De palau a presó. Petita història del Palau Sessa-Larrard



Dues imatges separades gairebé un segle del pati interior del Palau de Sessa-Larrard



A l’edat mitjana el carrer Ample era una de les artèries més destacades de Barcelona, condició que va mantenir fins ben entrat el segle XVIII quan algunes de les famílies benestants d’aquella època van apostar per construir-hi les seves mansions. Una de les construccions que millor ho exemplifica és el Palau de Sessa-Larrard, construït entre 1772 i 1778, i considerada per alguns com una de les cases senyorials barcelonines més sumptuoses de finals del segle XVIII.

 

Malauradament avui el Palau de Sessa-Larrard, al número 28, està tancat. Només si gosem enfilar-nos a un dels pilons de pedra que flanquegen la porta d’accés i mirem a través del forat obert a l’enreixat, podem veure el gran pati interior de la finca. Forçant el gest també albirem la porteria, les quadres i les cotxeres i sobretot l’àmplia escala lateral que dóna accés a la planta principal del Palau on, segons les cròniques, hi havia ‘espaiosos salons i dormitoris’.

 

Avui, però, pel que es veu a peu de carrer el Palau de Sessa-Larrard es marceix tot esperant un futur més digne que esquivi la decrepitud que no s’adiu ni amb el seu passat ni amb la seva història, prou temptadora.

 

L’edifici, com he explicat abans, es va construir entre 1772 i 1778 inicialment per encàrrec del duc de Sessa tot i que finalment no va ser ell qui en va gaudir. Abans d’acabar les obres, el noble va vendre’s la finca i el beneficiari fou Jean Alexandre de Larrard, un ric comerciant i banquer d’origen francès que era també cònsol de Dinamarca.

 

Plànol de la façana lateral que dóna al carrer de la Plata
(a l'edifici actual no hi ha la balconada cantonera però sí la torreta a la teulada)

L’autor del Palau va ser l’arquitecte o mestre d’obres Josep Ribas i Margarit (o Rivas, com he llegit també en algun lloc). Ribas va dissenyar un edifici classicista, en la línia estètica de l’època, sense cap recreació ornamental més enllà del cos central de la façana principal, amb l’entrada flanquejada per dues columnes corínties adossades a la paret que sostenen la base del balcó, amb barana de forja. L’edifici està coronat per gàrgoles amb forma de carassa.

 

La funció residencial del Palau de Sessa-Larrard va durar com a mínim fins a finals del segle XIX. El 1894, l’Escola Pia de la Ronda Sant Antoni –un dels col·legis més grans de Barcelona- tenia problemes per encabir els seus alumnes. Els escolapis van decidir aleshores llogar el Palau de Sessa-Larrard per fundar el Col·legi Calassanci, orientat als nois que volien cursar estudis comercials.

 

Però no va ser aquesta la darrera funció del centre ja que com molts edificis religiosos va patir els estralls i la violència de la guerra civil. Segons explica Joan Florensa al seu llibre 'El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya’, arran del conflicte el Calassanci del carrer Ample va ser ocupat pel Sindicat de l’Alimentació i, paral·lelament, era una presó anarquista. Segons Florensa, en acabar la guerra es van trobar al soterrani instruments de tortura i a les parets hi havia senyals de bales.

 

La façana principal al carrer Ample

L’etapa final de la guerra el Palau va restar abandonat fins un cop acabada la contesa, quan va recuperar la seva funció educativa. Ara deu fer uns 5 anys que l’Escola Pia va abandonar el local i més enllà d’una breu okupació, el Palau de Sessa-Larrard resta tancat i silenciós a l’espera de temps millors.

El carrer de YHWH

El 7 'normal' i el 7 'esotèric'

YHWH. Fem un petit esforç; agafem un manual per aprendre hebreu i pronunciem aquestes consonants seguides. Ye-ho-vah.  Ara, observem-les  bé. Sí? És l'anomenat 'tetragrammaton', les quatre lletres que en aquesta llengua expressen el concepte de Déu, és a dir, “l'ésser Suprem”, “el Creador”.

