diumenge, 29 de desembre de 2013

El Palau Robert, ocupat pel franquisme

El Palau Robert
Casualitat o no, el cert és que el 2014 ben bé que podria ser l’any de la commemoració de les desfetes i les desgràcies. Dels desastres i les ocupacions militars que, a banda de la repressió social, en el cas de Catalunya també tenien com a objectiu substancial aniquilar els senyals d’identitat propis del país. Allò que se’n diu l’ànima o el nervi.

D’això que us explico el tricentenari és, sens dubte, l’efemèride més destacada. Però avui vull fixar-me en una altra data no menys infame i de la qual el 2014 farà 75 anys que es va produir: la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de Franco.

Va ser un 26 de gener de 1939. La derrota de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre mesos abans havia convertit en una quimera la defensa de Catalunya i col·lapsat definitivament la República, incapaç ja d’impedir el triomf de les tropes nacionals.

L’entrada a Barcelona es produeix sense pràcticament resistència i els ocupants procedeixen d’immediat a imposar el seu ordre. Amb una novetat: el carácter rojo y separatista de la ciutat la van convertir en l’única on el franquisme va imposar un sistema de gestió excepcional que subordinava els governs civil, militar i municipal a un únic comandament amb poders absoluts.

La Vanguardia informa el 2 de febrer de 1939
de la instal·lació dels Serveis d'Ocupació al Palau Robert

Aquesta política repressiva i de control l’exerciran els Serveis d’Ocupació des del Palau Robert. Aquest edifici, d’estil neoclàssic, va ser construït a principis del segle XX com a residencia privada del marquès de Robert, un conegut empresari i financer de l’època. Durant la República es va confiscar per encabir-hi la seu del Departament de Cultura de la Generalitat i avui potser poca gent sap que des d’aquest elegant palauet a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Diagonal el franquisme va dirigir la repressió durant els primers mesos de l’ocupació.

Així es distribuïen els espais (La Vanguardia, 3 de febrer de 1939)

Al capdavant dels Serveis d’Ocupació el nou règim va col·locar el general Eliseo Álvarez Arenas qui ja l’endemà de l’ocupació dicta i publica les primeres consignes i directrius del nou Estat, amb advertències contra tothom que ‘aliente pretensiones separatistas’ o bé promogui accions que ‘implique ataques a aquella sacrosanta unidad’. L’amabilitat de les noves autoritats també s’estendrà a la llengua: ‘Vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido’. S'entén que en l'àmbit públic l'objectiu serà fer invisible i inservible el català.

Fins l’1 d’agost de 1939 el franquisme va convertir el Palau Robert en l’epicentre de comandament a Barcelona, el lloc on es prenien totes les decisions. Aquí, per exemple, es va instal·lar l’oficina de recaptació d’or que es va impulsar en el marc d’una campanya per aconseguir liquiditat. Les joies que es recaptaven s’enviaven periòdicament a Burgos on es fonien i es convertien en moneda.

El Palau Robert també va ser el lloc on s’expedien els salconduïts necessaris per a qualsevol moviment migratori a l’interior del país, tal era el control sobre la población que el franquisme va exercir. I on també es va acordar implantar –com ja es feia a l’Espanya nacional- els dijous com a ‘Dia Semanal del Plato Único’. Aquell dia, els restaurants, hotels o cases de menjar que servissin un plat cobrarien el menú sencer per destinar el diner recaptat a beneficiència.


Lliurament de salconduïts al Palau Robert el 1939. (Foto. Pérez de Rozas)
Aquestes són algunes de les històries que conserva l’edifici. Quan el franquisme va considerar que l’ocupació s’havia consolidat i les noves estructures podíen garantir l’ordre va suprimir els Serveis d’Ocupació. Era l’1 d’agost de 1939 i un any més tard es retornava l’edifici als seus propietaris, que en no poder mantenir la propietat la van posar a la venda. Es tancava aquest episodi tèrbol i sinistre de la història del Palau.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Une partie d'écarté




A la terrassa d’un café, dos senyors juguen una partida de cartes sota l’atenta mirada d’un tercer que, per endolcir la sessió, serveix tres copes de vi. De prop, el cambrer contempla l’escena d'una manera histriònica i sobrectuada, habitual a les pel·lícules molt i molt antigues.

La seqüència, d'una durada aproximada de 50 segons, es titula ‘Une partie d’écarté’, la van filmar els germans Lumiére i es va projectar –amb l’assistència dels mateixos inventors del cinematògraf- un 10 de desembre de 1896 a Casa Napoleón, l’estudi fotogràfic que els reconeguts fotògrafs catalans Antoni i Emili Fernández tenien al número 15-17 de la Rambla de Santa Mònica (avui Frontó Colon). Tot i que es té constància que mesos abans ja s'ha via fet alguna sessió més o menys esporàdica amb cinematògrafs i aparells similars, la de Casa Napoleón es considera -i així ha passat a la història- com la primera projecció cinematogràfica que va tenir lloc a Barcelona.

Aquella nit, segons la prensa de l’època, a banda de la partida de cartes els assistents van veure també una segona pel·lícula dels Lumiére, 'Querelle enfantine'.  La data marca l'inici d'un espectacle que ràpidament va captivar l'atenció de les classes populars i va propiciar l'aparició d'uns quants locals la majoria de caràcter provisional o itinerant (tallers, salons d'hotels, avantsales de teatre, barracons de fusta...) per satisfer la curiositat de la gent davant d'aquell nou espectacle que permetia veure imatges en moviment. Ràpidament van proliferar (sobretot a la Rambla i els carrers adjacents) els llocs d’exhibició -aproximadament una trentena- fins a finals del segle XIX. Us en vull recuperar la memoria d’alguns ben destacats.


