dissabte, 31 de maig de 2014

Els Docks de l'Avinguda Icària

La Caserna dels Docks
“Les forces del regiment d’artilleria de muntanya, amb llurs peces de 105 mm, fent costat a les del Regiment 34è. d’infanteria que no compliren, per indecisió o per la pressió d’elements de l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), la missió que els havia estat encomanada, tenien com a objectiu primordial la presa de la conselleria de Governació i l’ocupació de l’estació de França, la central de Correus i el port, i el seu objectiu final, convergent amb altres forces, era la plaça de la República. Una bateria havia d’avançar-se  en direcció a la plaça d’Espanya com a suport de les forces del Regiment de cavalleria núm. 4 (Montesa). Vam saber posteriorment que durant la nit del 18 s’havien format al pati de la caserna anomenada dels <Docks> quatre bateries manades pel comandant  Fernández Unzúe, a qui el coronel Francisco Serra comminà perquè ordenés a la tropa tornar als seus dormitoris, ordre que va ésser totalment desoïda, i el coronel amenaçat (...)

De matinada, les parelles de cavalleria del nostre 2n Esquadró de Seguretat, en missió de patrullatge, van veure aparèixer una columna de peces d’artilleria. Obrers de totes les tendències es presentaren a la caserna del 16è. Grup nostre d’Assalt, per demanar armes. El comandant del grup, Enrique Gómez García, va distribuir-ne unes quantes (...). Immediatament els obrers improvisaren una barricada  que interceptava tota l’avinguda d’Icària. La 48a. Companyia d’Assalt i la 3a. d’especialitats ocuparen els llocs de combat que els corresponien, i van obrir foc contra les forces que avançaven....”

Tot això passava a primera hora del matí del 19 de juliol de 1936 l’Avinguda Icària, un dels escenaris clau per determinar si l’aixecament contra la República triomfaria o no a Barcelona. A la caserna dels Docks, quarter del Regiment d’artilleria de muntanya número 1, una de les unitats més potents de l’exèrcit a la ciutat, el capità López Varela tenia la missió de conduir els insurrectes fins al centre de la ciutat, ocupar infraestructures estratègiques com al port o l’estació de França, sotmetre la conselleria de Governació i convergir a la Plaça de la República (l’actual Sant Jaume) amb altres tropes sublevades.

Plànol de Barcelona del 1933. Al centre, la Caserna dels Docks

Però els soldats del Docks van fracassar. El coronel Vicenç Guarner, cap superior d’Ordre Públic a Catalunya i un dels artífexs dels fracàs de la rebel·lió, explica a L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya 1936-1939 com les tropes d’assalt fidels a la República conjuntament amb milícies obreres i veïns de la Barceloneta van frenar l’avenç dels insurrectes fins a confinar-los novament a la caserna, on el capità López Varela va ser detingut i la resta d'insubordinats van ser detinguts.

La importància d'aquest enclavament militar era principal. El coronel Guarner, militar menorquí fidel a la República i a la Generalitat, diu de la Caserna dels Docks: ‘sabíem que el nucli bàsic de la conspiració, amb el capità López Varela, secretari de l’Unió Militar Espanyola, estava en aquest regiment. Tota l'oficialitat del Regiment estava compromesa en l'aixecament’.

Els historiadors Francesc Xavier Hernández i David Iñiguez, en el seu treball sobre la columna Macià-Companys (un esquadró de combatents voluntaris), fan una narració precisa de la batalla a l’entorn de la Caserna dels Docks: “Una de les unitats més potents,el Regiment d’Artilleria de muntanya 1 pertanyent a la caserna dels Docks de l’avinguda Icària, dirigida per López Varela, visqué també forts combats en el moment en elqual es dirigien amb unes quatre bateries arrossegadesper muls amb uns efectius d’uns 400 combatents cap ala plaça d’Espanya per recolzar el Regiment de Montesa. Però tot just quan sortia dels quarters ja va ser bombardejada per un dels avions militars del Prat. A més els grups de guàrdies d’assalt i els obrers els esperaven i foren atacats amb trets des de les primeres cases de la Barceloneta. Els obrers mobilitzats del barri marítim, treballadors de La Maquinista, del Port, del Gas i la Nueva Vulcano es feren forts al Torí, la plaça de braus. A més,davant dels Dipòsits Comercials hi emplaçaren una barricada amb grans bales de cotó. Els militars obriren foc amb els seus canons contra la posició improvisada però la resposta no es feu esperar i reberen foc de fusell de diversos edificis. Després d’hores de lluita i tiroteigs, finalment les tropes revoltades amb el seu màxim comandament,van ser fetes presoneres i portades a Governació".