 

Doncs bé, la passejada d'avui, curta però, té a veure amb un carreró de Barcelona -de Ciutat Vella, per ser més exactes- amb inscripcions i formes  que ens transportaran a la cabalística, al món esotèric i màgic, a maçoneria, a aromes de música klezmer, fent volant una mica la imaginació.  Però, si us plau, no el busqueu amb aquesta denominació, car no el trobareu al nomenclàtor actual de la nostra ciutat. Ara, si us dic que el nom real del carrer és 'Estruc' o ‘Estruch’ (antigament), ja us he donat una petita pista.

 

El carrer d'Estruc és una de les dues petites vies (juntament amb el de les Moles) que connecten de manera poc cridanera o que no es fan notar molt entre Fontanella i el carrer Comtal. I és que aquest carreró és poc conegut pels visitants foranis si no fos perquè en l'actualitat hi ha un servei de consigna d'equipatges, una botiga de lloguer de bicicletes, patins, cotxets i cadires de rodes per a discapacitats, a més d'un bed&breakfast ('De nit').

 

Però si aixequem una mica la mirada i observem -que no mirem- les façanes, els balcons i els elements d'aquest paisatge urbà, descobrirem que el carrer d'Estruc es pot vanagloriar de ser un dels carrers -per no dir l'únic- de Barcelona que té els gairebé 38 números de què consta amb doble numeració decorativa. I m'explicaré:  cadascun d'aquests números, a part del pròpiament oficial, en té un altre, al costat o a sota, elaborat, decorat amb simbologia esotèrica. A primera vista, les figures d'aquests 'segons' números semblen una mena d'espàrrecs feréstecs, però no. Si ens hi fixem bé són com serps recargolades que ens conviden a pensar a què dimonis representen.

 

I és que el nom d'Estruc ja ve referenciat -i segons les aportacions de diverses fonts històriques- d'una derivació de n'Astruc (segle XIV) o d'algun propietari d'aquell indret que es deia Estruc (segle XV). A més,  diuen que hi visqué -durant aquell últim segle- el mag Astruc Sacanera (la paraula astruc també vol dir 'sortat', en un català antic) conegut per receptar una planta, possiblement el matapoll o astruc (ves quina coincidència!) que tot i ser de toxicitat extrema s'utilitzava tradicionalment com a purgant, com a “herba  guaridora”.

 

A tot això, si li sumem que en aquesta via hi visqué -també al segle XV- Bernat de Granollachs, “mestre en arts e medicina”, i autor del 'Lunari', un sumari importantíssim d’interpretació sobre astronomia, ja tenim farcit el bagul del contingut històric i pictòric del carrer.



El mosaic 'dóna' la seva particular benvinguda als vianants

Així que, caminant esmaperdut m'aturo davant el número 14, on em sorprèn una casa residencial del segle XVIII, de cinc plantes, amb uns curiosos dibuixos fantasiosos damunt l'esgrafiat on hi aparèixen des de calaveres poc definides, gerros i motius florals, fins escenes on animals alats tiren d’uns carruatges conduïts per éssers amb vestimenta divuitesca. Tot plegat, amb una aroma a francmaçoneria.

 

Més endavant, en el número 22, hi veig una petita placa on hi resa “aquí es venia la pedra escurçonera”. Es creu que en aquest local s’hi podia adquirir aquest tros de mineral cristal·litzat de sil·licat hidratat de magnesi que, segons acreditats metges tenia virtuts protectores i guaridores contra la ràbia i les picadures d'alguns ofidis.

 

I ja per acabar, a l’entrada o sortida (depèn de com us ho mireu) del carreró tanca aquesta mena de recorregut màgic, un mosaic artístic fet pels artistes J. Bono Bassa i M. Torres, que a les ordres del popular ocultista, parapsicòleg i hipnotitzador Ricard Bru, van encastar-hi aquest text informatiu de referències ocultistes i lletres en hebreu les primeres de les quals semblen fetes amb un tub de pasta de dents verdosa o sorgides de l'alambí del mateix mag Astruc.