Foto de la façana de l'antiga Casa Napoleón davant la façana actual (Foto: APV)

A banda de Casa Napoleón, un altre dels locals pioners va ser el que van fundar els germans Mariano i Manuel Belio Gracia, una família de firaires d'origen aragonès que es va instal·lar a Barcelona el 1892. Els Belio van obrir un museu de figures de cera a la Rambla de Santa Mònica "als baixos d'una casa que feia cantonada amb el carrer d'Anselm Clavé, justament en un racó que forma la placeta de la Porta de la Pau". Segons Josep del Castillo, autor de "Els germans Belio Gracia i el Belio-Graff", la irrupció del cinematògraf va empènyer els germans a convertir el museu en un local exclusivament de projeccions. El 1897 es va inaugurar el flamant Cinematógrafo Belio-graff i el 15 de juny de 1898 va haver de ser reconstruït després d'un incendi, tragèdia que va repetir-se el 1904, motiu que durà el Belio-graff a traslladar-se a una nova ubicació als números 36-38 de la Rambla  dels Caputxins. Aquí, el Belio-graff va ser el primer local a Barcelona a projectar cinema sonor, mitjançant discs musicals que acompanyaven acompassadament la projecció.

També digne de ser recordat és el 'Nuevo Metensmograf. Cinematógrafo Farrusini'.  Darrera d'aquest nom tan esplendorós hi ha el català Enric Farrús que, amb Estanislao Bravo, va instal·lar una gran barraca al Paral·lel. Com recull la professora d’història del cinema a la Universitat de Barcelona, Palmira González, en el seu estudi ‘La llegada del cine a Barcelona y las primeras salas de proyección’ d’aquesta instal·lació destacava, a l’entrada i en paraules de Miquel Vallcorba, ‘un órgano profusamente ornamentado con figuras del siglo XVIII que se movían al ritmo de los valses (…) Las taquilleras constituían otro motivo ornamental nada despreciable. Eran, por lo general, señoritas de buen porte y estatura, vestidas de vivos colores, tocadas con descomunales sombreros y cargadas de joyas con enormes piedras’.


Entrada a la barraca del Cinematògraf Farrusini

Evidentment el repàs dels locals de cinema a a Barcelona fins a finals del segle XIX seria extensíssim. Estan documentades projeccions al café-concert ‘El Alcázar Español’ (carrer de la Unió), a l’Estudi Fotogràfic Baró (l’actual Poliorama), a l’extint Cafè Colón a la Rambla, Eden Concert al carrer Nou de la Rambla, el Cinematògraf Colón al Portal de la Pau, les projeccions al Teatre Eldorado i a la Casa Estruch (tots dos establiments a la Plaça Catalunya), el Cinematògraf Lumiére del Paral·lel (dels ‘Napoleón’), Hotel Martín, Cinematògraf Marcet, el Palacio Encantado a la Plaça Antonio López, Panorama de Variedades, Partagàs, París, Salón New London, Salón Herman...

Aquesta efervescència va convertir Barcelona en la capital cinematográfica de l’Estat español. Ara que tanca un altre històric com l'Alexandra val la pena aquest record.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Pla de Palau. 10 de novembre de 1839

El programa de la sessió de la primera fotografia
La gent estava convocada a les 11 del matí a la Plaza de la Constitución (avui Pla de Palau) ‘en el terrado de frente Casa Xifré al que se entra por el número 7 de la calle Castaños’. S’avisava que l’espectacle duraia entre 60 i 70 minuts sempre que ‘el estado de la atmósfera y la fuerza del sol’ ho permetessín. També s’informava que una banda de música militar amenitzaria l’espectacle.

Sabem per les cròniques dels mitjans de l’època que aquella hora una gentada es va congregar al lloc indicat. El gravador Ramon Alabern, davant la multitud, va procedir a practicar les ‘cinco series de operaciones’ que calia dur a terme ‘para obtener la fijación de las imájenes (sic) en la plancha de cobre plateado’.

Recreació invertida de la fotografia que devia fer Ramon Alabern el 1839 (Font: vikipèdia)

El resultat (per bé que invertit) devia ser aproximadament la imatge que teniu tot just a sobre i que he manllevat d’una recreació publicada al bloc Barcelona al detalle. Així devia ser la instantània original, que va ser la primera fotografía feta a Catalunya.

La iniciativa va ser impulsada per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Un dels seus acadèmics, el metge higienista Pere Felip Monlau, es trobava a París quan Louis-Jacques Mandé Daguerre va descobrir un sistema que permetia fixar imatges positivades en una placa de coure argentat. Monlau va enviar un informe a Barcelona sobre el daguerrotip. L’Acadèmia va decidir preparar una demostració pública i va encarregar el projecte al gravador Ramon Alabern, que havia adquirit una de les màquines a París i havia estat instruït pel mateix Daguerre en el seu funcionament.

El dia de l’esdeveniment es va avisar els veïns dels edificis retratats que es retiressin de balcons i finestres durant els 22 minuts que el daguerrotip captava la imatge ja que, ‘si algún espectador se desentiende de este ruego, quedará su indocilidad indeleblemente marcada en la plancha’, segons anunciava el diari El Constitucional en una crónica prèvia a l’esdeveniment.

I què se n’ha fet d’aquella foto? L’única cosa que sabem és que es va sortejar entre els assistents a l’acte, que van comprar les butlletes de la rifa a 6 reals, i que el número afortunat va ser el 56. A partir d'aquí s eli perd el rastre tot i que podem fer-nos una idea de com va ser aquell moment gràcies al soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts, Josep Arrau, va deixar escrites aquestes ‘Observaciones sobre el daguerrotipo’, probablement la crítica més precisa que tenim d’aquella imatge:

“En la primera prueba que ejecutó el señor Alabern el 10 de noviembre último en presencia de varios socios de la Academia se destinó el edificio de la Lonja que tiene una tinta local uniforme de piedra algo oscura rojiza, y el de las casas nuevas del señor Xifré pintadas de varios colores claros, entre los cuales predomina el de piedra blancuzco, y el amarillo y rosado también claros. Estas casas quedaban en oscuro mientras que la fachada de medio día de la Lonja se presentaba iluminada y en escorzo. La atmósfera cargada de vapores ocultaba el sol, y sólo le permitía propagar una claridad homogénea y difusa. El termómetro marcaba al aire 13 grados Reaumur. La lámina de cobre planada de plata necesitó 40 minutos para tomar un color amarillo por los vapores del Yodo y permaneció en la cámara oscura 22 minutos. Después de haberle dado el baño de vapor de mercurio y de lavarle en agua e hiposulfito de sosa con todas las prevenciones que indica Daguerre, el dibujo se presentó con bastante limpieza, pero algo débil en el contraste de luces y sombras, particularmente en los objetos de tinta oscura, de modo que un jarro o maceta que formaba el primer término, del terrado de la casa en donde se colocó la cámara oscura, y que no pudo separarse del espectro para no perder la perpendicularidad de las líneas de los edificios, solo se presentó en masa, sin ningún detalle en sus molduras ni degradación de claroscuro y solo a marea de silhueta".