Però la història dels Docks no és només la d'una caserna militar que es va fer servir com un dels epicentres de la sublevació del 36. De fdet, la caserna era una part del complex dels antics Almacenes Generales de Depósito (Crédito y Docks) construïts en aquest enclavament durant els anys 70 del segle XIX per l'arquitecte Elies Rogent. Aquest magatzem va ser el primer edifici a Catalunya en la qual es van utilitzar les voltes lleugeres gegants, un recurs estructural que està considerat com la llavor del modernisme i que va agafar gran popularitat amb l'obra de Rafael Guastavino.

L'accés als antics Crédito y Docks, ja enderrocats
Voltes des de la coberta dels magatems dels Docks
Interior dels Crédito y Docks


Sepultat per la Vila Olímpica, avui no en queda res de tot allò excepte el record.

dilluns, 19 de maig de 2014

De vermut i futbol...al 'Monopol'

Un dels pocs quadres que encara es pot veure al renovat 'Monopol'

Prendre un vermut, o fer l'aperitiu; una cosa tan arrelada a casa nostra (almenys fa una pila d’anys ho era), i que quan es pronuncia la paraula vénen a la ment migdies assolellats de gaudi amb la família, amb flaires olfactius i visuals de patates fregides  de xurreria, a olives verdes, a cloïses, a escuradents, a seitó, a fer-la petar amb els amics…a socialització mediterrània en definitiva. 

I com que en moltes ocasions, i especialment en aquestes latituds el tema de conversa en aquestes trobades festives o dominicals deriva cap a l’esport rei, l’’explorador urbà’ d’avui ha volgut capbussar-se en aquesta carambola que per atzars de la vida ha unit aquesta beguda aperitiva amb tocs –diguem-ne exòtics o amargs- a una bimba.    
   
Es tracta del ‘Monopol’, un singular bar-centre social (per cert, renovat fa poques setmanes, i amb molt bona teca) ubicat a la Rambla del Poblenou, 74 bis, al bell mig d’aquest barri on encara s’hi respira essència de fàbrica textil i d’anarquisme, però sobretot de modèstia, de lluita obrera i associacionisme del primer terç del segle XX. 

Els bons coneixedors de la història d'aquesta associació esportiva que fomenta el futbol base asseguren que el 'Monopol' es va fundar l'any 1928 i que té els seus origens en un local d'un d'aquells carrers de Poble-sec que puja (o baixa, segons es miri) cap a Montjuïc. Així, i amb el temps, l'empresa en qüestió que elaborava el vermut 'Monopol' seria la que donaria diners per a les samarretes dels jugadors. 

Lo simpàtic del cas és que en alguna de les primeres fotografies en què l’equip posa al terreny de joc, cadascun dels jugadors  porta impresa al damunt de la samarreta una de les set lletres que conforma aquesta marca. Però aquesta peculiar manera de lluir patrocinador ja ens evidencia que aquells  eren altres temps.

L'autèntic 'Monopol'?

De totes maneres, aquí cal fer un petit parèntesi, i amb el degut rigor històric mencionar que en aquella època, a Vilafranca del Penedès, hi havia un empresari i promotor de vins, en Josep Maria Jové, que produïa un vermut blanc i que comercialitzava amb el nom de ‘Monopol’; i aquí és on em jugaria els meus bigotis que aquest va ser ‘el pare de la criatura’.  

No en va, i al cap d’uns anys (en imatges de l'any 1946) alguna guingueta de la Barceloneta tenia entoldats on hi resava 'Vermut Blanco Monopol'.

Però això deixem-ho per als historiadors i prosseguim: després de la Guerra Civil espanyola, el club esportiu 'Monopol' es va traslladar de seu. Primer havien passat pel carrer Bac de Roda, i més tard per una cooperativa del carrer de Llull, fins aterrar, a prinicpis dels anys 70 del segle passat en aquest edifici de peculiar façana, on unes dones hi tenien un petit taller tèxtil. 

Avui en dia, l’associació esportiva 'Monopol' compta amb 200 socis i uns 140 jugadors repartits en diverses categories (4a divisió catalana, benjamins, alevins, cadets, etc.), i entrenen als camps de la C.E. Vila Olímpica, i a l'Agapito Fernández. Fomenta, principlament, el futbol base, tot i que al local de la Rambla també s’hi reuneixen els amants de la pesca de l’Associació de Pesca Mar Bella.

Un futbolín...dels que fan soroll

En els últims anys, no és que el local del 'Monopol' hagués excel·lit -tot s'ha de dir- pels aperitius i àpats que s'hi oferien, però sí per aquella pàtina rància que portava penjat el cartell de 'être démodé'. Ja m’enteneu, oi?

Ara el 'Monopol' no ha abandonant la seva essència, però li han rentat la cara. Ha iniciat una nova singladura, per convertir-se en un nou reclam per al barri: en un petit i singular ateneu gastronòmic on ofereixen esmorzars, brunchs...i bon vermut.