 

Carros conduïts per éssers alats

 

Per tot això, i per si no n'heu quedat satisfets, apropeu-vos fins al número 38, l'últim número del carrer d'Estruc, on hi ha la 'Sani'. En aquesta botiga hi fan lectures de mans i hi tiren el tarot. Amb una mica de sort encara hi trobareu algun descendent d'en Sacanera!



Un fort militar al costat de la Monumental

Els noms dels carrers ens diuen moltes coses de la ciutat, deixen pistes sobre el seu passat i ens conviden a capbussar-nos en el seu origen. Alguns són evidents i d’altres sorprenents. Entre aquests darrers jo destacaria un nom que, tot i referir-se a un barri de la ciutat, sembla remetre’ns a la conquesta de l’oest: el Fort Pienc.

 

Una placa recorda l'origen del nom del barri

A principis de 1968, mentre s’hi feien els fonaments d’una promoció d’habitatges al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Lepant (just al costat de la Monumental), els constructors van localitzar diferents trams de mur d’una amplada de 2,80 metres i una alçada de 3,60. Un cop fets els estudis arqueològics pertinents, es va dictaminar que el llenç corresponia als fonaments d’un dels bastions militars que Felip V va ordenar construir després de la Guerra de Successió.

 

El Fort Pienc (o Fort Pius), batejat amb aquest nom en honor a Francesco Pio di Saboia e Moura Corte-Real (que va combatre amb Felip V i va ser nomenat després de la guerra capità general de Catalunya, càrrec que exercí  entre els anys 1715-1719 i 1720-1722), es va construir el 1719 com a bastió avançat de suport a la Ciutadella. Era un fort rectangular de 50 per 43 metres, amb 22 espitlleres, bateries de canons, fossat i camí de ronda cobert.

 

Plànol zenital del Fort Pius (Atlas de Barcelona s. XVI - XX de Montserrat Galera)

La seva construcció formava part del pla per fortificar Barcelona i garantir, d’una banda, el control militar de la ciutat per evitar-ne revoltes contra el nou règim absolutista i, de l’altra, protegir-la de possibles atacs exteriors. Amb la Ciutadella i els forts Pienc i de Don Carlos (pròxim a la platja) com a construccions complementàries, la ciutat quedava cenyida militarment per la banda de llevant.

 

Els enginyers militars van construir el Fort Pienc entre les carreteres de França i Horta (les actuals carreteres de Ribes i d’Horta de les quals encara es conserva part del traçat urbà), fet que a priori permetria barrar el pas a la ciutat per aquestes dues vies. Malgrat això, de seguida es va comprovar que la fortalesa presentava diverses mancances que la feien més perillosa que útil.

 

En no haver-hi comunicació protegida entre el fort i la Ciutadella, resultava una fortificació fàcilment vulnerable per als atacants. A més, si en cas de guerra l’enemic la conqueria i s’hi atrinxerava, podia fer-la servir per atacar la Ciutadella o la mateixa ciutat, fet que va succeir precisament durant les guerres napoleòniques quan l’exèrcit francès va ocupar per sorpresa el Fort Pius, convertint-lo en un reducte des del qual atacar i ocupar Barcelona el 1808.

Localització de les casernes a la Barcelona fortificada el 1842
(Marc Lloret Piñol a La modernització del sistema d'aquarterament a la ciutat de Barcelona)

Barcelona el 1885 (navegador del CCCB).  A l'extrem superior dret, el Fort Pienc

Per aquesta raó uns quants anys abans, el 1760, ja es va ordenar la demolició tot i que finalment el Fort va mantenir-se fins el 1868, quan es va enderrocar. Aquell any el Fort Pius va deixar d’existir i les seves pedres es van fer servir per edificar l’església de Sant Martí del Clot.



