diumenge, 29 de desembre de 2013

El Palau Robert, ocupat pel franquisme

El Palau Robert
Casualitat o no, el cert és que el 2014 ben bé que podria ser l’any de la commemoració de les desfetes i les desgràcies. Dels desastres i les ocupacions militars que, a banda de la repressió social, en el cas de Catalunya també tenien com a objectiu substancial aniquilar els senyals d’identitat propis del país. Allò que se’n diu l’ànima o el nervi.

D’això que us explico el tricentenari és, sens dubte, l’efemèride més destacada. Però avui vull fixar-me en una altra data no menys infame i de la qual el 2014 farà 75 anys que es va produir: la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de Franco.

Va ser un 26 de gener de 1939. La derrota de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre mesos abans havia convertit en una quimera la defensa de Catalunya i col·lapsat definitivament la República, incapaç ja d’impedir el triomf de les tropes nacionals.

L’entrada a Barcelona es produeix sense pràcticament resistència i els ocupants procedeixen d’immediat a imposar el seu ordre. Amb una novetat: el carácter rojo y separatista de la ciutat la van convertir en l’única on el franquisme va imposar un sistema de gestió excepcional que subordinava els governs civil, militar i municipal a un únic comandament amb poders absoluts.

La Vanguardia informa el 2 de febrer de 1939
de la instal·lació dels Serveis d'Ocupació al Palau Robert

Aquesta política repressiva i de control l’exerciran els Serveis d’Ocupació des del Palau Robert. Aquest edifici, d’estil neoclàssic, va ser construït a principis del segle XX com a residencia privada del marquès de Robert, un conegut empresari i financer de l’època. Durant la República es va confiscar per encabir-hi la seu del Departament de Cultura de la Generalitat i avui potser poca gent sap que des d’aquest elegant palauet a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Diagonal el franquisme va dirigir la repressió durant els primers mesos de l’ocupació.

Així es distribuïen els espais (La Vanguardia, 3 de febrer de 1939)

Al capdavant dels Serveis d’Ocupació el nou règim va col·locar el general Eliseo Álvarez Arenas qui ja l’endemà de l’ocupació dicta i publica les primeres consignes i directrius del nou Estat, amb advertències contra tothom que ‘aliente pretensiones separatistas’ o bé promogui accions que ‘implique ataques a aquella sacrosanta unidad’. L’amabilitat de les noves autoritats també s’estendrà a la llengua: ‘Vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido’. S'entén que en l'àmbit públic l'objectiu serà fer invisible i inservible el català.

Fins l’1 d’agost de 1939 el franquisme va convertir el Palau Robert en l’epicentre de comandament a Barcelona, el lloc on es prenien totes les decisions. Aquí, per exemple, es va instal·lar l’oficina de recaptació d’or que es va impulsar en el marc d’una campanya per aconseguir liquiditat. Les joies que es recaptaven s’enviaven periòdicament a Burgos on es fonien i es convertien en moneda.

El Palau Robert també va ser el lloc on s’expedien els salconduïts necessaris per a qualsevol moviment migratori a l’interior del país, tal era el control sobre la población que el franquisme va exercir. I on també es va acordar implantar –com ja es feia a l’Espanya nacional- els dijous com a ‘Dia Semanal del Plato Único’. Aquell dia, els restaurants, hotels o cases de menjar que servissin un plat cobrarien el menú sencer per destinar el diner recaptat a beneficiència.


Lliurament de salconduïts al Palau Robert el 1939. (Foto. Pérez de Rozas)
Aquestes són algunes de les històries que conserva l’edifici. Quan el franquisme va considerar que l’ocupació s’havia consolidat i les noves estructures podíen garantir l’ordre va suprimir els Serveis d’Ocupació. Era l’1 d’agost de 1939 i un any més tard es retornava l’edifici als seus propietaris, que en no poder mantenir la propietat la van posar a la venda. Es tancava aquest episodi tèrbol i sinistre de la història del Palau.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Une partie d'écarté




A la terrassa d’un café, dos senyors juguen una partida de cartes sota l’atenta mirada d’un tercer que, per endolcir la sessió, serveix tres copes de vi. De prop, el cambrer contempla l’escena d'una manera histriònica i sobrectuada, habitual a les pel·lícules molt i molt antigues.