Una placa al carrer Castaños recorda el lloc des d'on es va fer la primera fotografia
174 anys després d'aquell moment La càmera d’Alabern es conserva encara avui a l’Observatori Fabra. Va ser la mateixa, amb tota seguretat, amb la qual el mateix autor, el 16 de noviembre, va fer la segona fotografia de la que tenim coneixement: segons El Constitucional una vista de la Rambla i de les cases del carrer d’en Bot, ‘entre casa Moya i casa Rocafort’.

diumenge, 8 de desembre de 2013

La plaça Castella i l'antic hospital militar

L'antic hospital militar del carrer Tallers, a l'actual Plaça Castella
Avui és la plaça on desemboca el carrer Tallers venint des de la Rambla. Però fa menys d’un segle aquest mateix espai va acollir un dels cinc grans hospitals militars que la dictadura franquista va habilitar arreu de l’Estat per internar presoners de guerra. Parlem de l’Hospital Militar del carrer Tallers i de l’únic edifici supervivent d’aquell complex que encara s’hi manté dret: la parròquia de Sant Pere Nolasc a la plaça Castella, al Raval.

Com podeu imaginar, els orígens de la parròquia no tenen res a veure amb les funcions que el franquisme va assignar-li un cop consumada l’ocupació de Barcelona el gener de 1939. L’església de Sant Pere Nolasc, de fet, és molt anterior, ja que es tracta de la capella interior d’un convent que l’orde de Sant Vicenç de Paül va edificar en aquest lloc entre 1710 i 1746 i que es va dedicar a Sant Sever i a Sant Carles Borromeu.

El convent va tenir una vida atzarosa i va alternar les seves funcions depenent del context històric i les necessitats del moment. Així, durant l’ocupació napoleònica el 1808 els religiosos van ser expulsats i l’edifici va destinar-se a hospital militar. Les desamortitzacions van transformar-lo en fàbrica de tabac, recuperant la seva utilitat com a hospital militar a partir de 1840. Parlem d’una construcció de planta rectangular, amb diversos pisos i capacitat per a 800 malalts.


La parròquia de Sant Pere Nolasc, darrer vestigi del convent i l'hospital militar
Però les precàries condicions d’higiene i seguretat així com les seves dimensions, reduïdes per a un edifici d’aquestes característiques van fer que durant la dictadura de Primo de Rivera s’inclogués aquesta instal·lació en el projecte de renovació de les instal·lacions militars de Barcelona. L’hospital del carrer Tallers havia de substituir-se per un de nou a Vallcarca, tot i que aquest últim no va inaugurar-se fins a finals de 1942.

Per tant, fins aquesta data l’hospital de Tallers va seguir desenvolupant les seves funcions, amb especial intensitat durant els primers anys de la dictadura franquista quan la instal·lació es va utilitzar per retenir presoners de guerra procedents bàsicament dels batallons de treballadors. Segons el treball ‘Barcelona 1939: ocupació i repressió militar’ d’Aram Monfort, l’Hospital de Tallers era un dels cinc grans hospitals on el franquisme ingressava els presoners de guerra juntament amb els de Deusto, Gernika i Zumaia (al País Basc) i Getafe (Madrid).

El‘Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers’, com també va ser conegut aquest hospital, va existir com s’ha explicat fins a finals de 1942, fins la posada en marxa de l’Hospital militar de Vallcarca i la liquidació dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. L’Ajuntament va recuperar la titularitat de l’edifici, que va ser enderrocat. L’espai resultant és l’actual Plaça Castella.


El mural de Josep Bernat Flaugier
D’aquell primigeni convent i posterior hospital militar al servei del franquisme avui en queda el que coneixem com la parròquia de Sant Pere Nolasc, que restaurada es va obrir al culte el 1947. L’edifici no formaria part d’allò que en diriem les joies arquitectòniques de la ciutat però si teniu ocasió paga la pena entrar per veure una obra més que destacable: la pintura mural del pintor Josep Bernat Flaugier al retaule (amb la tècnica del trompe l’oeil per donar la sensació de profunditat i ampliar virtualment les seves dimensions) i la cúpula, que és considerada la seva obra més important.

Per cert que en la dècada dels 40, quan es va procedir a la restauració de l'església, es va descobrir una segona cúpula pintada al fresc darrere de la que es veu actualment. Una pintura de les que es va recuperar (el rostre d'un àngel) es conserva exposada en una de les columnes del temple.

dilluns, 2 de desembre de 2013

L'epidèmia de febre groga de 1821

El monument en record a les víctimes de la febre groga de 1821
La historia de la ciutat està farcida d’herois quotidians, sovint mal anomenats anònims (tothom té un nom i una identitat), exemple de solidaritat, esforç i compromís. Són molts els episodis que ho testimonien al llarg del temps i és d’una d‘aquestes calamitats -que va posa a prova la determinació i coratge de la gent de la seva època- de la qual us en vull parlar: l’epidèmia de febre groga de 1821.
 
Des del 1895 al cementiri del Poblenou s’erigeix un monument en record a les víctimes d’aquella pandèmia i, molt especialment, a alguns dels prohoms de l’època (metges, cirurgians, responsables municipals i eclesiàstics) que van morir lluitant contra la malaltia, reconfortant els ciutadans que la patien o garantint el funcionament dels serveis en una ciutat presa de la por.
 
