald, el seu pare, fou científic (exercí d’agrònom i fou estudiós de la botànica -en concret de les roses- i també dels coleòpters) i suboficial a les ordres del tsar Nicolau II de Rússia; i Harriet, la seva mare, fou pintora i escultora, que estudià amb els noms més il·lustres de la Bauhaus, com W. Gropius. A més, era admiradora del poeta alemany Rainer Maria Rilke i el filòsof austríac Rudolf Steiner, entre d’altres intel·lectuals. Eren anys convulsos: Adolf Hitler acabava de pujar al poder i per a molts encara no s’albirava el pitjor.
 
Serà doncs, a principis dels anys 30, quan l'Elisabeth arriba a Barcelona, després de la diàspora obligada de la Rússia tsarista a l’Alemanya prenazi. Tot plegat, una passejada biogràfica fascinant.



Tarjetó
 
De tota manera, aquests sotracs que la vida li va etzibar no van impedir que quan arribés a la nostra terra prosseguís treballant i compaginant el bonic art de retallar siluetes, tasca que havia ‘begut’ de ben petita en aquella manor house (una mena de propietat rural del Bàltic) on va néixer, a la pedania de Nömmiko, prop de Tartu (Estònia). I així fou com el va seguir conreant durant tota la seva vida, fins que malauradament ens va deixar el setembre de 1999.

La seva tasca per executar siluetes es podria enmarcar d’una manera primitiva, excepcional, en el món de l’ artesania, donant pas a un raguitzell de pinzellades poètiques i plenes de sensibilitat i fantasia al més pur estil dels contes de Hans Christian Andersen o de les llegendes russes d'Afanásiev o Bilibin.

A Barcelona, a part d'il·lustrar moltíssims llibres ('La gallinita encarnada', 'El zapatero y los duendes', 'La princesita de la sal', la col·lecció de 'Corto y pego mis siluetas', 'Temas de meditación'...) amb l'editorial Juventud, també va arribar a treballar per a 'Indianas Dalí', tant a la botiga del Poble Espanyol com al local de les Galerías Condal.

Elisabeth Charlotte von Rathlef va ser sense cap mena de dubte una mestra amb 'm' majúscula en l’art d’executar siluetes.

L'any 1996, l'Ajuntament de Barcelona li va atorgar 'la medalla de la porta de Sarrià' en reconeixement a la seva immensa tasca artística i per la seva gran qualitat humana.

Al seu estudi-taller, a Sarrià
 
A vegades la imagino allà dalt, entre els núvols blancs d’un cel bàltic ben blau, i que m’aixoplugui abans d’endormiscar-me, com una mare que li canta tendrament al seu nadó, a cau d’orella: jo també vaig vestida de paper de xarol. 

dilluns, 22 d’abril de 2013

L’ermita de la patrona oblidada


L'ermita amb una torre del
Palau Nacional darrere
Segur que molts de vosaltres recordeu com fa ja uns quants anys Montjuïc era sinònim de Parc d’Atraccions, dels estudis de Televisió Espanyola a Miramar, i d’un Castell amb vistes excel·lents sobre la ciutat i la Mediterrània. Més tard, amb la cita olímpica del 92 i l’embranzida que això va significar, la muntanya va modificar ostensiblement la seva fesomia amb nous usos gràcies a la construcció de grans equipaments esportius -amb l’Estadi Lluís Companys i el Palau Sant Jordi com a estendards- però també a l’ampliació i consolidació d’una àmplia i variada oferta de teatres i museus. La Font Màgica, els pavellons de la Fira, les columnes restituïdes de Puig i Cadafalch, i hectàrees i hectàrees de vegetació completen a grans trets tot allò amb que qualsevol de nosaltres identifica Montjuïc.

