La Casa Bloc

El president Francesc Macià i l'alcalde Jaume Aiguader amb una maqueta de la Casa Bloc

Ho he recordat en altres articles però aquest diumenge hi he de tornar, si us plau, per força: avui fa 75 anys que l'exèrcit de Franco ocupava Barcelona. La ciutat, exhausta, es rendia sense gaire resistència mentre les tropes nacionales prenien possessió dels centres estratègics i  el comandament militar adoptava les primeres decisions. Calia garantir i consolidar el control de les noves autoritats sobre la població i un dels instruments primordials per assolir-ho seria, sens dubte,  la repressió, empresonament i execució de la població desafecta al règim.

Les noves autoritats també van voler esborrar qualsevol rastre (ja fos simbòlic, material o urbanístic) de les polítiques modernes i avançades que en alguns àmbits la República havia impulsat. Un dels exemples d'aquest anorreament es troba a Sant Andreu i al seu dia va ser una de les mostres més revolucionàries de les polítiques socials de la Generalitat republicana i el millor exemple d'arquitectura racionalista de caràcter social en matèria d'habitatge: la Casa Bloc.

Foto superior: els cinc edificis de la Casa Bloc. A la foto inferior s'aprecia un sisè edifici,
construit durant el franquisme, i comnegut com el bloc fantasma (ja derruït)

Probablement a qui avui camini pel Passeig Torras i Bages li costarà molt de fixar-s'hi en els 5 blocs d'habitatges en forma de '2' que s'estenen entre els carrers Almirall Pròixida i Residència.Aparentment no deixa de ser una promoció més d'habitatge social, ja un pèl antiga i un punt demacrada, sense res a primera vista que la faci especialment atractiva. Però en realitat els cinc edificis dels quals parlo corresponen a un projecte promogut per la Generalitat republicana el 1933 a través del Comissariat de la Classe Obrera.

Aquest organisme tenia per objectiu dignificar les condicions de vida dels treballadors oferint-los habitatges amb unes condicions notables d'higiene i salubritat: un propòsit absolutament avançat en aquells temps. El principal experiment d'aquestes carcaterístiques va ser l'encàrrec el 1933 als arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana (membres del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània -GATCPAC-) del projecte de la Casa Bloc.

La Casa Bloc en l'actualitat

Les obres van començar el 1933 i van quedar interrompudes el 1938 a causa de l'inici de la Guerra Civil tot i que tres dels cinc blocs del complex ja estaven acabats. Per entendre el caràcter socialment revolucionari i arquitectònicament avançat de l'edifici cal pensar que els promotors van dissenyar uns habitatges dúplex que podríen arribar a tenir fins a 4 habitacions, totes exteriors per garantir la ventilació, amb espais comunitaris per construir-hi biblioteca, escola i cooperativa de consum, i amb... ascensors. La divisa dels arquitectes del GATCPAC era clara: ventilació, il·luminació i vistes.

Avui un d'aquests pisos, que forma part dels espais expositius del Museu del Disseny, es pot visitar. Cal fer reserva prèvia i l'experiència val certament la pena. La casa és petita pels estàndards actuals (o no) i reprodueix amb màxima cura i fidelitat el que va ser aquell experiment frustrat de la Generalitat republicana de dotar els treballadors d'unes condicions de vida dignes.

Dues imatges de la Casa Bloc

La guerra va esberlar aquell experiment perquè la Diputació franquista de Barcelona, que va assumir la titularitat de l'edifici acabada la comtesa, va decidir destinar aquelles cases a militars, vídues, orfes i familiars de la policia nacional. Fins i tot es va trencar l'estètica i disposició del complex original construint un sisè edifici (el bloc fantasma) que va ser enderrocat el 2006  tot i que la seva cicatriu encara és ben visible. Així mateix, es van privatitzar els espais comunitaris que originalment havíen de destinar-se principalment a serveis educatius pels veïns.

Amb la democràcia la titularitat de la Bloc va tornar a la Generalitat, que va rehabilitar-la i museïtzar una de les cases. Visitar-la és altament recomanable perquè ens permet retrocedir a uns anys convulsos en que tot i les dificultats, unes fortes conviccions de justícia social van fer possible iniciatives com la construcció de la  Casa Bloc.

P.D.: felicitats a la gent del Globus Vermell, el grup d'arquitectes que organitza les visites explicatives a la Casa Bloc, i a la Magalí, per les seves explicacions de la Casa i el seu context històric tan útils per a aquest article.