La seqüència, d'una durada aproximada de 50 segons, es titula ‘Une partie d’écarté’, la van filmar els germans Lumiére i es va projectar –amb l’assistència dels mateixos inventors del cinematògraf- un 10 de desembre de 1896 a Casa Napoleón, l’estudi fotogràfic que els reconeguts fotògrafs catalans Antoni i Emili Fernández tenien al número 15-17 de la Rambla de Santa Mònica (avui Frontó Colon). Tot i que es té constància que mesos abans ja s'ha via fet alguna sessió més o menys esporàdica amb cinematògrafs i aparells similars, la de Casa Napoleón es considera -i així ha passat a la història- com la primera projecció cinematogràfica que va tenir lloc a Barcelona.

Aquella nit, segons la prensa de l’època, a banda de la partida de cartes els assistents van veure també una segona pel·lícula dels Lumiére, 'Querelle enfantine'.  La data marca l'inici d'un espectacle que ràpidament va captivar l'atenció de les classes populars i va propiciar l'aparició d'uns quants locals la majoria de caràcter provisional o itinerant (tallers, salons d'hotels, avantsales de teatre, barracons de fusta...) per satisfer la curiositat de la gent davant d'aquell nou espectacle que permetia veure imatges en moviment. Ràpidament van proliferar (sobretot a la Rambla i els carrers adjacents) els llocs d’exhibició -aproximadament una trentena- fins a finals del segle XIX. Us en vull recuperar la memoria d’alguns ben destacats.


Foto de la façana de l'antiga Casa Napoleón davant la façana actual (Foto: APV)

A banda de Casa Napoleón, un altre dels locals pioners va ser el que van fundar els germans Mariano i Manuel Belio Gracia, una família de firaires d'origen aragonès que es va instal·lar a Barcelona el 1892. Els Belio van obrir un museu de figures de cera a la Rambla de Santa Mònica "als baixos d'una casa que feia cantonada amb el carrer d'Anselm Clavé, justament en un racó que forma la placeta de la Porta de la Pau". Segons Josep del Castillo, autor de "Els germans Belio Gracia i el Belio-Graff", la irrupció del cinematògraf va empènyer els germans a convertir el museu en un local exclusivament de projeccions. El 1897 es va inaugurar el flamant Cinematógrafo Belio-graff i el 15 de juny de 1898 va haver de ser reconstruït després d'un incendi, tragèdia que va repetir-se el 1904, motiu que durà el Belio-graff a traslladar-se a una nova ubicació als números 36-38 de la Rambla  dels Caputxins. Aquí, el Belio-graff va ser el primer local a Barcelona a projectar cinema sonor, mitjançant discs musicals que acompanyaven acompassadament la projecció.

També digne de ser recordat és el 'Nuevo Metensmograf. Cinematógrafo Farrusini'.  Darrera d'aquest nom tan esplendorós hi ha el català Enric Farrús que, amb Estanislao Bravo, va instal·lar una gran barraca al Paral·lel. Com recull la professora d’història del cinema a la Universitat de Barcelona, Palmira González, en el seu estudi ‘La llegada del cine a Barcelona y las primeras salas de proyección’ d’aquesta instal·lació destacava, a l’entrada i en paraules de Miquel Vallcorba, ‘un órgano profusamente ornamentado con figuras del siglo XVIII que se movían al ritmo de los valses (…) Las taquilleras constituían otro motivo ornamental nada despreciable. Eran, por lo general, señoritas de buen porte y estatura, vestidas de vivos colores, tocadas con descomunales sombreros y cargadas de joyas con enormes piedras’.


Entrada a la barraca del Cinematògraf Farrusini

Evidentment el repàs dels locals de cinema a a Barcelona fins a finals del segle XIX seria extensíssim. Estan documentades projeccions al café-concert ‘El Alcázar Español’ (carrer de la Unió), a l’Estudi Fotogràfic Baró (l’actual Poliorama), a l’extint Cafè Colón a la Rambla, Eden Concert al carrer Nou de la Rambla, el Cinematògraf Colón al Portal de la Pau, les projeccions al Teatre Eldorado i a la Casa Estruch (tots dos establiments a la Plaça Catalunya), el Cinematògraf Lumiére del Paral·lel (dels ‘Napoleón’), Hotel Martín, Cinematògraf Marcet, el Palacio Encantado a la Plaça Antonio López, Panorama de Variedades, Partagàs, París, Salón New London, Salón Herman...