Però uns quants segles abans de tot això, a l’edat mitjana, Montjuïc va ser eminentment un lloc d’ermites i capelles. Se n’han documentat almenys 7, la primera de les quals va ser la del Port (datada el 1031), a la qual van succeir les de Sant Fruitós, Sant Julià o Sant Bertran, entre d’altres. Ara bé, l’única que ha sobreviscut i ha arribat després de moltíssimes vicissituds als nostre temps és la de Santa Madrona.
Aquesta petita capella es troba a peu del carrer Montanyans, entre el recinte del Palauet Albéniz i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. No és que estigui amagada però si no s’hi para prou atenció és fàcil despistar-se i que la vista se’t distregui  amb les imponents torres del MNAC. L’ermita està documentada des de 1403 i està considerada una de les més importants de Montjuïc a la seva època, sinó la que més, ja que custodiava les relíquies de Santa Madrona -la patrona més desconeguda de Barcelona-.
Aquesta primera capella tenia un convent annex, que van ser destruïts el 1652 durant el setge de Barcelona a la Guerra dels Segadors. La mateixa sort va córrer el 1713 (aquest cop per la Guerra de Successió) la nova ermita que es va construir per substituir l’original. Finalment, el 1734 –com resa el gravat sobre la porta de la capella- els fidels van aixecar la capella actual per refermar el seu culte a Madrona, la jove esclava de Tesalònica que va morir martiritzada per mantenir-se fidel a la fe cristiana.

Segons la versió més acceptada, el vincle de Madrona amb Barcelona neix quan uns mercaders francesos traslladaven per mar les relíquies de la Santa fins a Marsella. La nau va embarrancar a Barcelona, davant de Montjuïc, i cada cop que intentaven salpar la meteorologia adversa els ho impedia. Els mercaders van interpretar que el desig de la Santa era quedar-se a la ciutat i van deixar-hi les restes. El 1563 el Consell de Cent va decidir fer-la patrona de Barcelona.


Talla de Santa Madrona a l'interior de l'ermita

De totes aquestes vicissituds és testimoni la petita ermita que avui només s’obre un cop l’any coincidint amb l’Aplec de Santa Madrona que organitzen les parròquies del Poble Sec el quart diumenge de Pasqua. A l’interior, un altar i una talla de fusta de Santa Madrona, recorden a la patrona oblidada o, si preferiu, menys coneguda entre els barcelonins.


dilluns, 15 d’abril de 2013

Sembrant 'pau i bé' entre capisayos i sarbatanes


Màscara ritual indígena
Recordo perfectament (ara deu fer uns 20 anys) la primera vegada que vaig sentir parlar o, millor dit, llegir unes línies sobre aquest museu. Era en una petita secció de 'tresors amagats de la ciutat' de la magnífica publicació de viatges ‘Altaïr’. El nom (‘Museo etnográfico andino-amazónico’) ja em va quedar per sempre ben ancorat en un d’aquells calaixos de la memòria, i sabedor que un dia, tard o d’hora, l'obriria per fer realitat el somni i acostar-me a aquesta petita terra incognita de la part alta de la ciutat. I així va ser.


Corones fetes amb plomalls
de guacamaia o lloro
Dit i fet, el desembre de 2009 aterrava per primer cop en aquest espai del carrer Cardenal Vives i Tutó, 2, a recer de qualsevol àmbit sorollós de la ciutat i en un oasi de pau, meditació i tranquil·litat. Aquí, al límit occidental de Sarrià-Sant Gervasi, en els terrenys on al segle XVI ja anomenaven 'desert de Sarrià', als baixos del Convent dels Frares Caputxins, hi jau una col·lecció ben particular que ben pocs barcelonins conèixen, a menys, és clar, que tinguin interès per l’etnografia, l'antropologia, la història o, simplement, siguin curiosos de mena.

En aquest lloc s'hi troben guardats un conjunt d'objectes d'una civilització indígena que abasta els tres territoris civils del Caquetá-Putumayo-Amazones (uns 257.000 quilòmetres quadrats), al sud-est de Colòmbia i que, des de finals del segle XIX, fou territori de la missió caputxina en aquesta cruïlla geogràfica entre l'Equador, el Perú i el Brasil.

El caçador de Pto. Asís,sr. Penagos,
amb un jaguar, l'any 1932
De fet, l'origen d'aquesta col·lecció arrenca l'any 1911, quan el pare Miquel d'Esplugues crea l'anomenat 'Museu de missions'. Més tard, amb els desafortunats incidents (saqueig i crema) de juliol de 1936 es perden algunes peces i d'altres es poden recuperar. Serà l'any 1975, en ocasió del 75è aniversari de la restauració de la província caputxina de Catalunya, quan el pare Ramon Vidal (autor d'una detalladíssima guia del museu) planta, per dir-ho d'alguna manera, la 'segona llavor' d'aquest espai.