El cenotafi en record de les víctimes de la febre groga, d’estil neoclàssic, és obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit i s’alça al mig del cementiri seguint la disposició de les necrópolis anomenades de tipus mediterrani, que solen exhibir una creu com a monument central. Sobri i sense luxes quatre làpides, una a cada costat, expliquen el sentit del monument i enumeren alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, les despulles dels quals ‘se depositaron en este camposanto’.
 
Paga molt la pena llegir els noms amb deteniment per explorar-ne detalls mig amagats que ens revelen el patiment i la crueldat d’aquell episodi. Com per exemple descobrir que la inscripció duplicada ‘J. Trulls’ correspon als germans Joan Trulls Bransí i Josep Trulls Bransí, tots dos cirurgians i tots dos víctimes de la febre groga. També va ser disortada l’experiència del metge Antoni Barceló, mort juntament amb el seu fill, del mateix nom i també metge.
 
Alguns dels metges morts per l'epidèmia. A la part inferior, els germans Trulls
Al seu costat el cenotafi honora Antoni Pellicer, a qui alguns apunten com el primer metge que va informar el 6 d’agost de 1821 de l’existència de l’epidèmia. O Antoni Vilaseca, que va treballar en un dels llatzerets de la ciutat on s’hi recloïen els infectats per la febre groga, sobre la qual havia escrit diversos treballs i especulat amb alguns remeis.
 
Amb tots ells, fins a 14 metges i cirurgians més són recordats, entre els quals un tal A. Desunville (de qui cal presuposar que es tracta del nom afrancesat del cirurgià Alexandre Desumvila Pericot) i un enigmàtic F. Guimet, sobre el qual no he trobat referències.
 
La febre groga era una malaltia epidemiològica desconeguda fins aleshores a Catalunya. El seu origen i naturalesa constituïen un veritable enigma i entre els mesos d’agost i novembre va acarnissar-se sobre la ciutat causant fins a 9.500 morts segons algunes fonts sobre una població d’unes 140.000 persones.
 
La malaltia va arribar per mar, en vaixells que procedien de l’Havana, i els primers malalts van començar a identificar-se al port i, òbviament, a la Barceloneta ja que molts veïns del barri treballaven al port.
 
Segons el llibre ‘Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX’ de Gaietà Barraquer, la Barceloneta va ser el barri més castigat i on l’església va concentrar la seva tasca. El cenotafi del cementiri del Poblenou té un record pels religiosos morts en especial pel canonge governador eclesiàstic i l’ardiaca de Badalona.
 
La febre groga a Barcelona en un gravat francès del XIX
Tampoc no falten els alcaldes de Barcelona durant l’epidèmia Antoni Miquel de Rivas Desvalls i Olsinelles, marquès d’Alfarràs, i Gaietà de Dou, que va dedicar-se ‘a aixecar l’esperit i la moral dels ciutadans, i que no manqui als atacats tota l’assistència necessària’ fins que el 13 d’octubre ell mateix va ser una de les darreres víctimes de la febre groga. Els regidors Josep Rovira, Joan Gil i Joan Barnola també van morir.
 
A finals d’octubre de 1821, després de tres mesos incruents, la febre groga va començar a remetre i a mitjans de novembre deixen de registrar-se nous contagis i l’epidèmia es dóna per superada. El 19 i 20 de desembre tindrà lloc un funeral a la Catedral en record de les víctimes. El cenotafi del cementiri del Poblenou les recorda.

divendres, 22 de novembre de 2013

La Herta? Quina Herta? La Frankel, és clar!

Herta Frankel va destacar com a 'ballerina' a Viena

Tot i que un servidor de vosaltres ja té una edat, hi ha dos fragments catòdics -de quan jo era un panxacontenta de 5 anys- que per sempre més han quedat fixats en la meva memòria: el primer, el de l'entremaliada  gosseta de pelutx Marilin, que em saluda des de la barqueta de vímet del seu montgolfier; i la segona, la de la menuda i presumida rateta Violeta, amb el seu corbatí florejat al cabell. I és que, ben pensat, són les pinzellades visuals iconogràfiques  d’una artista que, sense cap mena de dubte, va marcar una època artística i televisiva (la de la dècada dels anys 50, 60 i principis dels 70) en aquest país i en la de molts altres de parla llatina. I qui era aquesta dona, us preguntareu. Doncs, la ballarina, vedette i, per damunt de tot, la marionetista -i a estones ventríloqua- Herta Frankel. 

Així doncs, avui viatjo en funicular i autobus a la 'muntanya màgica' de Barcelona, al parc d'atraccions del Tibidabo, on a més de presenciar el nou espectacle ('Animals animats') de la Companyia de Marionetes Herta Frankel, m'interesso per saber una mica més sobre la vida i tasca artístiques d'aquesta austríaca nascuda en 1913, i que ja de ben jove executa els primers pas à deux al ballet infantil de l'Òpera Estatal de Viena.

Al país on es troba 'la ciutat eterna' treballarà de vedette amb companyies de revista-teatre de renom com la d'Erminio Macario- Anna Menzio (més coneguda amb el nom artístic de Wanda Osiris) o amb la del comediògraf napolità Michele Galdieri. Més tard, i en ple Anschluss hitlerià, una Frankel de vint i pocs anys recorrerà d'altres ciutats europees amb Arthur Kaps (el seu futur espòs), austríac també i fundador, anys més tard, del grup 'Die Wiener' ('Els vienesos'), a qui se'ls unirà també Franz Joham.


Sota el carrusel del Tibidabo hi trobareu el 'Marionetarium'
Ja amb l'experiència adquirida als espectaclesi amb la merescuda fama que porta a les maletes, la nostra estimada Herta debuta a Madrid a principis dels anys 40. El temple artístic: el Teatro Colisseum. La revista: 'Los Topolinos'. “En aquel teatro de la avenida de la Habana, en Madrid, no había ni un colgador para colgar marionetas”, explicarà perplexa l'artista amb el seu peculiaríssim espanyol amb accent centreeuropeu. I a Barcelona, ho farà, l'any 1942, al Teatro Cómico, amb l'obra 'Todo por el corazón'. Serà aquí quan l'actor i presentador de televisió italià Gustavo Re s'incorpora al citat grup. 

