diumenge, 30 de juny de 2013

Bòria avall

A l’Edat Mitjana al contorn del que avui és la Plaça de l’Àngel i el carrer Llibreteria hi havia la Presó del Veguer, una de les moltes de la Barcelona medieval. Per això precisament al carrer Llibreteria se’l coneixia com la Baixada (o Davallada) de la Presó, una pendent que connectava amb el carrer de Bòria (el ‘forum bovarium’ romà o ‘raval dels bous’), és a dir, l’àrea que servia per guardar el bestiar fora de la muralla de la ciutat.

'Bòria avall' (Francesc Galofré, 1892)

Durant molts anys, als reus empresonats al penal del Veguer se’ls infligia una mena d’escarni públic consistent a pujar-los en un ruc i fer-los desfilar per diversos carrers de la ciutat (enfilant el carrer Bòria des de la Baixada de la Presó) mentre un botxí fuetejava el pres i l’agutzil recitava la pena per la qual havia estat condemnat. La multitud, mentrestant, es concentrava al llarg del recorregut per presenciar l’escarni entre crits i burles.
Aquest, molt resumidament, era un dels càstigs que durant molts anys (fins a finals del segle XIX com a mínim) tenien lloc a Barcelona i que van donar lloc a una expressió -‘fer passar bòria avall’- per referir-s’hi a l’escarni o la vexació pública d’algú.
De cròniques explicant els detalls del ‘bòria avall’ se’n van escriure unes quantes però probablement la millor manera de fer-nos a la idea del que representava aquell càstig la va plasmar el pintor vallenc Francesc Galofré Oller al seu quadre ‘Bòria avall’ del 1892. El llenç és una obra espectacular, de 3 metres d’alçada per 5 d’amplada, que Galofré va ambientar al segle XVII reproduint amb gran fidelitat històrica tant l’escenari com el vestuari.
El tram del carrer Bòria que retratà Galofré ja no existeix (l’obertura de la Via Laietana va escapçar-lo i els planejaments urbanístics n’han modificat la fesomia al llarg dels anys) però no és difícil imaginar-nos l’atmosfera del llenç i l’època si hi anem un dia pel barri i ens situem Bòria avall, just al davant –per exemple- de la volta del carrer de Sant Onofre… traslladant-nos al XVII com magistralment va fer Francesc Galofré.  
Prova d’això va ser l’èxit de la seva obra, que van visitar quan es va exposar per primera vegada a la Sala Parés 60.000 barcelonins aliens a les critiques d’aleshores entre els partidaris de la pintura histórica tradicionalista que escenifica el llenç i els nous corrents modernistes.

L'Esquella de la Torratxa va descriure en un poema el
'Bòria avall" a partir del cuadre de Francesc Galofré
Si voleu veure el ‘Bòria avall’ ara és una ocasió excel·lent. El Museu de Valls, dipositari de l’obra, l’exposa fins a finals de setembre en el marc d’una retrospectiva sobre Francesc Galofré. Si us animeu fins i tot podeu descobrir qui és el fill de Francesc Soler Rovirosa (considerat l'escenògraf català més important de tots els temps i amic de Galofré) que diuen que hi surt retratat al quadre.

diumenge, 23 de juny de 2013

Els Camps Elisis: el pioner parc d'atraccions


Cartografia de Barcelona el 1855, amb les muralles,
el Passeig de Gràcia i els Camps Elisis