(Trist) Maridatge de fusta, tinta i paper…per crear art

Una de les boniques reproduccions de xilografies que es podien adquirir a la botiga

Escric aquestes línies amb una barreja de tristor, melanconia i sense gaire esma, però m'he promès a mi mateix deixar-ne constància perquè és un bocí d'història de Barcelona i, per extensió, de les arts gràfiques a casa nostra.    

Dic això perquè ja fa algun temps (un any, a molt estirar) que m'havia apuntat a l'agenda l’obligada visita i la consegüent xerrada amb la persona que havia agafat les regnes d'aquesta botiga; d'aquesta “única botiga al món” (i no és pas una exageració) com encara es podia llegir sobreimprès al vidre de l'aparador.

Però única en què, es preguntarà el lector. Doncs única en mostrar a aquest món tan sincopat en el que vivim, què és una xilografia: aquella matriu de fusta per a estampar un gravat en paper, cartes o estampes; un antic procediment d'impressió que va arribar de l'Orient. A Catalunya, per exemple, va ser una tècnica molt emprada, en especial per a la il·lustració, generant veritables dinasties de gravadors xilògrafs.

La botiga original en qüestió no havia tingut un rètol exterior on es visualitzés el nom (bé, en els dos últims anys que ha durat la reobertura capitanejada per l'escultora i artista Adelina Boyle, l'havien batejada amb el nom de 'Krappa (Gràfiques El Tinell)), recuperant amb el parèntesi el llegat històric de la que va ser l'única botiga-taller on s'imprimien i es venien aquestes meravelles de paper o cartolina. 

Gràfiques El Tinell estava ubicada entre la baixada de Santa Clara/'calle' de la Piedad, i el carrer dels Brocaters (sí, sense 'n'), a Freneria, 1, a quatre passes de la plaça del Rei i la de Sant Jaume. És  a dir, al rovell de l’ou d'aquella Barcelona on, afortunadament, en bastants lloc encara es respirava a ofici artesà i a botiguer amb llarga tradició a les espatlles.

I era (últimament estava totalment reformat i amb molta més llum que abans) un acollidor cau on la fusta es maridava amb la tinta i el paper per crear art.

El Tinell va ser durant molts anys l'únic taller de tot Espanya on es reproduïen xilografies. I va ser regentada en les últimes dècades per na Maria Garcés Coll, una entranyabilíssima persona que va dedicar-se en cos i ànima a aquest particular món de la impressió i edició gràfiques a casa nostra.

Na Maria Garcés Coll va ser la veritable alma máter de la botiga

Làmines i estampes amb il·lustracions de goigs i auques, de gremis i  oficis artesans; reproduccions de dibuixos, mapes i cartografies d'altres segles, cartes, nadales, tarjetons de casament, neixença, ex-libris...Tot un món d'imatges per descobrir i per regalar. 

Però la veritable sorpresa -per a tots aquells clients que a més d'entregar-se a una amable conversa amb na Maria, demanaven per la història d'aquest petit negoci- estava situada a la rerebotiga: la impremta, amb unes màquines d'estampació Minerva, guillotines, planxes de fusta molt antigues (segles XVII al XIX), matrius xilogràfiques, caixetins i motlles, guillotines, i utillatge divers. 

A mi, el que sempre em va fascinar van ser els ex-libris, aquelles estampes realitzades en petit format que de manera artesanal s'enganxen al revers de la coberta o en la tapa d'un llibre, i que és la marca de propietat d'un titular, amo d'aquest objecte, o d'una biblioteca. De fet, la locució llatina ens diu que significa “d'entre els llibres de”.

Deliciós ex-libris d'un llibre de segona mà que vaig comprar als Encants Vells

Amb la Maria Garcés vaig passar inoblidables moments esculpits a cop de conversa. Com la cóncava i elegant gúbia ho fa amb la fusta escollida.

Aquest passat dijous al vespre vaig decidir apropar-me a la renovada botiga, la 'Krappa', per recordar vells temps.  L’han tancada definitivament. 

“S’ha fet lo possible i lo imposible” em comenta n’ Adelina. I és que el preu per mantenir viva una botiga d'aquestes característiques ha de tenir una contraprestació: els ingresos obtinguts per les vendes. i aquesta era la qüestió de pes. 

Ara, entre les reformes de la Llei d’Arrendaments Urbans que obliguen a tancar establiments antiquíssims al centre de la ciutat,  o la massificació turística pujant-se al carro de la llepolia que suposa obrir una franquicia d’èxit, sobreviure  com a establiment ‘únic’ no és un èxit assegurat. És, més aviat, una proesa.   

