Els Docks de l'Avinguda Icària

La Caserna dels Docks

“Les forces del regiment d’artilleria de muntanya, amb llurs peces de 105 mm, fent costat a les del Regiment 34è. d’infanteria que no compliren, per indecisió o per la pressió d’elements de l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), la missió que els havia estat encomanada, tenien com a objectiu primordial la presa de la conselleria de Governació i l’ocupació de l’estació de França, la central de Correus i el port, i el seu objectiu final, convergent amb altres forces, era la plaça de la República. Una bateria havia d’avançar-se  en direcció a la plaça d’Espanya com a suport de les forces del Regiment de cavalleria núm. 4 (Montesa). Vam saber posteriorment que durant la nit del 18 s’havien format al pati de la caserna anomenada dels <Docks> quatre bateries manades pel comandant  Fernández Unzúe, a qui el coronel Francisco Serra comminà perquè ordenés a la tropa tornar als seus dormitoris, ordre que va ésser totalment desoïda, i el coronel amenaçat (...)

De matinada, les parelles de cavalleria del nostre 2n Esquadró de Seguretat, en missió de patrullatge, van veure aparèixer una columna de peces d’artilleria. Obrers de totes les tendències es presentaren a la caserna del 16è. Grup nostre d’Assalt, per demanar armes. El comandant del grup, Enrique Gómez García, va distribuir-ne unes quantes (...). Immediatament els obrers improvisaren una barricada  que interceptava tota l’avinguda d’Icària. La 48a. Companyia d’Assalt i la 3a. d’especialitats ocuparen els llocs de combat que els corresponien, i van obrir foc contra les forces que avançaven....”

Tot això passava a primera hora del matí del 19 de juliol de 1936 l’Avinguda Icària, un dels escenaris clau per determinar si l’aixecament contra la República triomfaria o no a Barcelona. A la caserna dels Docks, quarter del Regiment d’artilleria de muntanya número 1, una de les unitats més potents de l’exèrcit a la ciutat, el capità López Varela tenia la missió de conduir els insurrectes fins al centre de la ciutat, ocupar infraestructures estratègiques com al port o l’estació de França, sotmetre la conselleria de Governació i convergir a la Plaça de la República (l’actual Sant Jaume) amb altres tropes sublevades.

Plànol de Barcelona del 1933. Al centre, la Caserna dels Docks

Però els soldats del Docks van fracassar. El coronel Vicenç Guarner, cap superior d’Ordre Públic a Catalunya i un dels artífexs dels fracàs de la rebel·lió, explica a L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya 1936-1939 com les tropes d’assalt fidels a la República conjuntament amb milícies obreres i veïns de la Barceloneta van frenar l’avenç dels insurrectes fins a confinar-los novament a la caserna, on el capità López Varela va ser detingut i la resta d'insubordinats van ser detinguts.

La importància d'aquest enclavament militar era principal. El coronel Guarner, militar menorquí fidel a la República i a la Generalitat, diu de la Caserna dels Docks: ‘sabíem que el nucli bàsic de la conspiració, amb el capità López Varela, secretari de l’Unió Militar Espanyola, estava en aquest regiment. Tota l'oficialitat del Regiment estava compromesa en l'aixecament’.

Els historiadors Francesc Xavier Hernández i David Iñiguez, en el seu treball sobre la columna Macià-Companys (un esquadró de combatents voluntaris), fan una narració precisa de la batalla a l’entorn de la Caserna dels Docks: “Una de les unitats més potents,el Regiment d’Artilleria de muntanya 1 pertanyent a la caserna dels Docks de l’avinguda Icària, dirigida per López Varela, visqué també forts combats en el moment en elqual es dirigien amb unes quatre bateries arrossegadesper muls amb uns efectius d’uns 400 combatents cap ala plaça d’Espanya per recolzar el Regiment de Montesa. Però tot just quan sortia dels quarters ja va ser bombardejada per un dels avions militars del Prat. A més els grups de guàrdies d’assalt i els obrers els esperaven i foren atacats amb trets des de les primeres cases de la Barceloneta. Els obrers mobilitzats del barri marítim, treballadors de La Maquinista, del Port, del Gas i la Nueva Vulcano es feren forts al Torí, la plaça de braus. A més,davant dels Dipòsits Comercials hi emplaçaren una barricada amb grans bales de cotó. Els militars obriren foc amb els seus canons contra la posició improvisada però la resposta no es feu esperar i reberen foc de fusell de diversos edificis. Després d’hores de lluita i tiroteigs, finalment les tropes revoltades amb el seu màxim comandament,van ser fetes presoneres i portades a Governació".