Poques vegades m’havia parat a pensar, quan m’hi fixava en el Tibidabo coronant el cim que li dóna nom, que aquesta instal·lació és darrera baula d’una història més que centenària. Una història que comença fa 160 anys, quan la ciutat va estrenar el seu primer parc d’atraccions.
La creació d’aquest tipus d’instal·lacions s’entèn per la necessitat de l’ésser humà d’explorar noves formes de diversió cada vegada més complexes i sofisticades gràcies als avenços de la tècnica. Un dels exemples més antics (que ha sobreviscut fins els nostres dies) és el parc d’atraccions de Bakken, al nord de Copenhague –la capital de Dinamarca-, en funcionament des de l’any 1.583.
Curiositats de la cabalística o no, alterant una mica aquesta data (tot i que gairebé 300 anys després), Barcelona se sumava al grup de ciutats que volia oferir formes més trepidants d’oci als seus ciutadans. Era l’any 1853 i avui dia és sorprenent descobrir que l’àrea compresa entre el Passeig de Gràcia i els carrers Rosselló, Roger de Llúria i Aragó (amb una Pedrera de la qual encara no hi havia ni rastre), va acollir des d’aquell any i durant dues dècades el primer parc d’atraccions de la ciutat: els Camps Elisis.
El projecte dels Camps Elisis (el nom es va adoptar per evocar l’elegància i bellesa de l’avinguda parisina) el va dissenyar l’arquitecte Josep Oriol Mestres, qui el 1852 va rebre l’encàrrec de fer uns jardins per al lleure i l’esbarjo dels barcelonins. L’arquitecte es posa mans a l’obra i el 10 d’abril de 1.853 s’inaugurava aquest complex de gairebé sis hectàrees en el qual els cronistes de l’època destacaven l’exhuberància de la seva vegetació, la profusió de pèrgoles, glorietes, fonts i estanys, l’exhibició d’aus exòtiques i també l’existència un luxós saló circular (amb una galeria elevada sostinguda per 24 columnes de fusta)  destinat a concerts.
L’àrea destinada al joc incorporava atraccions com pavellons de tir, billar a la francesa, ballestes, gronxadors, cavallets i altres entreteniments. Però sens dubte l’atracció més espectacular va ser la muntanya russa: una estructura de fusta amb dos recorreguts simètrics i independents. De fet, més que una muntanya russa tal i com la coneixem avui dia, l’atracció vindria a ser una rampa  per la qual la gent s’hi llençava en vagoneta –assolint una velocitat punta de fins a 50 quilòmetres per hora- i que el el tram final, en pujada, frenava.Buidada la vagoneta, els operaris la tornaven a pujar fins el punt més alt (on hi havia una torre central per on accedia el públic) i es repetia el procediment. L’atracció era l’equivalent a les franceses Promenades Aeriennes de principis del segle XIX.

La muntanya russa (Foto: François Marie Alexandre Gobinet de Villecholes)
 
Les Promenades Ariennes,
model per a la muntanya russa dels Camps Elisis
Les atraccions dels Camps Elisis no s’acabaven aquí. Dos anys després de la seva inauguració, el 1855, es va construir una mena d’hipòdrom on també s’hi van celebrar curses de braus. El 1858 una pista per a espectacles de circ, convertint-se d’aquesta manera en el primer circ estable de què ha disposat la ciutat. Aquell mateix any, a més, va debutar al teatre del recinte Fructuós Canonge, ‘el Merlín espanyol’, un dels mags més famosos del seu temps a qui s’atribuïen poders màgics i habilitats de faquir.
Els Camps Elisis van viure des de l’obertura uns anys d’esplendor, amb celebracions destacadíssimes per la revetlla de Sant Joan –que obria la temporada forta del parc- i que culminava a les sis del matí amb un concert quan el dia clarejava. Un espectacle tan variat, per força havia de ser de pagament, i així els Camps Elisis van ser els primers jardins de la ciutat on es cobrava per accedir-hi: dos rals l’entrada senzilla o 25 pessetes l’abonament anual. Les atraccions, a més, es pagaven a part.
Durant aquests anys els Camps Elisis viuen la seva època daurada, amb una visita de la reina Isabel II inclosa per pujar a les famoses muntanyes russes. El teatre s’amplia i s’adapta per acollir òpera i el 1862, amb Anselm Clavé assumint-ne la gestió dels Camps, sovintejaran també les actuacions de cant corall.
Aquesta època d’esplendor, però, va començar a declinar a finals de la década dels 60 del segle XIX, potser pel caprici de la ciutadania i la competència d’altres centres d’oci propers, com el Tivoli. Paulatinament aniran tancant atraccions i espais i el parc s’esqueixarà fins al seu tancament definitiu el 1873.

dimarts, 18 de juny de 2013

Benvinguts als vestigis de la Casa Burés


L'estàtua de l'ós, de mida imponent
Tot i que la primera impressió que es té al peu de l'escala principal d'aquesta majestuosa finca de la dreta de l'Eixample no deixa de ser inquietant per la presència de l'estàtua d'un ós bru (amb les urpes tallades, i sense fanal de llautó, per cert), la visita que avui fem vol posar una mica de llum a les restes que encara es conserven de la que va ser propietat de la família Burés a Barcelona: l'anomenada 'Casa Burés'.  Un brindis, doncs, carregat dels millors auguris per al futur d'aquesta immensa finca d'uns 7.000 m2 ubicada al carrer d'Ausiàs Marc, 30-32/Girona,10-18.

