Si en Tissot ho veiés...

El 'rellotge dels llums', a Via Laietana, una bonica peça, del tot abandonada

Avui em centraré en dos bonics rellotges, que no són ni per portar al canell, ni per despertar-nos. Són dos rellotges del paisatge urbà que per a la gran majoria de ciutadans de Barcelona passen del tot o (bé, siguem benèvols) bastant desapercebuts per culpa d'aquest frenetisme que la societat ens imposa en el seu dia. I amb l'afegitó que cap dels dos funciona.

De fet, el primer d’aquests és un -batejat així- 'rellotge dels llums', i està  encastat al paviment de la vorera de la Via Laietana, 69,  concretament davant l’antiga seu de l’edifici que va acollir l’efímer Memorial Democràtic de Catalunya, l'antiga seu del Departament de Governació, i també, movent la manovella de la màquina del temps, seu de la Banca Rosés i del Banc Condal.

Així que, si no anem gaire depressa, afluixem el pas, i mirem al terra en aquest punt d'aquesta artèria de la ciutat, hi trobarem aquesta bonica peça del rellotger Juan Cabrerizo, que va fer-lo per encàrrec d'aquesta primera entitat bancària avui dia ja desapareguda.

Afirmen els cronistes de la ciutat que el rellotge es va inaugurar l'últim dia de 1935 (tot i que a la cantonada superior dreta del giny hi figura 1936) i que al cap dels anys va espatllar-se. El cert  és que al cap d'un altre grapat d'anys (1989, per ser exactes) va tornar a funcionar, o millor dit, va ser restaurat pel fill d'en Cabrerizo, per encàrrec del mateix departament del Govern català.   

Si ens fixem amb detall amb aquesta veritable peça d'art déco, veurem que hi figura un perfil de Mercuri o Hermes (segons la nomenclatura en la cultura romana o grega), el déu dels mercaders, patró dels lladres, i el qui conduïa els morts a l'inframón. 

La silueta en qüestió és una mena d'homenatge a aquest -també- patró dels comerciants, car com tots sabem la nostra ciutat ha estat des de temps pretèrits una urbs on hi ha excel·lit aquesta activitat humana.  

L'esfera senyala les hores i els minuts a través d'uns discs de vidre glaçat, el suport és de terratzo verdós i el llautó acaba de donar-li el toc elegant a tota la peça, gran, força gran, de gairebé 2 metres de diàmetre.

'La Sud America', amb el seu rellotge, també aturat en el temps

El segon d’aquests artefactes amants del ‘tic-tac-tic-tac' corona la part superior d'un edifici que està molt a prop d'aquest 'Hermes' a tocar de la Plaça de Catalunya, concretament a l'immoble 'La Sud America' (sic), a la Ronda Sant Pere, 3. Aquest rellotge, tot s'ha de dir, no destaca gaire des del carrer estant, al menys des de la vertical d'aquesta immoble on fins fa una dècada hi havia una companyia d'assegurances i reassegurances que duia aquest nom. 

Per veure el rellotge no és tan fàcil com els que envolten 'l'epicentre' de   la ciutat (el giratori del Banco Bilbao Vizcaya, a tocar amb el carrer de Bergara; o el de l'antic Banc Central, cantonada amb La Rambla de Canaletes).  Per al de ' La Sud America' cal alçar la mirada quan ens situem o bé a la vorera de la mateixa plaça, a tocar del Passeig de Gràcia, i mirar una mica més enllà de l'edifici on hi estatja Catalana Occidente.  O venint caminant des de la Plaça d'Urquinaona. 

Allà dalt, com adormit en el bressol del temps, i sense voler imposar-se, hi ha aquest rellotge, coronant amb una torreta neoclàssica aquest edifici que va ser un encàrrec (i també, segons fonts que ho afirmen, vivenda per a ell i els seus familiars i descendents) d'un dels homes més rics de la Barcelona del XIX: Manuel Girona i Agrafel. Girona, a més de senador, banquer, i vertader prohom, fou l'alcalde de la nostra ciutat per un curtíssim període de temps.

Independentment que aquest rellotge de quatre cares tampoc funcioni, tant a la façana de l'edifici del número 3 com en l'edifici germà del costat (el del número 5) si ens fixem bé hi podrem veure diverses frases que incorporen les tres virtuts teologals i que el mateix Girona, cofoi del seu exitós tarannà de patrici va ordenar esculpir. Quan es llegeixen són una mena de lletania poc original que en certa manera ens transporta a èpoques d'adoctrinament laboral: "La fe fortalece", "La esperanza dignifica", i "La caridad ennoblece".

Dos rellotges, dos. Per reflexionar sobre la -a vegades, involuntària o circumstancial, tot s'ha de dir- deixadesa del paisatge urbà, bé pertanyi a una institució pública o a un privat.

Per reflexionar sobre les poques vegades que actualment ens atura algú i ens diu aquell “disculpi, em podria dir quina hora és?”. Per reflexionar, per què no, sobre la funció dels rellotges públics en aquesta societat postmoderna I hiperconnectada.

Al cap i a la fi, un rellotge és un rellotge. Però si funciona i marca l'hora exacte, millor. Què me'n diu, monsieur Tissot?