dimarts, 17 de juny de 2014

Reminiscències de Guastavino i la Callas en un cul-de-sac

Al final del cul-de-sac ens trobem amb aquesta porta d'entrada a l'antic aparcament

Maria Callas, la soprano d'origen grec; i Rafael Guastavino, el mestre d'obres valencià que va triomfar als Estats Units. Hi afegim una culleradeta de Modernisme; sacsejem la coctelera...et voilà: ens trobem per art d'encanteri en un cul-de-sac, en un (fins fa poc temps) misteriós i singular carreró de la sempre sorprenent Barcelona.

Misteriós, perquè de la mateixa manera que en aquells bonics passatges de l'Eixample hom es pot recrear admirant la singular arquitectura, les flors, alguns elements ornamentals, aquest -que no porta nom i està encastat entre les façanes laterals dels números 24 i 26 del boulevard barceloní per excel·lència- no té res que atrapi a primera vista, a exepció d'uns bonics frisos del taller de joieria dels Valentí, així com les formes geomètriques orientalitzants d'un edifici d'estil neoàrab. 

I singular, ja que a la nostra ciutat no se'n troben gaires d'aquestes característiques: amb terra de llambordí de fusta, i que 'trenqui' per la meitat, o si mé no faci una 'incisió' d'aquestes característiques tan òbvies en els 133,3 m. de quadrícula regular tan típica de l'Eixample.

Faig aquesta entradeta perquè fa unes setmanes vaig descobrir per pur atzar aquest petit tunel del temps; una via, que després d'haver investigat una mica m'ha fet agermanar dues persones, dos artistes: el primer, cèlebre  en el món de l'òpera; i el segon, per la seva original concepció arquitectònica.



Preciós detall del relleu clàssic que decora el taller dels Valentí


Us explico com va anar tot plegat. Quan vaig arribar a casa i em vaig endinsar virtualment en el plànol de Barcelona vaig adonar-me que hi havia una informació que no em quadrava: la presència -en aquesta mateixa adreça- d'un 'espai verd': uns jardins; els batejats amb el nom de 'Callas' (!). 

Així que, després d'investigar una miqueta vaig arribar a la conclusió que, o bé es tractava d'un error, o bé que aquesta pífia portava una mena de botó de 'stand by', per bé que estava esperant el corresponent vistiplau dels nostres representants públics a la plaça de Sant Jaume.

Així que, ara ja més o menys i amb la informació de què disposo, em quadra aquell trencaclosques mental que em vaig fer.

Un formidable carreró sense sortida (de moment)

D'una banda, l'edifici amb coberta industrial que ens topem de cara quan ens endinsem en aquest carreró, és el que va substituir el desaparegut Teatro Español (1870-1889). Aquesta nau de coberta lleugera presenta una bòveda catalana amb columnes industrials i obertura per a la projecció zenital de la llum natural, que s'ha mantingut fins al dia d'avui gràcies a la protecció que tenia en el catàleg de patrimoni. 

Alguna font assegura que és obra d'en Guastavino, però me'n guardaré prou d'asseverar-ho, ja que ni el cronista Permanyer el cita en una de les seves referències recents. Ara bé, sí que s'especifica que l'edifici es va fer sota projecte d'Antoni Rovira, i posteriorment rehabilitada -l'any1885- per Joaquim Bassegoda, i Claudi Duran. 

En qualsevol cas, sí que és un dels elements artístics més interessants del conjunt, i inevitablement ve a la ment la traça d'aquell Guastavino del tercer quart del segle XIX, pocs anys abans de marxar als EUA, on contribuirïa en projectes tan importants com el Banc de Mont-real (Quebec), l'església de Sant Francesc de Salles (Filadèlfia), el Museu Nacional (Washington DC), o la Grand Central Terminal (Nova York).

Guastavino (Arxiu Salvador Tarragó)


Però prosseguint en el temps, i amb la mirada al mateix lloc de l'Eixample,  ja a principis del segle XX, l'empresa d'adobs 'Tenería Moderna Franco-Española' hi tindria oficines, tot i la seva presència industrial arrelada a Mollet del Vallès. 

Els següent inquilí serà un concessionari d'automòbils, i acabada la Guerra civil espanyola, passarà als Subirana, que hi posaran un garatge. I així, fins al dia d'avui, com aquell que diu. 


I la Callas? No, no l'havia oblidada pas. Ella és qui hi posa el petit gra de misteri.
La 'Callas', per Riccardo Chicco

Quan tot aquest conjunt del qual us parlava s'hagi remodelat per acollir un temple gastronòmic 'de primera' ('El Nacional'), no tan sols desapareixerà aquest cul-de sac, sinó que també es podrà accedir al flamant restaurant des de Pau Claris, 99.

Amb l'afegitó que, una vegada més, i si el consistori ho considera oportú (de fet, ja està en ment des de 2008), fer realitat aquest espai verd a la part superior de la coberta, i deixant obert al públic (és a dir, a la ciutadania) aquesta joia -un nou interior d'illa recuperat amb el nom de 'Jardins de Maria Callas', i que de ben segur serà un lloc per deixar-s'hi caure.

Modernisme, bel canto, i gastronomia. Quel bon mélange!