Aquest és un recorregut breu, que no pretén entrar en detalls arquitectònics massa tècnics, sinó que les pinzellades visuals siguin per fer-se una idea de la fesomia que conserva aquesta petita joia del Modernisme català i que, bé sigui per una història particular, bé per deixadesa, ha anat recobrint-se -durant els últims 20 anys- de pols i decadència. I ara, li toca encomanar-se a què un empresari o un grup inversor la salvi del seu naufragi total, perquè de moment, cap de les dues Administracions (Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no han trobat la vareta màgica per donar-li un ús definitiu i rendible.

La Casa Burés va néixer com un encàrrec personal que l'empresari del tèxtil Francesc Burés i Borràs li va fer, segons diuen, al que fou  'mà dreta' d'Antoni Gaudí: el mestre d'obres Francesc Berenguer. Però com que aquest últim estava molt ocupat ajudant Gaudí en el taller de les obres del temple de la Sagrada Família, i del Park Güell, no va poder finalitzar la carrera d'arquitectura, i el projecte de la Casa Burés fou signat per l'arquitecte Miquel Pascual.

L'edifici, que consta de soterrani, planta baixa,  i quatre plantes més (inclou pis noble, i 12 pisos de lloguer), unes golfes afegides i terrat, es va aixecar entre 1900 i 1905, en l'època en què l'empresari de nissaga bagenca va tenir la seva filla, n'Àngels. La façana està feta en pedra de carreu, sense proliferació d'elements decoratius llampants, on destaca el ràfec; en el punt més elevat d'un dels dos vèrtexs del xamfrà, una torre de base circular i coronament en punxa, d'aparença nòrdica. I, a l'esquerra, un perfil de torreó que compassa la perspectiva visual del carrer amb la part superior de la Casa Roger, d'Enric Sagnier, edifici ubicat a la cantonada del davant.

Situats a la planta baixa, i accedint pel xamfrà, impressiona el vestíbul -amb capitells amb efígies d'animals- per on entraven els carruatges o vehicles a motor; i, connectat per una mena de porta-tribuna del més pur estil art nouveau s'accedeix a l'altra escala (la de la resta d'apartaments de lloguer, car a la planta noble hi vivia la família Burés). Per cert, en aquesta típica 'casa de renda' de l'Eixample hi van viure durant un temps el polític Francesc Cambó, i d'altres metges de renom. 

La porta que connecta el vestíbul
amb l'escala d'apartaments

Malauradament i a dia d'avui, la planta baixa (banda Ausiàs March i banda Girona) no té gaires elements de disseny destacables. Tan sols empremtes visuals del que va ser l'oficina ambulant d'alguna de les productores de cinema i publicitat que hi van passar per uns dies per enregistrar-hi escenes (alguns del títols dels films: 'Little Ashes', 'Asesinato en el Comité Central', 'Darkness', etc.). I dues pianoles castigades de cara la paret que semblen més aviat amb ganes de fugir que no pas per quedar-s'hi tot esperant tornar ser acariciades per dits professionals al flamant lounge bar d'un luxós Hotel Burés (si és que, algun dia, aquest és el seu futur).

Això sí, a bona part d'aquesta planta i sota una renovada aparença feta amb pladur no és difícil d'imaginar les oficines principals dels qui van ser, també, propietaris (a més de Filatures Burés) de la marca 'El Burrito Blanco'.

Tot just pujant les escales amb barana de pedra treballada per accedir a la planta noble, la mirada curiosa obliga a alçar el cap i admirar la bellesa de la llum que filtra per entre els vitralls de la claraboia pentagonal. Entrem a l'apartament de la família Burés (la retina ja ens avisa que aquest espai té unes dimensions envejables: uns 1.000 m2) i ens dóna la benvinguda una petita capella on encara s'hi poden veure restes d'escriptura en hebreu, possiblement de textos religiosos.

Uns metres a l'esquerra i abastant tot el xamfrà, hi trobem un amplíssim menjador on podem contemplar uns plafons escultòrics del tallador Joan Carreras. Les escenes il·lustren esports practicats per les classes benestants de l'època (vela, tennis, hípica...). Sostres de guix, dibuixos ornamentals, art floral, i a la tribuna de la cantonada, una 'sala de música' amb decoració relacionada amb el món de l'òpera.