És la cara i la creu d'una Ciutat Vella que veu com, dia rere dia, botigues emblemàtiques desaparèixen en un tres i no res.  

En la penúltima estampa visual d'avui hi veig la llum de la botiga del costat, 'La caixa de fang', de na Roser, (on podem comprar plats i olles de ceràmica i mil i una peça més). És la cara d'aquesta moneda que inequívocament ens remet a la supervivència entre aquests estranys i complexos 'signes dels temps', al turisme; a la continuïtat, afortunadament -toquem ferro- d'un negoci. 

A l'esquerra, la ja desapareguda botiga de xilografies

A la seva dreta, la nostra botiga protagonista d’avui. La foscor, una persiana abaixada: és l'altra cara de la moneda. La tristesa, el pols perdut a la demanda del mercat… a una realitat que també ha canviat. És el preu que es paga avui dia per tenir un petit establiment d'altres temps, d'altres inquietuds, d'altres sensibilitats artístiques.

La veritable alma máter, na Maria Garcés, es va jubilar fa molts pocs anys. Ella fou qui heretà aquesta preciosa botiga i mentre hi va treballar entenc que va ser molt feliç. 

L’Adelina, amb tota la seva il·lusió va apostar per recuperar-la de l'oblit i donar a conèixer aquest bell negoci. No ha pogut ser.

Però l'art perdura.

Olor a fusta de boix, perer i cirerer. Altres temps, que ja formen part de l'àlbum de la memòria. Sens dubte.  

El carrer del 26 de gener

El carrer del 26 de gener, a Hostafrancs

Barcelona consumia fa 75 anys els darrers dies abans que la negra nit del franquisme s'abatés sobre la ciutat. Lleida ja havia caigut i Tarragona ho faria en pocs dies. L'avenç de l'exèrcit franquista era imparable tot i els esforços a la desesperada de la República i els relleus ordenats pel govern de Negrín en els comandament militar encarregat de la defensa de la capital catalana. El 25 de gener de 1939, amb l'exèrcit franquista a les portes de la ciutat, Franco ordena aturar l'avenç i culminar l'ocupació l'endemà. El 26 de gener, finalment, Barcelona caurà.

S'explica que la raó per la qual el dictador va voler retardar un dia l'ofensiva, segons sembla sense cap raó militar que ho justifiqués, va ser per fer coincidir la desfilada de les seves tropes per la ciutat amb l'aniversari de la derrota que va patir l'exèrcit de Felip IV davant les tropes franco-catalanes a la batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641.

L'atzar, doncs, posava a l'abast del franquisme solapar una data clau de la Guerra dels Segadors -amb tota la seva significació pel país- amb l'entrada de les seves tropes a la ciutat. D'aquesta manera la causalitat permetria al franquisme, si no reescriure la història, si almenys omplir-la amb un nou relat. De fet, la llegenda assigna a un dels generals que va comandar l'ofensiva final aquesta sentència: ‘El glorioso Ejército español tiene memoria’.

A Barcelona, un carrer a Hostafrancs rememora els fets de 1641. El nomenclàtor de l'Ajuntament ho explica: "Carrer del 26 de gener de 1641. Fet d'armes de Montjuïc, derrota de les tropes de Felip IV comandades pel marquès de Los Vélez, per les forces catalanes a la Guerra dels Segadors (1641). En foren els seus artífexs: Pau Claris, president de la Generalitat; Joan Pere Fontanella, conseller en cap; els militars: Francesc de Cabanyes, Francesc de Tamarit, Joan Baptista Montfar, Josep d'Ardena, Josep de Pinós, Joan de Copons, Caselles, Radas, Tapioles i d'altres".

Si retrocedim, però, uns quants anys enrere podrem comprobar que el franquisme no tenia tant clar que aquell carrer hagués de simbolitzar aquella efemèride, o si més no que s'hagués d'associar només a aquell fet. Hem pogut consultar la fitxa de l'Ajuntament -elaborada l'any 1951- on es relaciona l'existència del carrer 26 de enero i en el revers de la fitza s'hi pot llegir: "Dos fechas memorables para Barcelona. El sitio de 1641 en que fueron derrotadas las tropas de Felipe IV en Montreich (sic) y la entrada en Barcelona de las tropas del Generalísimo Franco, trayendo la paz a la Ciudad, en 1939".