Amb trenta anys, Herta Frankel entra a formar part de 'Los Vieneses', on es convertirà en “reina d'aquesta gran família” gràcies a les interpretacions en el nou quadre escenogràfic que du per títol 'El sueño de una camarera'.

Com tot artista que es planteja el seu futur professional una vegada assolit el seu reconeixement en una modalitat, però també molt conscient dels riscos que es poden tenir quan una ja no és tan jove (en aquest cas, per a la disciplina balletística), li planteja a Kaps de poder iniciar una nova singladura artística, i aquest, abduït per la força captivadora dels titelles de fils del paraguaià Harry Vernon Tozer, li proposa a Frankel de crear els seus propis quadres de marionetes per a la seva nova producció. L'exemple: 'Grandes artistas en pequeño formato', presentat a la revista 'Sueños de Viena' al Teatro Español de Barcelona  tindrà un èxit aclaparador.

Quan aquell aparell rectangular anomenat 'televisor' arriba a Espanya l'any 1956, Kaps hi veu una oportunitat per ampliar la seva trajectòria professional i comença a dirigir espais d'entreteniment com 'Noche de estrellas', 'Amigos del Martes', i molts d’altres;  tots aquests, presentats pel tàndem Re-Kaps.

Els flamants estudis de TVE a 'Miramar', a partir de 1959, seran la plataforma que catapultarà catòdicament i durant més d'una dècada Herta Frankel. Així, 'Tiovivo' (1960); 'Lo que cuenta la tía Cristina (1961)...fins a 'Vuestro amigo Quique' (1972) conformaran aquella graella d'espais televisius en blanc i negre que tindran com a protagonistes les ja mencionades Marilin i Violeta, el gat Chifú, el duet de pallassos Ruki i Muki...i així podríem arribar a comptabilitzar desenes i desenes de personatges. Tot un univers de ninots i marionetes per descobrir.

Bé, i aquí m'aturo en aquesta bonica història, per no atabalar-vos amb massa detalls. La història continua, evidentment, però ara us toca a tots vosaltres pujar a la 'muntanya màgica' i visitar aquest món de fantasia que es troba sota el carrusel.

Continuar seria trencar l'encís de tot aquest bonic univers que us espera al 'Marionetarium' (16 anys al parc d’atraccions, 16.000 representacions, i hereus i continuadors del llegat artístic de la vienesa), i el que us depararà el petit museu que acull part de la ingent col·lecció de marionetes de diverses característiques (més de 500 peces construïdes per mestres europeus al llarg dels últims 60 anys) a qui la Herta va donar vida.

La rateta Violeta
Paga la pena, creieu-me: la biografia artística d'Herta Frankel, la dels seus col·laboradors amics i mestres constructors (Lluís Fontanet, Elvira Loyzaga, Regino Mas, Harro Siegel o Zdenĕk Podhůrský, per citar-ne alguns).

És una visita que hauria de ser obligada per a tots els pares i mares, avis i àvies que encara creuen que els titelles i les marionetes són una disciplina de les arts escèniques, com el circ i la màgia, que tot i tenir aquesta pàtina  d'èpoques pretèrites, són també cultura en majúscula.

Per mostrar-la als fills o néts, tant se val. Per saber qui va ser l'Herta Frankel i què va significar per al món de l’espectacle de marionetes a casa nostra.
Com un record bonic i borrós, aparèixen en la meva memòria, Herta i Marilin
I perquè una tarda de diumenge, algun dels nostres néts (ja adults), també recordin que la Frankel i els seus ninots de fusta i pelutx tenien molta audiència.  I si no, digueu-li a la Marilin, que com apuntava la Frankel, un dia va rebre ‘l’encàrrec’ d’una mare espectadora que, desesperada amb el seu fill perquè no menjava va fer-li dir a la gosseta, tot mirant a càmera: “Carmen, que coma la sopa”.

Altres temps. La Herta. La Frankel. Records indelebles per a la retina d’un infant.

Nota: Agraïments sincers a Pilar Gálvez i Fernando Gómez de la Companyia de Marionetes Herta Frankel, per haver-me fet sentir -per moments- un joiós infant de 5 anys.

divendres, 15 de novembre de 2013

Antigues belles pedres

A l'esquerra, passada la cruïlla, l'edifici del número 6 de Sant Domènec del Call


Diuen que és la casa habitada més antiga de la ciutat, que va acollir un bordell durant la postguerra del 36-39 i que la seva façana (com les d’altres edificis del mateix carrer) està lleugerament inclinada a causa del terratrèmol que va sacsejar Barcelona el dia de la Candelera de 1428.

Parlo de la casa situada al número 6 de Sant Domènec del Call, a l’antic barri jueu (el call major) de la Barcelona medieval. El catàleg del patrimoni arquitectònic municipal la descriu com un casal medieval del segle XIII (tot i que també té elements molt posteriors, fins el XVII) que originàriament ocupava més espai que l’actual. De la casa se'n destaca també la seva porta adovellada i les finestres coronelles al primer pis (del segle XIV) i geminades al segon (curiosament datades un segle abans, probablement traslladades d'un altre edifici i incrustades).

Malauradament la casa és de propietat particular i no s’hi pot accedir a l'interior si més no si no coneixes als inquilins. Però ens en podem fer a la idea de com era gràcies a la remodelació de l'espai interior que l'any 2000 van fer els arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres i que ha quedat testimoniada al seu web amb diverses fotografies. En elles s'hi pot veure l’interior de la casa, el pati central típic de les construccions medievals de la seva època i diversos portals i finestres que embelleixen la construcció.

 El pati interior





Més enllà de la seva arquitectura, la seva història i la curiositat d'una façana torta, el detall potser més rellevant sigui que es tracta de l'única casa del call jueu de Barcelona on s'ha localitzat una mezuzà. La mezuzà és l'estoig que es col·locava a l'entrada principal de les cases jueves amb un pergamí a l'interior on hi havia escrita la shemà, una de les principals pregàries del judaïsme: 'Escolta, Israel, el Senyor és el teu Senyor, és Jahvé el seu nom'.

