"Abrakad...pota de cabra!"

Fakir 'enigma'? Segur

Sí, ho heu endevinat bé. La paraula en qüestió és ‘abrakadabra’ o ‘abracadabra’, aquella veu que es perd en el temps dels grecs, d'ús cabalístic i amb atribucions suposadament màgiques, i que en algun moment de la nostra vida hem escoltat en un espectacle d'il·lusionisme o escapisme. Tant se val. Quan es pronuncia amb èmfasi, la seducció per als nostres ulls està servida, imbuïts per un univers on s’amalgamen vellut negre folrat de vermelló, mocadors de seda, barrets de copa, coloms blancs immaculats, conills, naips, cordes, xinesos que no són xinesos (o sí), confeti, llum amb clarobscurs, caixes, capses i capsetes…Màgia, en una paraula.

Inaugurat ara fa dos anys, i fill directe de la més que centenària botiga ('El Rey de la magia') del carrer de la Princesa, 11, el Teatre Museu del Rei de la Màgia em brinda l'oportunitat de vagar esmaperdut (perquè, sincerament, amb això dels naips i transformar fulards en aus, no hi tinc la mà trencada) per entre les seves sales i vitrines i no m'ho vull perdre.

Així que, me n'oblido de cruspir-me un 'châteaubriant' i una 'tarte tatin' a la brasserie Flo, i al mateix carrer de Jonqueres, 15 (sí, al de l'antiga 'Casa de les Mantes'), m'endinso en aquest ambient hoodinià on la vareta màgica és la batuta d'aquesta realitat transformada en fantasia.

De fet, el museu està ben pensat en el seu recorregut, car va des del petit cafè-espectacle del principi fins a l’escala de fusta per accedir al teatret; i tot en unes dimensions reduïdes (una sola sala principal i dos passadissos d’accés on s’hi exposa part d’aquest calaix de sastre que és la màgia). L’únic -que al meu entendre- hi manquen són, més plafons informatius, algun element audiovisual i mecànic (moviment!)  o sonor (efectes, música!) que encara que siguin a petites dosis, sempre hi posen la nota de misteri o sorpresa en aquest univers de petits i grans.

En una primera i llarguíssima vitrina on s’hi poden veure baralles de pòquer de les més diverses latituds (italianes, belgues, angleses, de Macao…) i d’espanyoles (visca Sant Heraclio Fournier) un ja entén com se les gasten aquests homenots de barret de copa i sabata enllustrada o aprenents de Juan Tamariz: i és que em topo amb un talonari de ‘targetes de timador’ que es vanagloria de “ Contiene 12 tarjetas para tirar a los amigos. Con cualquier pretexto pídales una peseta y acto seguido entrégueles una tarjeta” (i tant que sí, per deixar-me la butxaca buida en un tres i no res!). Disposats entre aquesta corrua d’ase, sota, cavall, rei, reina, cors i trèbols, hi distingueixo, també, baralles ‘liliput’, cartes gegants foradades per passar-hi llaçades a l’hora de fer trucs.

I de la mateixa manera que en tots aquells restaurants, teatres, etc., en què en una de les parets hi penjen quadres amb fotografies d’amics de la professió dedicades a l’amo del local, al Museu del Rei de la Màgia tampoc n’hi falten: hi veiem les de mags, il·lusionistes o ventrílocs de casa nostra (Fakir Kirman, uns joves Hausson i Selvin) i de llocs misteriosos (o no), com en Fantasio, Vizan…A més, i en l’apartat d’artistes musicals que han actuat recentment al café-teatre, hi trobem fotografies amb na Maria Cinta o l’actriu i cantant Àngels Gonyalons.