El bou i el bo d'en Toreski

En 'Toreski' i el seu inseparable ninot, en 'Míliu'

Transformista, locutor, ventríloc...Abans, però, rentaplats i porter d'hotel a Nova York, i aprenent de sabater, i gairebé criat de frares a Cuba. Però després de viatjar per gairebé els cinc continents, i de ser un 'frégoli' incansable, se'l recordarà com una mena del que els anglosaxons en dirien 'entertainer'; home de ràdio en definitiva. I, per damunt de tot una 'bona ànima' dedicada a la beneficiència gràcies a aquell univers hertzià que irrompia en les nostres llars durant la segona dècada del segle XX.  

Aquest home fou en 'Toreski' o 'Toresky', pseudònim artístic de Josep Torres i Vilata, nascut al número 74 del carrer del Carme de Barcelona l'octubre de 1869, i una de les primeres veus de Ràdio Barcelona. 

Torres, torner d'ofici, s'havia casat amb Vicenta Llanés, una filla d'un reconegut florista de La Rambla. Però tot i alternar la seva tasca professional amb la d'actor aficionat en el seu temps lliure, Torres té molt clar que no vol fer de 'senyor esteve' barceloní i per això l'esperit d'aventura i l'afany de riquesa el fan provar la “recerca de lo inconegut”; en dues paraules: les Amèriques. Així, a finals de juliol de 1893, amb vint i pocs anys a les seves espatlles, s'embarca cap a Cuba des de Santander, no sense abans ja protagonitzar un dels simpàtics capítols de la seva vida: li compra a un enredaire una 'cèdula de ciutadà de 40 anys', ja que no posseïa l'anomenat 'passi de quintes'. (Cal recordar que en aquells moments el conflicte cubà estava, com aquell que diu, al tombar la cantonada). Dit i fet, i amb llum verda al davant, aquest jove amb nova identitat -amb el nom de Manuel Lastra- salpa, i en el trajecte amb el 'Cristina' ja mostra la seva faceta d''entertainer': crea un joc de loteria per fer més amena la travessia i guanyar-se uns “dinerets” com  ell diria.

A partir d'aquí, i al llarg de més de 25 anys, que es diu aviat, Torres viatja per mig món: Puerto Rico, Cuba, els Estats Units de Nord-Amèrica, Mèxic, Colòmbia, Panamà, l'Equador, Perú, Xile, l'Argentina, França, el Regne Unit, Alemanya, el nord d'Àfrica, les illes Filipines...I, pel mig, anar fent de quan en quan alguna escapada a la seva estimada Barcelona. De fet, en el seu primer viatge de retorn a la ciutat Comtal, es va produir quan el seu únic fill ja tenia 10 anys d'edat. El mateix 'Toreski' afirmarà  en el seu dietari que no l'havia vist des que va néixer.

El seu inici artístic professional es produeix al teatre Pilareño de la ciutat de L'Havana, on hi farà comèdia, drama, sarsuela i òpera. I als 27 anys debuta en aquesta part de l'Amèrica central fent de ventríloc i transformista. Aquí serà, doncs, on neix el seu àlies, 'Toreski'. 




Les mil i una cares d'en Josep Torres 

Tot repassant i mirant cadascun dels múltiples papers grotescos que va fer, hom no deixa de fer un sa somriure quan veu les cares, ganyotes o posats amb què el nostre estimat artista català es posava en la pell d'aquells. I és que, se li intuïa que era una admirador d'en Frégoli. Aquí en deixo alguns interpretats pel mateix 'Toreski': abillat de caneloni Rossini; d'automobilista 1909; de Leopold I o Richard Wagner; d'anarquista romàntic; d''a la orden mi teniente'; de 'cateto'; o d'una mena de lladre mexicà amb ampolla d'alcohol i ganivet en mà que responia al títol de l'alarmant  'que le voy a perjudicar'.       

Com es pot veure, doncs, la ironia era una de les facetes amb què en 'Toreski' se sentia com a casa. 

Quan arriba a Barcelona a principis dels anys 20 serà quan veritablement es bifurca o es complementa la seva trajectòria artística. És el moment en què podríem dir, es poden veure les dues personalitats d'en Josep Torres. La primera, la de l'artista pròpiament dita; i la segona, la de locutor radiofònic. I evidentment, i per tot allò que va fer els últims 14 anys de la seva vida a Barcelona, aquesta segona eclipsà la primera. En 'Toreski' ingressà a Ràdio Barcelona, la degana de la ràdio espanyola, la EAJ1 del carrer de Casp, el 24 de setembre de 1924.