Arribats en aquest punt, cal subratllar que la gran majoria de les peces provenien del CILEAC (Centre d'Investigacions Lingüístiques de l'Amazònia Colombiana), fundat l'any 1933 a Sibundoy, per Fra Marcel·lí de Castellví. En aquesta reobertura de 1975 hi van participar frares de l'orde, i un germà lasallista, entre d'altres especialistes. I també hi van haver donatius d'algun particular. A més, en la classificació, disposició i instal·lació, es va rebre l'ajut desinteressat de tècnics del museu zoològic de Barcelona, sobretot a l'hora de classificar els coleòpters, lepidòpters, mamífers i rèptils.

La sala on hi ha dipositades les peces està dividida en set vitrines, comptant amb una important col·lecció de materials precolombins (ceràmiques domèstiques i per a rituals, com figuretes, pedres tallades del paleoindi i neoindi), màscares rituals i altres peces de caràcter etnogràfic.

Bust de fusta de Fra Marcel·lí de Castellví
 Així, entrant a mà dreta, i en aquest primer ample aparador de vidre hi trobem parts de destrals neolítiques dels indis huitotos, puntes de llança del paleoindi Putumayo, amulets, una estàtua braser, bols, olletes i atuells fets en terracota.

La segona secció inclou instruments musicals com flautes de canya i flautes horitzontals (alguna d'elles feta amb os de tíbia de cèrvol), arcs de fusta de chonta, fletxes i buiracs, pells de jaguar, un grup d'imatgeria santera colonial (bàsicament estàtues de Sant Antoni de Pàdua) i d'altres curiositats com un joc sonor fet amb llavors de yugo que reprodueix "l'esbufec del jaguar", tambors o baldufes de mà fetes amb coco.

Ja observant amb detall la tercera veiem com els nostres ulls s'aturen en uns llampants cargols marins de les costes de Cuba, sota l'atenta 'custòdia' d'uns caimanets dissecats. Al costat ens topem amb uns cranis de mico volador jove a qui sembla no preocupar-li en absolut la presència d'una temible huizoco ('piranya', en huitoto). Rematen aquesta secció un troç de resina de garrofer que s'utilitza per fer aromàtica la coca que mastegaven els yukures; un vas per a beure chicha; i unes sarbatanes de gairebé 2 metres de llargada on vires emmetzinades amb curare lliscaven per aquest ventre de fusta per esdevenir 'mosquits' silenciosos i mortals.
 
Arribats a la quarta vitrina, ens dóna la benvinguda una bonica mescla d'elements etnogràfics que inclou fòssils recollits a l'Amazònia, collarets, una corona tikuna per al ball de la Pelazón, i una partitura -escrita en aquesta llengua, i en paral·lel traduïda al castellà- de la seva melodia. I no us preocupeu que, per a les tres que falten, i abans no haureu arribat aquí, pel camí ja us haureu sorprès gratament amb un curiós 'troç de barba' del sacha-hombre (home salvatge de la mitologia inga) que deien habitava un d'aquells pujols del Patascoy; o us haureu imaginat vestits amb un bonic capisayo de la vall de Sibundoy.

Aneu-hi, doncs; potser als més joves (i als més grans) us transportarà per una bona estona a les pàgines de 'L'orella trencada', d'Hergé, on l'intrèpid Tintín s'aventura en un país imaginari d'aquell continent per esbrinar d'on diantre prové l'estatueta que han robat al museu etnogràfic belga.

Però per damunt de tot, penseu en aquestes paraules que fra Ramon Vidal va deixar escrites fa uns anys. Penso que sintetitzen de manera senzilla i profunda el gaudi d'aquest lloc: “[…] No oblidis que l'essencial és contemplar els objectes: a partir, de la imaginació, deixar-te endur a fruir estèticament, idealment, espiritualment". I continua: "Aquesta és la condició per a introduir-te en unes cultures, si bé exòtiques, profundament humanes".