Fitxa de l'Ajuntament de Barcelona de l'any 1951 on s'explica, al revers,
la significació del nom del carrer

Potser mai se sabrà si realment els assessors de Franco li van fer veure la conveniència de retardar l'ocupació de la ciutat per poder fer-la coincidir amb la batalla de Montjuïc ocorreguda 298 anys abans. En tot cas, no seria estrany venint d'una mentalitat tant perversa com la del feixisme.

‘El Miraculum’

El temple d'August segons una reproducció 3D del MUHBA

Un majestuós temple de 35 metres de llarg per 17,5 metres d’ample, envoltat de 30 columnes corínties (6 als frontals i 11 als laterals) de 9 metres d'alçada, edificat sobre un podi de 3 metres d’alçada, construït amb pedra de Montjuïc i, molt probablement, revestit d’estuc blanc, va dominar la silueta de Barcelona durant 400 anys. És el temple romà dedicat al culte a l’emperador August que els romans van alçar en paral·lel a la fundació de la Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino (el nom romà de la ciutat), el darrer quart del segle I a.C.

A les ciutats augustes el temple era l’element indispensable, presidint el fòrum, i aquest esquema és el que es va reproduir a Barcino. Es va construir sobre el punt més elevat de la ciutat –el mont Tàber- un turó que (si ens fixem en la geografia actual, lliscava abruptament pels contorns). L’esplanada que envoltava el temple era el fòrum, la plaça on s’hi encabien altres edificis destacats. Es creu que l’accés al fòrum també estava orientat en direcció al temple, fet que encara realçaria més el seu caràcter monumental. Imaginem-nos, per tant, la impressió que devia provocar contemplar aquella mola des dels altres punts de la ciutat romana.

El temple era l'espai que acollia les cerimònies religioses, que -això sí- no tenien mai lloc a l’interior sinó just al davant. L’interior era una estança tancada on només es permetia l’accés als sacerdots i on es confinaven les imatges dels déus.

El temple va dominar el fòrum i la ciutat durant aproximadament 400 anys. Al llarg dels segles es va desballestar fins a quedar parcialment en ruïnes tot i que la seva decadent silueta i l’enigmàtica presència vestigi del passat van fer que fins al segle XI es conegués aquesta zona com el Miraculum. A partir d’aquí, el creixement de la ciutat i la construcció de nous edificis el van anar desmantellant. Alguns dels seus elements van passar a integrar-se dins les noves cases.

Plànol on se superposa la ubicació del temple amb els carrers actuals.
L'espai obert de la part inferior esquerre correspon a la Plaça Sant Jaume.
L'edifici circular de la part superior és l'absis de la catedral (Font: MUHBA)

Avui el que queda del temple, 4 columnes, la part del podi que les aguanta i l’arquitrau que les uneix, es poden veure des de la seu del Centre Excursionista de Catalunya, al número 10 del carrer Paradís. Les restes corresponen al racó posterior esquerre de l’edifici i el seu enclaustrament ens donen la mostra de l’estat en que va caure el temple romà d’August a l’Edat Mitjana, amagat i oblidat.

No serà fins el segle XIV que es tornaran a tenir notícies del temple, gràcies a un document en el qual el rei Joan I cedeixi al sastre de la reina Violant un pati amb diverses columnes que el monarca atribueix a una construcció de l’època del rei Pere el Cerimoniós. Durant els propers segles les referències es multipliquen i al segle XVII l’historiador, cronista i advocat Jeroni Pujades fa els primers dibuixos.

El primer estudi exhaustiu i detallat sobre aquelles columnes arribarà, finalment, el 1835. La Junta de Comerç de Barcelona encarrega un estudi del temple a l’arquitecte Antoni Celles, el primer gran estudi sobre el temple que descobrirà bona part dels seus secrets. La descoberta de la naturalesa de les restes propicia un debat sobre què cal fer-ne i fins i tot es posa sobre la taula enderrocar els edificis adjacents per alliberar-les.

Les columnes del temple al parti del CEC

La solució definitiva arriba el 1903, quan el Centre Excursionista de Catalunya adquireix l’edifici i encarrega a l’arquitecte Lluis Domènech i Muntaner l’obertura del pati interior que avui podem contemplar. Una de les quatre columnes (la primera a mà dreta) es va incorporar al conjunt el 1956 des de la Plaça del Rei, on s’havia reconstruït el 1879 segons sembla de les restes d’un enderroc.

Avui, per fer-nos a la idea de com devia ser el temple d’August sense moure'ns de la ciutat, diuen que el millor és apropar-se al taller que els germans Masriera van construir al número 70 del carrer Bailén el 1884.