El Palau Robert, ocupat pel franquisme

El Palau Robert

Casualitat o no, el cert és que el 2014 ben bé que podria ser l’any de la commemoració de les desfetes i les desgràcies. Dels desastres i les ocupacions militars que, a banda de la repressió social, en el cas de Catalunya també tenien com a objectiu substancial aniquilar els senyals d’identitat propis del país. Allò que se’n diu l’ànima o el nervi.

D’això que us explico el tricentenari és, sens dubte, l’efemèride més destacada. Però avui vull fixar-me en una altra data no menys infame i de la qual el 2014 farà 75 anys que es va produir: la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de Franco.

Va ser un 26 de gener de 1939. La derrota de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre mesos abans havia convertit en una quimera la defensa de Catalunya i col·lapsat definitivament la República, incapaç ja d’impedir el triomf de les tropes nacionals.

L’entrada a Barcelona es produeix sense pràcticament resistència i els ocupants procedeixen d’immediat a imposar el seu ordre. Amb una novetat: el carácter rojo y separatista de la ciutat la van convertir en l’única on el franquisme va imposar un sistema de gestió excepcional que subordinava els governs civil, militar i municipal a un únic comandament amb poders absoluts.

La Vanguardia informa el 2 de febrer de 1939
de la instal·lació dels Serveis d'Ocupació al Palau Robert

Aquesta política repressiva i de control l’exerciran els Serveis d’Ocupació des del Palau Robert. Aquest edifici, d’estil neoclàssic, va ser construït a principis del segle XX com a residencia privada del marquès de Robert, un conegut empresari i financer de l’època. Durant la República es va confiscar per encabir-hi la seu del Departament de Cultura de la Generalitat i avui potser poca gent sap que des d’aquest elegant palauet a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Diagonal el franquisme va dirigir la repressió durant els primers mesos de l’ocupació.

Així es distribuïen els espais (La Vanguardia, 3 de febrer de 1939)

Al capdavant dels Serveis d’Ocupació el nou règim va col·locar el general Eliseo Álvarez Arenas qui ja l’endemà de l’ocupació dicta i publica les primeres consignes i directrius del nou Estat, amb advertències contra tothom que ‘aliente pretensiones separatistas’ o bé promogui accions que ‘implique ataques a aquella sacrosanta unidad’. L’amabilitat de les noves autoritats també s’estendrà a la llengua: ‘Vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido’. S'entén que en l'àmbit públic l'objectiu serà fer invisible i inservible el català.

Fins l’1 d’agost de 1939 el franquisme va convertir el Palau Robert en l’epicentre de comandament a Barcelona, el lloc on es prenien totes les decisions. Aquí, per exemple, es va instal·lar l’oficina de recaptació d’or que es va impulsar en el marc d’una campanya per aconseguir liquiditat. Les joies que es recaptaven s’enviaven periòdicament a Burgos on es fonien i es convertien en moneda.

El Palau Robert també va ser el lloc on s’expedien els salconduïts necessaris per a qualsevol moviment migratori a l’interior del país, tal era el control sobre la población que el franquisme va exercir. I on també es va acordar implantar –com ja es feia a l’Espanya nacional- els dijous com a ‘Dia Semanal del Plato Único’. Aquell dia, els restaurants, hotels o cases de menjar que servissin un plat cobrarien el menú sencer per destinar el diner recaptat a beneficiència.

Lliurament de salconduïts al Palau Robert el 1939. (Foto. Pérez de Rozas)

Aquestes són algunes de les històries que conserva l’edifici. Quan el franquisme va considerar que l’ocupació s’havia consolidat i les noves estructures podíen garantir l’ordre va suprimir els Serveis d’Ocupació. Era l’1 d’agost de 1939 i un any més tard es retornava l’edifici als seus propietaris, que en no poder mantenir la propietat la van posar a la venda. Es tancava aquest episodi tèrbol i sinistre de la història del Palau.