Els terres de l'estança dels Burés (fou declarada, des de 1979, 'Bé d'interès local i protegit') s'alternen d'ací i d'allà amb marbre, marqueteria diversa i mosaics de Pau Roig. I per rematar aquest goig visual, una 'habitació dels nens'  (potser la més ben conservada de tota la finca en quant a elements pictòrics) amb sis pintures murals de l'escenògraf i dissenyador Oleguer Junyent, que il·lustren narracions infantils germàniques. Presideix aquest conjunt una llar de foc amb mosaic i fusteria de Gaspar Homar on hi figuren dibuixats els personatges principals del conte  'Hansel i Gretel'. Tot plegat, una meravella per a la vista.


La majestuosa claraboia ens dóna la benvinguda

Accedint cap a la terrassa i tot donant un cop d'ull ràpid a la resta d'apartaments, un se n'adona que viure aquí era tot un privilegi, tot i que avui tingui un aspecte desolador, al més pur estil 'REC ' o 'El Orfanato'.  A l'escala principal, però, i al llarg de tot el recorregut des de la planta baixa, una nota de color alegra una mica l'esperit: són les flors que decoren els arrimadors de ceràmica, i que s'han conservat en molt bon estat.

Arribats a la terrassa, m'atreveixo a fer de Hansel trapella, i obro la porta de la torreta wagneriana, neogòtica, en certa manera. Tan sols unes gavines esmaperdudes m'acompanyen en aquest coronament del cim i em miren amb cara d'estranyesa. No hi trobo cap bruixa del conte dels germans Grimm. A dreta i esquerra i immutables amb les seves palanques i boies oxidades després de més d'un segle, els dipòsits gegants d'aigua potable que abastien els apartaments de la 'Casa Burés'.

Ara ho entenc: per això l'any 1910, quan els Burés van demanar permís a l'Ajuntament per aixecar les 'golfes', el reclam per a llogar-los s'anunciava amb un contundent  "tienen agua abundante y water-closets"; tot un luxe en aquells dies.

De tornada al país dels vianants, a baix, m'espera el desmantellat ascensor d'Enrique Cardellach &Hijos, aturat, qui sap quants anys fa.

La propera vegada que torni a aquest edifici, segur que li dic al grum que vaig a la terrassa. A sadollar-me amb un bon Rémy Martin, i a fumar-me una bona pipa: per la Burés, per la màgia del Modernisme.


L'ascensor de la 'Casa Burés'.
Podeu delectar-vos amb algunes imatges de la fantasmagòricament espectacular Casa Burés en aquest àlbum.

dimarts, 11 de juny de 2013

Der Repräsentationspavillon


Vista general del Pavelló alemany de Mies Van der Rohe
- I això, per a què serveix?

- Per ser bell i representar

Aquesta conversa entre el rei d’Espanya Alfons XIII i l’arquitecte alemany Ludwig Mies Van der Rohe va tenir lloc el 28 de maig de 1929, fa exactament 84 anys, durant la inauguració del Pavelló alemany de l’Exposició Universal de Barcelona. Alemanya, delerosa de fugir dels estigmes que arrossega des de la I Guerra Mundial, decideix mostrar-se al món amb un estand poc convencional que exemplifiqui per ell mateix els nous valors de la República de Weimar: funcionalitat, transparència, modernitat, democràcia...

Els encarregats de dur a terme aquesta tasca són Mies Van der Rohe, aleshores un professional de renom però encara sense l’aura de geni que el va succeir, i Lilly Reich, una arquitecta especialitzada en el disseny d’interiors. Der Repräsentationspavillon havia d’enllestir-se en pràcticament un any i servirà per acollir la cerimònia inaugural de la representació alemanya, amb l’assistència dels reis d’Espanya, i altres recepcions oficials.
Alfons XIII i Van der Rohe durant la inauguració del Pavelló alemany
El setembre de 1928 Van der Rohe visita Barcelona per escollir la ubicació del pavelló –que s’acabarà edificant entre la Font Màgica i el Poble Espanyol del recinte de Montjuïc, seu de l’Exposició – i immediatament posa fil a l’agulla. Torna a Berlin i  dissenya un edifici que ha estat considerat entre les seves millors creacions, revolucionant l’arquitectura contemporània i amb una influència que arriba als nostres dies. Van de Rohe va utilitzar vidre, acer i diferents tipus de marbre, ònix i granit per a la seva obra, d’una simplicitat i alhora una bellesa torbadora, reforçada per l’escultura ‘Alba’ de George Kolbe, situada en un petit estany al basament.