La revelació la fa l'Eulàlia Vernet, del Centre d'Interpretació del Call, que també apunta que la casa pertanyia a una família benestant, detall que es dedueix per les seves dimensions i estètica però també perquè es trobava al carrer més important del call, Sant Domènec. En aquella època però, aquest carrer era conegut com el de les Carnisseries o el de la Sinagoga Major precisament perquè allà hi havia aquests establiments i els centres de culte, com també les escoles talmúdiques.

L'arquitecte municipal Adolf Florensa, que va ser el responsable durant 30 anys de nombroses intervencions i restauracions al barri Gòtic, solia referir-se entre d'altres al número 6 de Sant Domènec del Call com un dels autèntics i genuïns exemples de gòtic a la ciutat vella. Vuit-cents anys després de la seva construcció, la seva pedra nua i antiga segueix captivant-nos.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Si en Tissot ho veiés...


El 'rellotge dels llums', a Via Laietana, una bonica peça, del tot abandonada

Avui em centraré en dos bonics rellotges, que no són ni per portar al canell, ni per despertar-nos. Són dos rellotges del paisatge urbà que per a la gran majoria de ciutadans de Barcelona passen del tot o (bé, siguem benèvols) bastant desapercebuts per culpa d'aquest frenetisme que la societat ens imposa en el seu dia. I amb l'afegitó que cap dels dos funciona.

De fet, el primer d’aquests és un -batejat així- 'rellotge dels llums', i està  encastat al paviment de la vorera de la Via Laietana, 69,  concretament davant l’antiga seu de l’edifici que va acollir l’efímer Memorial Democràtic de Catalunya, l'antiga seu del Departament de Governació, i també, movent la manovella de la màquina del temps, seu de la Banca Rosés i del Banc Condal.

Així que, si no anem gaire depressa, afluixem el pas, i mirem al terra en aquest punt d'aquesta artèria de la ciutat, hi trobarem aquesta bonica peça del rellotger Juan Cabrerizo, que va fer-lo per encàrrec d'aquesta primera entitat bancària avui dia ja desapareguda.

Afirmen els cronistes de la ciutat que el rellotge es va inaugurar l'últim dia de 1935 (tot i que a la cantonada superior dreta del giny hi figura 1936) i que al cap dels anys va espatllar-se. El cert  és que al cap d'un altre grapat d'anys (1989, per ser exactes) va tornar a funcionar, o millor dit, va ser restaurat pel fill d'en Cabrerizo, per encàrrec del mateix departament del Govern català.   

Si ens fixem amb detall amb aquesta veritable peça d'art déco, veurem que hi figura un perfil de Mercuri o Hermes (segons la nomenclatura en la cultura romana o grega), el déu dels mercaders, patró dels lladres, i el qui conduïa els morts a l'inframón. 

La silueta en qüestió és una mena d'homenatge a aquest -també- patró dels comerciants, car com tots sabem la nostra ciutat ha estat des de temps pretèrits una urbs on hi ha excel·lit aquesta activitat humana.  

L'esfera senyala les hores i els minuts a través d'uns discs de vidre glaçat, el suport és de terratzo verdós i el llautó acaba de donar-li el toc elegant a tota la peça, gran, força gran, de gairebé 2 metres de diàmetre.


'La Sud America', amb el seu rellotge, també aturat en el temps


El segon d’aquests artefactes amants del ‘tic-tac-tic-tac' corona la part superior d'un edifici que està molt a prop d'aquest 'Hermes' a tocar de la Plaça de Catalunya, concretament a l'immoble 'La Sud America' (sic), a la Ronda Sant Pere, 3. Aquest rellotge, tot s'ha de dir, no destaca gaire des del carrer estant, al menys des de la vertical d'aquesta immoble on fins fa una dècada hi havia una companyia d'assegurances i reassegurances que duia aquest nom. 

Per veure el rellotge no és tan fàcil com els que envolten 'l'epicentre' de   la ciutat (el giratori del Banco Bilbao Vizcaya, a tocar amb el carrer de Bergara; o el de l'antic Banc Central, cantonada amb La Rambla de Canaletes).  Per al de ' La Sud America' cal alçar la mirada quan ens situem o bé a la vorera de la mateixa plaça, a tocar del Passeig de Gràcia, i mirar una mica més enllà de l'edifici on hi estatja Catalana Occidente.  O venint caminant des de la Plaça d'Urquinaona. 

Allà dalt, com adormit en el bressol del temps, i sense voler imposar-se, hi ha aquest rellotge, coronant amb una torreta neoclàssica aquest edifici que va ser un encàrrec (i també, segons fonts que ho afirmen, vivenda per a ell i els seus familiars i descendents) d'un dels homes més rics de la Barcelona del XIX: Manuel Girona i Agrafel. Girona, a més de senador, banquer, i vertader prohom, fou l'alcalde de la nostra ciutat per un curtíssim període de temps.

Independentment que aquest rellotge de quatre cares tampoc funcioni, tant a la façana de l'edifici del número 3 com en l'edifici germà del costat (el del número 5) si ens fixem bé hi podrem veure diverses frases que incorporen les tres virtuts teologals i que el mateix Girona, cofoi del seu exitós tarannà de patrici va ordenar esculpir. Quan es llegeixen són una mena de lletania poc original que en certa manera ens transporta a èpoques d'adoctrinament laboral: "La fe fortalece", "La esperanza dignifica", i "La caridad ennoblece".

Dos rellotges, dos. Per reflexionar sobre la -a vegades, involuntària o circumstancial, tot s'ha de dir- deixadesa del paisatge urbà, bé pertanyi a una institució pública o a un privat.

Per reflexionar sobre les poques vegades que actualment ens atura algú i ens diu aquell “disculpi, em podria dir quina hora és?”. Per reflexionar, per què no, sobre la funció dels rellotges públics en aquesta societat postmoderna I hiperconnectada.

