El Palau Robert |
Casualitat o no,
el cert és que el 2014 ben bé que podria ser l’any de la commemoració de les
desfetes i les desgràcies. Dels desastres i les ocupacions militars que, a
banda de la repressió social, en el cas de Catalunya també tenien com a
objectiu substancial aniquilar els senyals d’identitat propis del país. Allò
que se’n diu l’ànima o el nervi.
D’això que us
explico el tricentenari és, sens dubte, l’efemèride més destacada. Però avui
vull fixar-me en una altra data no menys infame i de la qual el 2014 farà
75 anys que es va produir: la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit de
Franco.
Va ser un 26 de
gener de 1939. La derrota de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre mesos
abans havia convertit en una quimera la defensa de Catalunya i col·lapsat definitivament
la República, incapaç ja d’impedir el triomf de les tropes nacionals.
L’entrada a
Barcelona es produeix sense pràcticament resistència i els ocupants procedeixen
d’immediat a imposar el seu ordre. Amb una novetat: el carácter rojo y separatista de la ciutat la van
convertir en l’única on el franquisme va imposar un sistema de gestió excepcional
que subordinava els governs civil, militar i municipal a un únic comandament
amb poders absoluts.
La Vanguardia informa el 2 de febrer de 1939 de la instal·lació dels Serveis d'Ocupació al Palau Robert |
Aquesta política repressiva
i de control l’exerciran els Serveis d’Ocupació des del Palau Robert. Aquest edifici,
d’estil neoclàssic, va ser construït a principis del segle XX com a residencia
privada del marquès de Robert, un conegut empresari i financer de l’època.
Durant la República es va confiscar per encabir-hi la seu del Departament de
Cultura de la Generalitat i avui potser poca gent sap que des d’aquest elegant palauet
a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Diagonal el franquisme va dirigir
la repressió durant els primers mesos de l’ocupació.
Al capdavant dels Serveis d’Ocupació el nou règim va
col·locar el general Eliseo Álvarez Arenas qui ja l’endemà de l’ocupació dicta
i publica les primeres consignes i directrius del nou Estat, amb advertències
contra tothom que ‘aliente pretensiones
separatistas’ o bé promogui accions que ‘implique
ataques a aquella sacrosanta unidad’. L’amabilitat
de les noves autoritats també s’estendrà a la llengua: ‘Vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido’. S'entén que en l'àmbit públic l'objectiu serà fer invisible i inservible el català.
Fins l’1 d’agost de 1939 el franquisme va convertir el
Palau Robert en l’epicentre de comandament a Barcelona, el lloc on es prenien
totes les decisions. Aquí, per exemple, es va instal·lar l’oficina de
recaptació d’or que es va impulsar en el marc d’una campanya per aconseguir liquiditat.
Les joies que es recaptaven s’enviaven periòdicament a Burgos on es fonien i es
convertien en moneda.
El Palau Robert també va ser el lloc on s’expedien els
salconduïts necessaris per a qualsevol moviment migratori a l’interior del
país, tal era el control sobre la población que el franquisme va exercir. I on
també es va acordar implantar –com ja es feia a l’Espanya nacional- els dijous com a ‘Dia Semanal del Plato Único’. Aquell dia, els restaurants, hotels
o cases de menjar que servissin un plat cobrarien el menú sencer per destinar el
diner recaptat a beneficiència.
Lliurament de salconduïts al Palau Robert el 1939. (Foto. Pérez de Rozas) |
Aquestes són algunes de les històries que conserva l’edifici.
Quan el franquisme va considerar que l’ocupació s’havia consolidat i les noves
estructures podíen garantir l’ordre va suprimir els Serveis d’Ocupació. Era l’1
d’agost de 1939 i un any més tard es retornava l’edifici als seus propietaris, que
en no poder mantenir la propietat la van posar a la venda. Es tancava aquest
episodi tèrbol i sinistre de la història del Palau.