Aquesta efervescència va convertir Barcelona en la capital cinematográfica de l’Estat español. Ara que tanca un altre històric com l'Alexandra val la pena aquest record.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Pla de Palau. 10 de novembre de 1839

El programa de la sessió de la primera fotografia
La gent estava convocada a les 11 del matí a la Plaza de la Constitución (avui Pla de Palau) ‘en el terrado de frente Casa Xifré al que se entra por el número 7 de la calle Castaños’. S’avisava que l’espectacle duraia entre 60 i 70 minuts sempre que ‘el estado de la atmósfera y la fuerza del sol’ ho permetessín. També s’informava que una banda de música militar amenitzaria l’espectacle.

Sabem per les cròniques dels mitjans de l’època que aquella hora una gentada es va congregar al lloc indicat. El gravador Ramon Alabern, davant la multitud, va procedir a practicar les ‘cinco series de operaciones’ que calia dur a terme ‘para obtener la fijación de las imájenes (sic) en la plancha de cobre plateado’.

Recreació invertida de la fotografia que devia fer Ramon Alabern el 1839 (Font: vikipèdia)

El resultat (per bé que invertit) devia ser aproximadament la imatge que teniu tot just a sobre i que he manllevat d’una recreació publicada al bloc Barcelona al detalle. Així devia ser la instantània original, que va ser la primera fotografía feta a Catalunya.

La iniciativa va ser impulsada per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Un dels seus acadèmics, el metge higienista Pere Felip Monlau, es trobava a París quan Louis-Jacques Mandé Daguerre va descobrir un sistema que permetia fixar imatges positivades en una placa de coure argentat. Monlau va enviar un informe a Barcelona sobre el daguerrotip. L’Acadèmia va decidir preparar una demostració pública i va encarregar el projecte al gravador Ramon Alabern, que havia adquirit una de les màquines a París i havia estat instruït pel mateix Daguerre en el seu funcionament.

El dia de l’esdeveniment es va avisar els veïns dels edificis retratats que es retiressin de balcons i finestres durant els 22 minuts que el daguerrotip captava la imatge ja que, ‘si algún espectador se desentiende de este ruego, quedará su indocilidad indeleblemente marcada en la plancha’, segons anunciava el diari El Constitucional en una crónica prèvia a l’esdeveniment.

I què se n’ha fet d’aquella foto? L’única cosa que sabem és que es va sortejar entre els assistents a l’acte, que van comprar les butlletes de la rifa a 6 reals, i que el número afortunat va ser el 56. A partir d'aquí s eli perd el rastre tot i que podem fer-nos una idea de com va ser aquell moment gràcies al soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts, Josep Arrau, va deixar escrites aquestes ‘Observaciones sobre el daguerrotipo’, probablement la crítica més precisa que tenim d’aquella imatge:

“En la primera prueba que ejecutó el señor Alabern el 10 de noviembre último en presencia de varios socios de la Academia se destinó el edificio de la Lonja que tiene una tinta local uniforme de piedra algo oscura rojiza, y el de las casas nuevas del señor Xifré pintadas de varios colores claros, entre los cuales predomina el de piedra blancuzco, y el amarillo y rosado también claros. Estas casas quedaban en oscuro mientras que la fachada de medio día de la Lonja se presentaba iluminada y en escorzo. La atmósfera cargada de vapores ocultaba el sol, y sólo le permitía propagar una claridad homogénea y difusa. El termómetro marcaba al aire 13 grados Reaumur. La lámina de cobre planada de plata necesitó 40 minutos para tomar un color amarillo por los vapores del Yodo y permaneció en la cámara oscura 22 minutos. Después de haberle dado el baño de vapor de mercurio y de lavarle en agua e hiposulfito de sosa con todas las prevenciones que indica Daguerre, el dibujo se presentó con bastante limpieza, pero algo débil en el contraste de luces y sombras, particularmente en los objetos de tinta oscura, de modo que un jarro o maceta que formaba el primer término, del terrado de la casa en donde se colocó la cámara oscura, y que no pudo separarse del espectro para no perder la perpendicularidad de las líneas de los edificios, solo se presentó en masa, sin ningún detalle en sus molduras ni degradación de claroscuro y solo a marea de silhueta".

