Une partie d'écarté

A la terrassa d’un café, dos senyors juguen una partida de cartes sota l’atenta mirada d’un tercer que, per endolcir la sessió, serveix tres copes de vi. De prop, el cambrer contempla l’escena d'una manera histriònica i sobrectuada, habitual a les pel·lícules molt i molt antigues.

La seqüència, d'una durada aproximada de 50 segons, es titula ‘Une partie d’écarté’, la van filmar els germans Lumiére i es va projectar –amb l’assistència dels mateixos inventors del cinematògraf- un 10 de desembre de 1896 a Casa Napoleón, l’estudi fotogràfic que els reconeguts fotògrafs catalans Antoni i Emili Fernández tenien al número 15-17 de la Rambla de Santa Mònica (avui Frontó Colon). Tot i que es té constància que mesos abans ja s'ha via fet alguna sessió més o menys esporàdica amb cinematògrafs i aparells similars, la de Casa Napoleón es considera -i així ha passat a la història- com la primera projecció cinematogràfica que va tenir lloc a Barcelona.

Aquella nit, segons la prensa de l’època, a banda de la partida de cartes els assistents van veure també una segona pel·lícula dels Lumiére, 'Querelle enfantine'.  La data marca l'inici d'un espectacle que ràpidament va captivar l'atenció de les classes populars i va propiciar l'aparició d'uns quants locals la majoria de caràcter provisional o itinerant (tallers, salons d'hotels, avantsales de teatre, barracons de fusta...) per satisfer la curiositat de la gent davant d'aquell nou espectacle que permetia veure imatges en moviment. Ràpidament van proliferar (sobretot a la Rambla i els carrers adjacents) els llocs d’exhibició -aproximadament una trentena- fins a finals del segle XIX. Us en vull recuperar la memoria d’alguns ben destacats.

Foto de la façana de l'antiga Casa Napoleón davant la façana actual (Foto: APV)

A banda de Casa Napoleón, un altre dels locals pioners va ser el que van fundar els germans Mariano i Manuel Belio Gracia, una família de firaires d'origen aragonès que es va instal·lar a Barcelona el 1892. Els Belio van obrir un museu de figures de cera a la Rambla de Santa Mònica "als baixos d'una casa que feia cantonada amb el carrer d'Anselm Clavé, justament en un racó que forma la placeta de la Porta de la Pau". Segons Josep del Castillo, autor de "Els germans Belio Gracia i el Belio-Graff", la irrupció del cinematògraf va empènyer els germans a convertir el museu en un local exclusivament de projeccions. El 1897 es va inaugurar el flamant Cinematógrafo Belio-graff i el 15 de juny de 1898 va haver de ser reconstruït després d'un incendi, tragèdia que va repetir-se el 1904, motiu que durà el Belio-graff a traslladar-se a una nova ubicació als números 36-38 de la Rambla  dels Caputxins. Aquí, el Belio-graff va ser el primer local a Barcelona a projectar cinema sonor, mitjançant discs musicals que acompanyaven acompassadament la projecció.

També digne de ser recordat és el 'Nuevo Metensmograf. Cinematógrafo Farrusini'.  Darrera d'aquest nom tan esplendorós hi ha el català Enric Farrús que, amb Estanislao Bravo, va instal·lar una gran barraca al Paral·lel. Com recull la professora d’història del cinema a la Universitat de Barcelona, Palmira González, en el seu estudi ‘La llegada del cine a Barcelona y las primeras salas de proyección’ d’aquesta instal·lació destacava, a l’entrada i en paraules de Miquel Vallcorba, ‘un órgano profusamente ornamentado con figuras del siglo XVIII que se movían al ritmo de los valses (…) Las taquilleras constituían otro motivo ornamental nada despreciable. Eran, por lo general, señoritas de buen porte y estatura, vestidas de vivos colores, tocadas con descomunales sombreros y cargadas de joyas con enormes piedras’.

Entrada a la barraca del Cinematògraf Farrusini

Evidentment el repàs dels locals de cinema a a Barcelona fins a finals del segle XIX seria extensíssim. Estan documentades projeccions al café-concert ‘El Alcázar Español’ (carrer de la Unió), a l’Estudi Fotogràfic Baró (l’actual Poliorama), a l’extint Cafè Colón a la Rambla, Eden Concert al carrer Nou de la Rambla, el Cinematògraf Colón al Portal de la Pau, les projeccions al Teatre Eldorado i a la Casa Estruch (tots dos establiments a la Plaça Catalunya), el Cinematògraf Lumiére del Paral·lel (dels ‘Napoleón’), Hotel Martín, Cinematògraf Marcet, el Palacio Encantado a la Plaça Antonio López, Panorama de Variedades, Partagàs, París, Salón New London, Salón Herman...

Aquesta efervescència va convertir Barcelona en la capital cinematográfica de l’Estat español. Ara que tanca un altre històric com l'Alexandra val la pena aquest record.