Una vegada fet aquest tastet de bon gust, ens dóna la benvinguda el temple del pare de la criatura, és a dir, les fotografies i un quadre  de la botiga ‘El Rey de la Magia’, fundada en 1881 per Joaquim Partagàs. L’ acompanya una placa d’honor dedicada a Joan Nieto Gras, mag català, a qui el museu agraeix haver-hi dipositat objectes màgics i figures de la seva col·lecció. I al davant mateix, un toc de categoria artística de primer ordre: en aquest cas 3 aiguaforts de Tàpies (exemplars numerats) i 2 poemes de Joan Brossa. Tota la composició destil·la essència de màgia: colors vermell i negre.

Passats per aquest àmbit ja entrem de ple a l’única sala de què consta el museu. Aquí destacar, i per què no, el paviment fet amb llambordí ocre, marronós, que li dóna caliu a tot l’escenari, com si d’una casa rural es tractés.

Estris de tota mena, per seduir amb 'màgia'

El primer bodegó visual em ve quan a la meva dreta hi veig una figura humana de cartró col·locada a l’interior d’un misteriós confessionari (en aquest cas, potser seria més adient haver-lo col·locat en un museu de cera, o del terror, francament). Així que, m’entretinc amb una vitrina de rellotges despertador amuntegats on les hores campen a la seva i varetes gegants que de ben segur hi amaguen alguna cosa.

A l’esquerra i presidint una de les parets de la sala principal hi descansen plàcidament cartells, fotografies, un gravat al boix del segle XIX, i bàsicament affiches d’aquells très parisien on s’hi troben els grans: Houdin (a no confondre amb l'hongarès Harry Houdini) l’il·lusionista von Arx, els germans alemanys Zachs o S. Thayer.  Tot, tot, embolcallat d’aquelles pinzellades de misteri, evanescència, vaporós, d’escapisme, espiritisme, amb personatges que il·lustren l’escena i van des de dimoniets alats, a mussols, ratolins o dones parteneurs que gairebé transmuten en aire en mans del seductor de companyia: monsieur le magicien.

En un dels programes d’espectacle del barceloní teatro Novedades hi resen els números d’un tal Goldin. Però, sincerament, lo de fer de conillet d’Índies per ser el seu “el árabe perforado” o la seva “maroma india”, millor que no. Prefereixo asseure’m a la butaca i veure “la sorprendente laparatomía de un perro”.  Potser em resultarà més enriquidor, científicament parlant, és clar.

Millor no provar a rostir un ànec de cautxú

Ara ja em disposo a endinsar-me per aquest petit laberint de vitrines on, francament, i essent un neòfit, penso que reflecteixen molt dignament les trajectòries professionals dels principals mags de casa nostra, sobretot els dels inicis de la dignificació o modernització de la professió (finals segle XIX i principis del XX). D’en J. Partagàs hi destaco les cafeteres per fer aparèixer i desaparèixer mocadors; un canelobre apaga espelmes; o un cassola per fer-hi aparèixer coloms).

En aquesta secció també hi trobem mags catalans de prestigi (Wenceslau Ciuró, Fructuós Canonge, Antoni Rovira àlies ‘Fu Li Chang’,  Joan Bernat; José Florences, etc.) amb el seu estol de motlles en relleu per imprimir, estris diversos, gàbies, daus, ous foradats, boles, caixes de llumins, capses, calaveres que fumen amb pipa, sabres que dispensen flors…

I el xinès que no és xinès (no se si m'enteneu)

Tampoc podem oblidar un altre dels pares d’aquest espai, juntament amb en Partagàs: es tracta de Carles Bucheli ‘Carlston’, continuador del negoci de la botiga de ‘El Rey de la Magia’, al carrer de la Princesa, i qui va remodelar la façana i afegir-hi al rètol de la botiga “des de 1881”. En Bucheli feia trucs de màgia darrera el taulell del comerç.

Finalment, el museu clou el recorregut amb una escala de fusta que transporta directament a un altre petit temple de la màgia: en aquest cas el teatre. Això sí, camuflat  darrera unes cortines de vellut.

Com ha de ser. Com la màgia. Com una espasa que endevina cartes clavant-les al vol!

Abracadabra.