Una placa al carrer Castaños recorda el lloc des d'on es va fer la primera fotografia
174 anys després d'aquell moment La càmera d’Alabern es conserva encara avui a l’Observatori Fabra. Va ser la mateixa, amb tota seguretat, amb la qual el mateix autor, el 16 de noviembre, va fer la segona fotografia de la que tenim coneixement: segons El Constitucional una vista de la Rambla i de les cases del carrer d’en Bot, ‘entre casa Moya i casa Rocafort’.

diumenge, 8 de desembre de 2013

La plaça Castella i l'antic hospital militar

L'antic hospital militar del carrer Tallers, a l'actual Plaça Castella
Avui és la plaça on desemboca el carrer Tallers venint des de la Rambla. Però fa menys d’un segle aquest mateix espai va acollir un dels cinc grans hospitals militars que la dictadura franquista va habilitar arreu de l’Estat per internar presoners de guerra. Parlem de l’Hospital Militar del carrer Tallers i de l’únic edifici supervivent d’aquell complex que encara s’hi manté dret: la parròquia de Sant Pere Nolasc a la plaça Castella, al Raval.

Com podeu imaginar, els orígens de la parròquia no tenen res a veure amb les funcions que el franquisme va assignar-li un cop consumada l’ocupació de Barcelona el gener de 1939. L’església de Sant Pere Nolasc, de fet, és molt anterior, ja que es tracta de la capella interior d’un convent que l’orde de Sant Vicenç de Paül va edificar en aquest lloc entre 1710 i 1746 i que es va dedicar a Sant Sever i a Sant Carles Borromeu.

El convent va tenir una vida atzarosa i va alternar les seves funcions depenent del context històric i les necessitats del moment. Així, durant l’ocupació napoleònica el 1808 els religiosos van ser expulsats i l’edifici va destinar-se a hospital militar. Les desamortitzacions van transformar-lo en fàbrica de tabac, recuperant la seva utilitat com a hospital militar a partir de 1840. Parlem d’una construcció de planta rectangular, amb diversos pisos i capacitat per a 800 malalts.


La parròquia de Sant Pere Nolasc, darrer vestigi del convent i l'hospital militar
Però les precàries condicions d’higiene i seguretat així com les seves dimensions, reduïdes per a un edifici d’aquestes característiques van fer que durant la dictadura de Primo de Rivera s’inclogués aquesta instal·lació en el projecte de renovació de les instal·lacions militars de Barcelona. L’hospital del carrer Tallers havia de substituir-se per un de nou a Vallcarca, tot i que aquest últim no va inaugurar-se fins a finals de 1942.

Per tant, fins aquesta data l’hospital de Tallers va seguir desenvolupant les seves funcions, amb especial intensitat durant els primers anys de la dictadura franquista quan la instal·lació es va utilitzar per retenir presoners de guerra procedents bàsicament dels batallons de treballadors. Segons el treball ‘Barcelona 1939: ocupació i repressió militar’ d’Aram Monfort, l’Hospital de Tallers era un dels cinc grans hospitals on el franquisme ingressava els presoners de guerra juntament amb els de Deusto, Gernika i Zumaia (al País Basc) i Getafe (Madrid).

El‘Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers’, com també va ser conegut aquest hospital, va existir com s’ha explicat fins a finals de 1942, fins la posada en marxa de l’Hospital militar de Vallcarca i la liquidació dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. L’Ajuntament va recuperar la titularitat de l’edifici, que va ser enderrocat. L’espai resultant és l’actual Plaça Castella.


El mural de Josep Bernat Flaugier
D’aquell primigeni convent i posterior hospital militar al servei del franquisme avui en queda el que coneixem com la parròquia de Sant Pere Nolasc, que restaurada es va obrir al culte el 1947. L’edifici no formaria part d’allò que en diriem les joies arquitectòniques de la ciutat però si teniu ocasió paga la pena entrar per veure una obra més que destacable: la pintura mural del pintor Josep Bernat Flaugier al retaule (amb la tècnica del trompe l’oeil per donar la sensació de profunditat i ampliar virtualment les seves dimensions) i la cúpula, que és considerada la seva obra més important.