L’empremta de la tasca missionera d’aquesta orde en aquest racó de l’Amèrica Llatina traspua en les vitrines d'aquest petit museu. "Pau i bé'", com resa el lema dels caputxins.


Fra Valentí Serra mostrant
una de les peces de la col·lecció

Agraïments: al caputxí historiador, arxiver i responsable del museu, Fra Valentí Serra de Manresa per la gentil atenció i les explicacions rebudes durant la visita feta recentment.

dimecres, 3 d’abril de 2013

L'amfiteatre anatòmic

Amfiteatre anatòmic
Segur que fa temps que ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats de Barcelona però això no treu que, per la seva arquitectura, la seva estètica o fins i tot l’atmosfera que l’envolta, l’amfiteatre anatòmic que hi ha a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (carrer del Carme, 47)  sigui un d’aquells llocs que transmeten una màgia especial digna de ser coneguda.

L’amfiteatre és una sala ovalada de gran bellesa, amb dues entrades a cadascun dels extrems, grada de pedra massissa i una camilla de marbre al centre on es disseccionaven els cadàvers (en bon nombre procedents de l'antic i proper Hospital de la Santa Creu). Es va construir (com l’edifici que l’acull, d’estil neoclàsic) el 1760 i el seu autor va ser l’arquitecte Ventura Rodríguez.

L’impulsor de l’amfiteatre i del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (avui Acadèmia de Medicina) va ser Pere Virgili, el gran renovador de l’ensenyament d’aquesta disciplina. Ell va ser l’inspirador dels col·legis de cirurgia i va crear-ne el primer d’Espanya, a Cadis. Aquestes idees  innovadores, reformistes, van prosperar a l’empara del despotisme il·lustrat que va caracteritzar el regnat de Carles III i els consegüents intents de fomentar el progrés cultural, científic i tècnic.

Barana i gelosia
Carles III, doncs, va signar el 1760 l’ordre reial que permetia la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que s’enllestiria quatre anys més tard. L’escut del monarca esculpit en pedra a la façana principal i l’escultura en una de les entrades de l’amfiteatre recorden el paper decisiu del monarca tot i que el bust més prominent, situat en un dels laterals de la sala, correspon a Pere Virgili.

El Col·legi de Cirurgia va mantenir les seves funcions fins el 1843, quan va transformar-se en Facultat de Medicina després que es fusionessin els dos estudis (fins aleshores Medicina es cursava només a la Universitat de Cervera i cirurgians i metges eren professions diferents). De Cervera són, precisament, els robustos seients de fusta i cuir de les dues primeres bancades de l’amfiteatre. L’ús de l’edifici com a Facultat es va prolongar fins el 1906, amb el trasllat de la Facultat a l'Hospital Clínic. Des del 1929 l’edifici acull la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i l’amfiteatre ha quedat reservat com a sala per a actes solemnes.

Avui pot ser visitat a determinades hores el que és considerat un dels amfiteatres anatòmics més importants, sinó el que més, que es conserven. A l'interior, la història, la decoració i l'arquitectura es condensen d'una manera prou evident i injecten un cert misteri. Es nota veient la balconada amb gelosies que, segons la llegenda, permetia a alguns visitants presenciar les disseccions sense ser vistos. O recorrent l'estret túnel que voreja la grada per dins i que, a banda de permetre anar d'un extrem a l'altre de la sala sense passar pel mig, també ajudava als estudiants –o això diuen- ocultar-se per seguir les classes.

Interior amb la camilla de marbre
Interessant és també la làmpara de vidre de Murano que penja del sostre, regal del rei Alfons XIII, que el 1929 va finançar part de la restauració de l’edifici quan es va convertir en seu de l’Acadèmia de Medicina. Els vitralls, també d’aquesta època, il·luminen la cúpula de la sala on destaquen 4 grans noms de la medicina: Gimbernat (que dóna nom precisament a la Sala que acull l’amfiteatre), Mata, Cajal i Servet.

Tot plegat converteixen l'amfiteatre anatòmic en un dels millors exemples, sinó el que més, d'aquest tipus de construcció a Europa. I sens dubte, una visita obligada.

Agraïments: al doctor Jacint Corbella, president de la Reial Acadèmia de Ciència de Catalunya, per les seves explicacions i el seu temps enriquidor.