L'estàtua d'en 'Míliu', d'Àngel Tarrac

I aquí és on neix la seva creació, el ninot 'Míliu', el simpàtic vailet de 8 anys, entremeliat, intel·ligent, i en certa manera prototipus de jovenet català de la Segona República. Amb aquesta mena de no-nat, 'Toreski' va tenir un èxit sense precedents en mitjans de comunicació socials de l'època. En el seus programes diaris, si no explicava acudits o hi feia diàlegs que entretenien la mainada i tota mena de públic adult,  hi cabien les classes de gramàtica catalana, que com afirmava n'Artur Badalot -copresentador d'aquestes lliçons- servien “per corregir barbarismes de la nostra llengua i fer-les amenes aprofitant la veu d'en Míliu; car d'una altra manera serien feixugues i avorrides i farien tancar els transistors als oients”. 

Al llarg de tots aquest anys, el simpàtic tàndem 'Toreski-Míliu' va recollir cents de milers de pessetes amb les seves agudeses i campanyes de beneficiència per als més necessitats. Si no eren aparells ortopèdics per a malalts, eren joguines, flassades, o aparells de ràdio. Però la faceta de bon home d'en Torres no acabava aquí: els festius per la tarda continuava visitant asils i hospitals per fer encomanadís el seu bagatge optimista. En definitiva, per ajudar i donar alegria als més desvalguts.

La seva gentil tasca va fer que el 7 d'abril de 1934, el president Companys li concedís la Creu de Beneficiència. Una altra personalitat pública, en aquest cas l'universal violoncel·lista Pau Casals, també fou admirador d'en 'Toreski'. 

El nostre estimat ventríloc i locutor ens va deixar per sempre l'any 1937. Uns anys abans, però, veient que en Torres ja havia patit alguna recaiguda de salut i albirant un final que era proper, una comissió de subscriptors de Ràdio Barcelona va recollir 1.500 signatures i lliurà aquest document a l'emissora en el qual es demanava que es perpetués amb pedra o bronze l'obra d'assistència social realitzada per 'Toreski'. 

I així es va fer: l'artista català Àngel Tarrac fou l'encarregat d'escolpir-la. Una estàtua que, per cert, havia de bastir una font per al Míliu, font que mai es va arribar a fer. 

L'estàtua fou tramesa a Madrid per tal que figurés a a l'exposició de primavera de l'any 1936; i havia de ser "un símbol d'amor i de fraternitat com a penyora del testimoni d'adhesió dels catalans als madrilenys". 

En quant al simpàtic bou-guardiola (amb un Patufet inclòs!) que hi ha a peu de carrer a l'emissora del carrer de Casp, és la -podríem dir, i no aniríem errats- continuació de la lloable tasca que va dur a terme  l'estimat  'Toreski', en aquest cas, el bou Pau Pi, creat per l'Enric Casademont a principis dels 50, i que es va mantenir en antena fins el 1968 gràcies al també ventríloc Miguel Ángel Cos. 



El bou Pau Pi

Finalment, l'any 1961, l'Ajuntament va decidir ubicar l'estàtua d'en Míliu als jardinets de la Plaça de la Sagrada Família, just al davant de la nova façana. I avui dia, encara hi és, per recordar el bo d'en Toreski i el seu infatigable company de viatge, en Míliu. 

El Camp del Sidral

L’altre dia vaig descobrir que a la Plaça de les Glòries (o almenys a una part d’ella), ja fa uns quants anys, se li’n deia el Camp del Sidral. De contorns imprecisos, la descripció més acurada del seu perímetre és la que Josep Mª Huertas i Jaume Fabre van fixar en el seu llibre ‘Tots els barris de Barcelona: El Clot, el Poble Nou, La Sagrera’ fent-se ressò d’una carta al director publicada a La Vanguardia en la qual un senyor gran deia que el Camp del Sidral estava situat “en una mena de triangle format per les línies del tren de Lleida-Barcelona i els de MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), i el tram de la línia número 40 que anava per la carretera de Ribes des de la Plaça Urquinaona fins a Sant Andreu”.