La senzilla espectacularitat de l’edifici va sorprendre en aquella època. La gran majoria d’edificis que es van construir per a l’Exposició de 1929 –com comprovem avui mateix amb les construccions supervivents d’aquell esdeveniment com el Palau Nacional- apostaven per línies molt més clàssiques. La pregunta d’Alfons XIII (I això per a què serveix?), més enllà del seu infantilisme, és reflex d’aquesta perplexitat.
Cortina vermella, catifa negra i ònix groguenc:
els colors de la bandera alemanya
Però el Pavelló alemany de Mies Van der Rohe i Lilly Reich, Der Repräsentationspavillon, no va sobreviure a l’Exposició de 1929. Acabat l’esdeveniment, i després de fracassar les converses amb un hostaler local per reconvertir-lo en restaurant, es va desmuntar l’edifici escampant arreu –literalment- els seus components: l’estructura metàl·lica venuda a pes a Barcelona, un panel d’ònix reconvertit en escriptori per un col·laborador i dues cadires model Barcelona –dissenyades pel mateix Van der Rohe per encaixar-les harmònicament amb el Pavelló- estan exposades a la Glass House de New Canaan (Estats Units).

No va ser fins la dècada dels 50 quan Oriol Bohigas encapçala els primers intents per reconstruir el Pavelló alemany. Amb aquest objectiu escriu al mateix Mies Van der Rohe el 1957 (l’arquitecte estava exiliat des de 1937 als Estats Units), que accepta tot i que finalment la proposta no té èxit. Els intents se succeeixen al llarg de 30 anys, fins que finalment el 3 de juny de 1986 (coincidint amb el centenari del naixement de Van der Rohe) s’inaugura la reconstrucció –amb alguns retocs tècnics i constructius a càrrec d'Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos- al seu emplaçament original. És el Pavelló que podem visitar avui dia i que mereix, sense cap mena de dubte una visita. Aclapara veure com una construcció octogenària com el Pavelló alemany conserva una modernitat tan contemporània.

Commouen els buits espais interiors només alterats per la presència d’una altra de les creacions de Van der Rohe: la cadira Barcelona. Inspirant-se en la sella curulis, utilitzada pels magistrats de l’antiga Roma, l’arquitecte alemany va crear un altre prodigi de modernitat que encara avui comercialitza la companyia Knoll Studio, a qui Mies Van der Rohe va cedir els drets exclusius de fabricació de la cadira el 1953.
Cadires Barcelona al Pavelló alemany
Diuen que és difícil de trobar i encara més cara de comprar. Potser per això costa trobar cadires Barcelona. Us animeu a trobar-ne alguna i enviar-nos la foto?

dimecres, 5 de juny de 2013

Can Tunis: postal virada a sèpia



Tres llibres indispensables per rememorar Can Tunis.

Aquesta és una peça que podria llegir-se perfectament tot escoltant ‘Almost blue’, de Chet Baker. Els trets facials d’una cara solcada com un camp de llaurat, les notes melancòliques de la seva trompeta, aquella veu inconfusible, pausada, d’adolescent atrapat en un joc de miralls que el projecten a l’altre cantó com una mena de boxejador que ha tastat els capricis infernals de la droga…per no tornar mai més al món dels mortals.

Fet aquest petit preàmbul, avui m’agradaria compartir amb tots aquells que ho desitgin aquesta particular postal virada a sèpia. Aquella essència d’una tarda de novembre de fa 10 anys. Una passejada pel ja desaparegut ‘Can Tunis’. Per ser exactes, el de les barraques, un “dels tres Can Tunis” com molt bé remarcava el mestre Josep Ma. Huertas en una de les seves cròniques periodístiques.

Durant les acaballes del segle XX, Can Tunis va ser un residu urbà de la Barcelona pre i postolímpica -si se li pot posar aquest qualificatiu-, i les seves immediacions van ser una mena de 'barracapolis' d'infrahabitages, d'estacions finals de drogoaddictes sense rumb incert, que de casa nostra o vinguts d’arreu d’Europa s’emparaven sota aquest bressol de marginalitat i desestructuració social. Però també abans de la seva dilatada i lenta agonia hi havia una altra cara de la moneda, i no era precisament la de l’univers dels ‘quinquis’ o ‘navajeros’ que sortien a les pel·lícules com ‘El Vaquilla’. Es tractava de persones d’ètnia gitana que, treballant humilment com a ferrovellers, pul·lidors de metall, venedors ambulants de roba o venedors de flors, van anar subsistint fins al final en condicions al límit amb la pobresa.