Per cert que en la dècada dels 40, quan es va procedir a la restauració de l'església, es va descobrir una segona cúpula pintada al fresc darrere de la que es veu actualment. Una pintura de les que es va recuperar (el rostre d'un àngel) es conserva exposada en una de les columnes del temple.

dilluns, 2 de desembre de 2013

L'epidèmia de febre groga de 1821

El monument en record a les víctimes de la febre groga de 1821
La historia de la ciutat està farcida d’herois quotidians, sovint mal anomenats anònims (tothom té un nom i una identitat), exemple de solidaritat, esforç i compromís. Són molts els episodis que ho testimonien al llarg del temps i és d’una d‘aquestes calamitats -que va posa a prova la determinació i coratge de la gent de la seva època- de la qual us en vull parlar: l’epidèmia de febre groga de 1821.
 
Des del 1895 al cementiri del Poblenou s’erigeix un monument en record a les víctimes d’aquella pandèmia i, molt especialment, a alguns dels prohoms de l’època (metges, cirurgians, responsables municipals i eclesiàstics) que van morir lluitant contra la malaltia, reconfortant els ciutadans que la patien o garantint el funcionament dels serveis en una ciutat presa de la por.
 
El cenotafi en record de les víctimes de la febre groga, d’estil neoclàssic, és obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit i s’alça al mig del cementiri seguint la disposició de les necrópolis anomenades de tipus mediterrani, que solen exhibir una creu com a monument central. Sobri i sense luxes quatre làpides, una a cada costat, expliquen el sentit del monument i enumeren alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, les despulles dels quals ‘se depositaron en este camposanto’.
 
Paga molt la pena llegir els noms amb deteniment per explorar-ne detalls mig amagats que ens revelen el patiment i la crueldat d’aquell episodi. Com per exemple descobrir que la inscripció duplicada ‘J. Trulls’ correspon als germans Joan Trulls Bransí i Josep Trulls Bransí, tots dos cirurgians i tots dos víctimes de la febre groga. També va ser disortada l’experiència del metge Antoni Barceló, mort juntament amb el seu fill, del mateix nom i també metge.
 
Alguns dels metges morts per l'epidèmia. A la part inferior, els germans Trulls
Al seu costat el cenotafi honora Antoni Pellicer, a qui alguns apunten com el primer metge que va informar el 6 d’agost de 1821 de l’existència de l’epidèmia. O Antoni Vilaseca, que va treballar en un dels llatzerets de la ciutat on s’hi recloïen els infectats per la febre groga, sobre la qual havia escrit diversos treballs i especulat amb alguns remeis.
 
Amb tots ells, fins a 14 metges i cirurgians més són recordats, entre els quals un tal A. Desunville (de qui cal presuposar que es tracta del nom afrancesat del cirurgià Alexandre Desumvila Pericot) i un enigmàtic F. Guimet, sobre el qual no he trobat referències.
 
La febre groga era una malaltia epidemiològica desconeguda fins aleshores a Catalunya. El seu origen i naturalesa constituïen un veritable enigma i entre els mesos d’agost i novembre va acarnissar-se sobre la ciutat causant fins a 9.500 morts segons algunes fonts sobre una població d’unes 140.000 persones.
 
La malaltia va arribar per mar, en vaixells que procedien de l’Havana, i els primers malalts van començar a identificar-se al port i, òbviament, a la Barceloneta ja que molts veïns del barri treballaven al port.
 
Segons el llibre ‘Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX’ de Gaietà Barraquer, la Barceloneta va ser el barri més castigat i on l’església va concentrar la seva tasca. El cenotafi del cementiri del Poblenou té un record pels religiosos morts en especial pel canonge governador eclesiàstic i l’ardiaca de Badalona.
 
La febre groga a Barcelona en un gravat francès del XIX
Tampoc no falten els alcaldes de Barcelona durant l’epidèmia Antoni Miquel de Rivas Desvalls i Olsinelles, marquès d’Alfarràs, i Gaietà de Dou, que va dedicar-se ‘a aixecar l’esperit i la moral dels ciutadans, i que no manqui als atacats tota l’assistència necessària’ fins que el 13 d’octubre ell mateix va ser una de les darreres víctimes de la febre groga. Els regidors Josep Rovira, Joan Gil i Joan Barnola també van morir.
 
A finals d’octubre de 1821, després de tres mesos incruents, la febre groga va començar a remetre i a mitjans de novembre deixen de registrar-se nous contagis i l’epidèmia es dóna per superada. El 19 i 20 de desembre tindrà lloc un funeral a la Catedral en record de les víctimes. El cenotafi del cementiri del Poblenou les recorda.