 

Plànol de Xavier Lago  on es fixa la ubicació del Camp del Sidral

En el plànol superior, que correspon a una simulació feta per Xavier Lago i publicada al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ reproduint com era la plaça el 1920, s’observa el triangle (superposat a la plaça actual) que correspon a l’àrea anomenada Camp del Sidral. No cal dir que ignoro quan i qui va tenir la idea de batejar la zona amb aquest topònim tan explícit però no cal ser un setciències per deduir-ne les raons. Les Glòries sempre ha estat –ho és encara avui- una zona maleïda o malastruga des que Ildefons Cerdà va esbossar a mitjans del segle XIX la idea de convertir aquest tros de ciutat en zona central, nus de comunicacions i espai urbanitzat de transició entre la ciutat antiga i les viles del Pla que amb el pas del temps serien annexionades.

 

Des de la gestació del Pla Cerdà, els plans d’urbanització de la Plaça de les Glòries van succeir-se sense èxit i l’arranjament definitiu de la zona s’ha anat postergant a l’espera d’una solució definitiva. Des que es va concebre i durant bona part del segle XX la Plaça va ser un enorme descampat i el Camp del Sidral –pel que sembla- l’epicentre maleït d’aquest no res.

 

Ho explica Francisco Marcos Hernández en el seu relat ‘Vivencias de juventud 1926-1950’: “Aquella zona resultava de lo más solitaria, sobretodo cuando el turno te obligaba a cruzarla a las dos de la madrugada. Había cierto miedo, pues nunca sabías con qué te podías encontrar, y sobretodo las tejedoras de algunes fábricas textiles, que esperaban en las puertas de los respectivos puestos de trabajo a que pasara algun grupo de trabajadores en esa dirección, para acompañarse en el momento de cruzar el llamado ’Camp del Sidral’, pues se había corrido la voz que en dicho campo y sus alrededores salía de vez en cuando un ‘fantasma’ cubierto con una sabana blanca, seguramente la obra de un bromista”.

 

Les primeres referències que he localitzat del Camp del Sidral se situen a l’inici de segle XX. Al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ de l’abans esmentat Xavier Lago, Gisela Boronat i Joan Mayoral, s’explica el 1915 hi havia a la zona un camp de futbol –anomenat del Sidral- que era utilitzat per l’Atlètic Fortpienc. “Era un camp –expliquen alguns testimonis al llibre - on el dia de partit  els jugadors duien els pals i travessers de la porteria i a més si es xutava massa fort era fàcil que la pilota de cuiro anés a caure a un dels rierols del Rec Comtal” que passava per la zona.

 

Això era Plaça de les Glòries als anys 50
(foto de Josep Serra extreta del llibre 'Glòries: cruïlla de camins')

 

També a 'Barcelona metròpolis mediterrània', Josep M. Huertas feia nota que el nom del Camp del Sidral provenia d'abans de la guerra, quan era conegut així "un descampat proper a la plaça de les Glòries, on els gitanos hongaresos nòmades instal·laven els seus carros". Precisament diuen que aquest campament i alguns aldarulls que es van produir van donar nom al Sidral. Potser també hi va ajudar, com s’explica, la prostitució que algunes dones exercien i la fressa del trànsit ferroviari de la zona... el cas és que el nom del Sidral va fer honor al seu significat sobretot per un assassinat ocorregut el 1923 quan uns pistolers van matar d’un tret dos treballadors del port i membres del sometent.

 

Imagino que l’urbanització progressiva de la zona deuria anar fent caure en desús aquest espai que un dia va ser el Camp del Sidral. Potser la propera reforma de les Glòries permeti recuperar la memòria i el nom d’aquest indret i ,perquè no, rebatejar alguns dels espais nous que s’obrin a la plaça.