Al cap i a la fi, un rellotge és un rellotge. Però si funciona i marca l'hora exacte, millor. Què me'n diu, monsieur Tissot?

dijous, 31 d’octubre de 2013

De palau a presó. Petita història del Palau Sessa-Larrard


Dues imatges separades gairebé un segle del pati interior del Palau de Sessa-Larrard

A l’edat mitjana el carrer Ample era una de les artèries més destacades de Barcelona, condició que va mantenir fins ben entrat el segle XVIII quan algunes de les famílies benestants d’aquella època van apostar per construir-hi les seves mansions. Una de les construccions que millor ho exemplifica és el Palau de Sessa-Larrard, construït entre 1772 i 1778, i considerada per alguns com una de les cases senyorials barcelonines més sumptuoses de finals del segle XVIII.
 
Malauradament avui el Palau de Sessa-Larrard, al número 28, està tancat. Només si gosem enfilar-nos a un dels pilons de pedra que flanquegen la porta d’accés i mirem a través del forat obert a l’enreixat, podem veure el gran pati interior de la finca. Forçant el gest també albirem la porteria, les quadres i les cotxeres i sobretot l’àmplia escala lateral que dóna accés a la planta principal del Palau on, segons les cròniques, hi havia ‘espaiosos salons i dormitoris’.
 
Avui, però, pel que es veu a peu de carrer el Palau de Sessa-Larrard es marceix tot esperant un futur més digne que esquivi la decrepitud que no s’adiu ni amb el seu passat ni amb la seva història, prou temptadora.
 
L’edifici, com he explicat abans, es va construir entre 1772 i 1778 inicialment per encàrrec del duc de Sessa tot i que finalment no va ser ell qui en va gaudir. Abans d’acabar les obres, el noble va vendre’s la finca i el beneficiari fou Jean Alexandre de Larrard, un ric comerciant i banquer d’origen francès que era també cònsol de Dinamarca.
 
Plànol de la façana lateral que dóna al carrer de la Plata
(a l'edifici actual no hi ha la balconada cantonera però sí la torreta a la teulada)
L’autor del Palau va ser l’arquitecte o mestre d’obres Josep Ribas i Margarit (o Rivas, com he llegit també en algun lloc). Ribas va dissenyar un edifici classicista, en la línia estètica de l’època, sense cap recreació ornamental més enllà del cos central de la façana principal, amb l’entrada flanquejada per dues columnes corínties adossades a la paret que sostenen la base del balcó, amb barana de forja. L’edifici està coronat per gàrgoles amb forma de carassa.
 
La funció residencial del Palau de Sessa-Larrard va durar com a mínim fins a finals del segle XIX. El 1894, l’Escola Pia de la Ronda Sant Antoni –un dels col·legis més grans de Barcelona- tenia problemes per encabir els seus alumnes. Els escolapis van decidir aleshores llogar el Palau de Sessa-Larrard per fundar el Col·legi Calassanci, orientat als nois que volien cursar estudis comercials.
 
Però no va ser aquesta la darrera funció del centre ja que com molts edificis religiosos va patir els estralls i la violència de la guerra civil. Segons explica Joan Florensa al seu llibre 'El projecte educatiu de l’Escola Pia a Catalunya’, arran del conflicte el Calassanci del carrer Ample va ser ocupat pel Sindicat de l’Alimentació i, paral·lelament, era una presó anarquista. Segons Florensa, en acabar la guerra es van trobar al soterrani instruments de tortura i a les parets hi havia senyals de bales.
 
La façana principal al carrer Ample
L’etapa final de la guerra el Palau va restar abandonat fins un cop acabada la contesa, quan va recuperar la seva funció educativa. Ara deu fer uns 5 anys que l’Escola Pia va abandonar el local i més enllà d’una breu okupació, el Palau de Sessa-Larrard resta tancat i silenciós a l’espera de temps millors.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

El carrer de YHWH

El 7 'normal' i el 7 'esotèric'
YHWH. Fem un petit esforç; agafem un manual per aprendre hebreu i pronunciem aquestes consonants seguides. Ye-ho-vah.  Ara, observem-les  bé. Sí? És l'anomenat 'tetragrammaton', les quatre lletres que en aquesta llengua expressen el concepte de Déu, és a dir, “l'ésser Suprem”, “el Creador”.
 
Doncs bé, la passejada d'avui, curta però, té a veure amb un carreró de Barcelona -de Ciutat Vella, per ser més exactes- amb inscripcions i formes  que ens transportaran a la cabalística, al món esotèric i màgic, a maçoneria, a aromes de música klezmer, fent volant una mica la imaginació.  Però, si us plau, no el busqueu amb aquesta denominació, car no el trobareu al nomenclàtor actual de la nostra ciutat. Ara, si us dic que el nom real del carrer és 'Estruc' o ‘Estruch’ (antigament), ja us he donat una petita pista.
 
El carrer d'Estruc és una de les dues petites vies (juntament amb el de les Moles) que connecten de manera poc cridanera o que no es fan notar molt entre Fontanella i el carrer Comtal. I és que aquest carreró és poc conegut pels visitants foranis si no fos perquè en l'actualitat hi ha un servei de consigna d'equipatges, una botiga de lloguer de bicicletes, patins, cotxets i cadires de rodes per a discapacitats, a més d'un bed&breakfast ('De nit').
 
Però si aixequem una mica la mirada i observem -que no mirem- les façanes, els balcons i els elements d'aquest paisatge urbà, descobrirem que el carrer d'Estruc es pot vanagloriar de ser un dels carrers -per no dir l'únic- de Barcelona que té els gairebé 38 números de què consta amb doble numeració decorativa. I m'explicaré:  cadascun d'aquests números, a part del pròpiament oficial, en té un altre, al costat o a sota, elaborat, decorat amb simbologia esotèrica. A primera vista, les figures d'aquests 'segons' números semblen una mena d'espàrrecs feréstecs, però no. Si ens hi fixem bé són com serps recargolades que ens conviden a pensar a què dimonis representen.
 