Hi podeu anar a fer una partida d'escacs (tenen taulells a disposició dels clients), a recordar vells temps de vailet  al futbolín (un d'autèntic i amb bona salut us espera a la sala principal), veure una retransmissió d'un partit de futbol en pantalla gegant mentre us preneu una bona tapa de musclos en escabetx casolana amb llima, ceba i pastanaga (especialitat de la casa), una pierrade d'entrecôte, o un pastís de bolets i formatge, sense deixar de banda un llúpol ben fresquet a la terrassa del darrere. 



La peculiar façana del 'Monopol'

Ací i allà s’hi veuen alguns trofeigs i fotografies que han quedat a les prestatgeries per rememorar temps pretèrits. Entrant, a l’esquerra, un penjador de roba dels antics ens dóna la seva humil benvinguda a la sala, acompanyat per un tauler on s’hi apuntaven amb guix els resultats dels partits del club. 

Benvingut siguis, 'renovat' Monopol!

dilluns, 5 de maig de 2014

L'enllustrador que va esdevenir mag

Fructuós Canonge, al centre de la imatge
L'altre dia vaig anar a la biblioteca de la Filmoteca. Buscava el DVD 'Fructuós Canonge. Para Barcelona' que l'Emilio Giménez Canonge -descendent del gran mag català del segle XIX- va enregistrar el 2005 per recuperar, reivindicar i honorar la memòria del seu avantpassat. Dimecres vinent ja podrà consultar-se a la mateixa biblioteca un altre videometratge, 'Canonge humà', que l'Emilio va enregistrar l'any passat i en el qual informa de les darreres descobertes biogràfiques de qui va ser conegut com el Merlín espanyol.

A Fructuós Canonge vaig dedicar-li un parell de bocinets sengles murals que romanen al centre de Barcelona. Un al Pas de l'Ensenyança (sembla que al lloc que ocupava una antiga botiga de màgia) i l'altre a la Plaça Reial (al lloc on en Canonge feia d'enllustrador abans de dedicar-se a la màgia). Aquest darrer, per cert, crec que en Lluís Permanyer va informar del seu robatori i, malauradament, crec que encara no s'ha recuperat.
 
En Fructuós Esteve Ramon Canonge i Francesch va nèixer a Montbrió del Camp el 27 de març de 1824. Fill d'una família humil, els seus pares emigren a Barcelona fugint de la pobresa quan ell tenia 7 anys. Amb 15 anys s'allista a l'exèrcit on, des de la guarnició de Montjuïc, serà testimoni del bombardeig sobre Barcelona ordenat pel general Espartero. Vuit anys després d'aquests fet Fructuós Canonge es llicencia i torna a casa.
Manyà, venedor de quincalla als mercats i, finalment, enllustrador de sabates, la vida d'en Canonge queda sobtadament interrompuda quan el 1856 -enmig dels aldarulls i d'aquesta època convulsa- és condemnat a mort acusat de revolucionari. Un amic militar li salva la vida però a canvi serà obligat a prestar durant 6 anys serveis a ultramar. Fructuós Canonge és deportat a Cuba, però a l'any és indultat.
De tornada a Barcelona -després d'un convuls viatge amb tempesta, rescat i estada a Nova York inclosa- Fructuós Canonge decideix encaminar les seves passes cap al món de la màgia, disciplinade la qual es convertirà en un dels grans virtuosos del seu temps i que practicava mentre enllustrava botes al seu racó de la Plaça Reial. La seva fama va creixent en paral·lel a les seves excentricitats (com menjar-se el betum -o el que fos- per demostrar la seva qualitat), les seves dots per a la màgia i el seu caràcter altruïsta i generós.
El 1858 el Merlín espanyol debutarà al teatre dels Camps Elisis de Barcelona (el primer parc d'atraccions que va tenir la ciutat a l'entorn del que avui és La Pedrera) i a partir d'aquí comença una carrera que el portarà per escenaris d'Europa i Amèrica, teatre i fins i tot palaus, i a actuar davant reis com Isabel II, Amadeu de Saboia o Alfons XII.
Van ser aquests monarques qui el van condecorar per les seves habilitats, medalles que el mag lluïa amb orgull i que va propiciar que es fes famosa la frase 'Tens més medalles que en Canonge'. Malgrat la seva fama, el mag va morir el 1890 empobrit com a conseqüència, precisament, del seu tarannà altruïsta i generós.

 
Les medalles d'en Canonge (Foto del bloc d'Emilio Gimenez Ganonge)
De fet, segons m'explica l'Emilio Giménez Canonge, el seu avantpassat es va desprendre fins i tot de les medalles -que va vendre a un drapaire també mag- i que actualment pertanyen a un antiquari de la ciutat.