I és que el nom d'Estruc ja ve referenciat -i segons les aportacions de diverses fonts històriques- d'una derivació de n'Astruc (segle XIV) o d'algun propietari d'aquell indret que es deia Estruc (segle XV). A més,  diuen que hi visqué -durant aquell últim segle- el mag Astruc Sacanera (la paraula astruc també vol dir 'sortat', en un català antic) conegut per receptar una planta, possiblement el matapoll o astruc (ves quina coincidència!) que tot i ser de toxicitat extrema s'utilitzava tradicionalment com a purgant, com a “herba  guaridora”.
 
A tot això, si li sumem que en aquesta via hi visqué -també al segle XV- Bernat de Granollachs, “mestre en arts e medicina”, i autor del 'Lunari', un sumari importantíssim d’interpretació sobre astronomia, ja tenim farcit el bagul del contingut històric i pictòric del carrer.


El mosaic 'dóna' la seva particular benvinguda als vianants
Així que, caminant esmaperdut m'aturo davant el número 14, on em sorprèn una casa residencial del segle XVIII, de cinc plantes, amb uns curiosos dibuixos fantasiosos damunt l'esgrafiat on hi aparèixen des de calaveres poc definides, gerros i motius florals, fins escenes on animals alats tiren d’uns carruatges conduïts per éssers amb vestimenta divuitesca. Tot plegat, amb una aroma a francmaçoneria.
 
Més endavant, en el número 22, hi veig una petita placa on hi resa “aquí es venia la pedra escurçonera”. Es creu que en aquest local s’hi podia adquirir aquest tros de mineral cristal·litzat de sil·licat hidratat de magnesi que, segons acreditats metges tenia virtuts protectores i guaridores contra la ràbia i les picadures d'alguns ofidis.
 
I ja per acabar, a l’entrada o sortida (depèn de com us ho mireu) del carreró tanca aquesta mena de recorregut màgic, un mosaic artístic fet pels artistes J. Bono Bassa i M. Torres, que a les ordres del popular ocultista, parapsicòleg i hipnotitzador Ricard Bru, van encastar-hi aquest text informatiu de referències ocultistes i lletres en hebreu les primeres de les quals semblen fetes amb un tub de pasta de dents verdosa o sorgides de l'alambí del mateix mag Astruc.
 
Carros conduïts per éssers alats
 
Per tot això, i per si no n'heu quedat satisfets, apropeu-vos fins al número 38, l'últim número del carrer d'Estruc, on hi ha la 'Sani'. En aquesta botiga hi fan lectures de mans i hi tiren el tarot. Amb una mica de sort encara hi trobareu algun descendent d'en Sacanera!


dijous, 17 d’octubre de 2013

Un fort militar al costat de la Monumental

Els noms dels carrers ens diuen moltes coses de la ciutat, deixen pistes sobre el seu passat i ens conviden a capbussar-nos en el seu origen. Alguns són evidents i d’altres sorprenents. Entre aquests darrers jo destacaria un nom que, tot i referir-se a un barri de la ciutat, sembla remetre’ns a la conquesta de l’oest: el Fort Pienc.
 
Una placa recorda l'origen del nom del barri
A principis de 1968, mentre s’hi feien els fonaments d’una promoció d’habitatges al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Lepant (just al costat de la Monumental), els constructors van localitzar diferents trams de mur d’una amplada de 2,80 metres i una alçada de 3,60. Un cop fets els estudis arqueològics pertinents, es va dictaminar que el llenç corresponia als fonaments d’un dels bastions militars que Felip V va ordenar construir després de la Guerra de Successió.
 
El Fort Pienc (o Fort Pius), batejat amb aquest nom en honor a Francesco Pio di Saboia e Moura Corte-Real (que va combatre amb Felip V i va ser nomenat després de la guerra capità general de Catalunya, càrrec que exercí  entre els anys 1715-1719 i 1720-1722), es va construir el 1719 com a bastió avançat de suport a la Ciutadella. Era un fort rectangular de 50 per 43 metres, amb 22 espitlleres, bateries de canons, fossat i camí de ronda cobert.
 
Plànol zenital del Fort Pius (Atlas de Barcelona s. XVI - XX de Montserrat Galera)
La seva construcció formava part del pla per fortificar Barcelona i garantir, d’una banda, el control militar de la ciutat per evitar-ne revoltes contra el nou règim absolutista i, de l’altra, protegir-la de possibles atacs exteriors. Amb la Ciutadella i els forts Pienc i de Don Carlos (pròxim a la platja) com a construccions complementàries, la ciutat quedava cenyida militarment per la banda de llevant.
 
Els enginyers militars van construir el Fort Pienc entre les carreteres de França i Horta (les actuals carreteres de Ribes i d’Horta de les quals encara es conserva part del traçat urbà), fet que a priori permetria barrar el pas a la ciutat per aquestes dues vies. Malgrat això, de seguida es va comprovar que la fortalesa presentava diverses mancances que la feien més perillosa que útil.
 
En no haver-hi comunicació protegida entre el fort i la Ciutadella, resultava una fortificació fàcilment vulnerable per als atacants. A més, si en cas de guerra l’enemic la conqueria i s’hi atrinxerava, podia fer-la servir per atacar la Ciutadella o la mateixa ciutat, fet que va succeir precisament durant les guerres napoleòniques quan l’exèrcit francès va ocupar per sorpresa el Fort Pius, convertint-lo en un reducte des del qual atacar i ocupar Barcelona el 1808.

Localització de les casernes a la Barcelona fortificada el 1842
(Marc Lloret Piñol a La modernització del sistema d'aquarterament a la ciutat de Barcelona)
Barcelona el 1885 (navegador del CCCB).  A l'extrem superior dret, el Fort Pienc
Per aquesta raó uns quants anys abans, el 1760, ja es va ordenar la demolició tot i que finalment el Fort va mantenir-se fins el 1868, quan es va enderrocar. Aquell any el Fort Pius va deixar d’existir i les seves pedres es van fer servir per edificar l’església de Sant Martí del Clot.