Però la història dels Docks no és només la d'una caserna militar que es va fer servir com un dels epicentres de la sublevació del 36. De fdet, la caserna era una part del complex dels antics Almacenes Generales de Depósito (Crédito y Docks) construïts en aquest enclavament durant els anys 70 del segle XIX per l'arquitecte Elies Rogent. Aquest magatzem va ser el primer edifici a Catalunya en la qual es van utilitzar les voltes lleugeres gegants, un recurs estructural que està considerat com la llavor del modernisme i que va agafar gran popularitat amb l'obra de Rafael Guastavino.

L'accés als antics Crédito y Docks, ja enderrocats

Voltes des de la coberta dels magatems dels Docks

Interior dels Crédito y Docks

Sepultat per la Vila Olímpica, avui no en queda res de tot allò excepte el record.

El lloro del 36

El lloro dissecat, la foto del 36, el xiulet i la minigorra de tramviaire

Al número 91 del carrer Taulat al Poblenou s'hi troba un dels comerços de Barcelona que, m'atreviria a dir, amaga al seu darrere una de les històries més peculiars. Parlo de La Licorera C. Ferreres o, si voleu, El lloro del 36, que és com es coneix popularment aquesta octogenària botiga de vins, licors i esperits.

Tot i que l'obertura de l'establiment va ser el 1932, la peculiar història que l'ha immortalizada i li ha donat el sobrenom amb el qual és coneguda actualment va tenir lloc el 1957. Aquell any els propietaris de l'establiment, la Júlia i el Constantino Ferreres, van obsequiar amb un parell d'ampolles de licor un conegut que acabava d'arribar de Guinea Equatorial (aleshores colònia espanyola). En justa correspondència, l'amic es va oferir a retornar-los la gentilesa amb un present del país africà: el matrimoni va escollir un lloro.

L'interior de la Licorera, un comerç històric i entranyable

Així que el 1957 un lloro gris guineà arriba a Barcelona i s'hi instal·la a la Licorera del matrimoni Ferreres. Explica la seva neta que els dies assoleiats solien penjar la gàbia al carrer, al costat de la porta d'entrada, i just davant de la parada d'inici i final de trajecte dels tramvies 36 i 52. I per aquelles raons que tenen a veure amb les dots d'interpretació dels lloros, sembla l'animaló va aprendre a reproduir amb exactitud precisa el xiulet amb que el cap de parada indicava la sortida del tramvia.

La Júlia, neta dels propietaris, explica avui que, quan el tramvia estava aturat, "sovint el cap de parada anava a fer un cigaló a un bar que hi havia davant i que es deia Cal Delfí". Aleshores el lloro reproduïa el xiulet de sortida, el conductor posava en marxa el tramvia i els enrenous i les anècdotes eren constants, "perquè el tramvia marxava i aleshores molta gent perdia el tramvia o bé havia de pujar a corre cuita i s'oblidaven els farcells de menjar al terra...".

El gegantó del lloro del 36

Imaginem com seria el festival que fins i tot un responsable dels tramvies de Barcelona va demanar als propietaris que deixessin l'animal dins la botiga per evitar els malentesos i les bromes de l'animal. Pel que explica la Júlia, l'animal ('lorito' com li'n deien) combinava altres habilitats com xiular la cançó del Pont sobre el riu Kwai amb algunes poca-soltades com deixar anar alguna fresca als clients.... tot plegat envoltat d'un aroma innocent i nostàlgic, de broma en blanc i negre.

El lloro del 36 va morir el 1992 i dissecat encara es conserva en la seva gàbia darrere el taulell de la botiga, amb una foto en blanc i negre del tramvia 36 (a qui tantes vegades va donar la sortida), un xiulet i una gorra de tramviaire en miniatura. El seu record també va fer que la Colla de Gegants de Poblenou li dediquessin el 1996 la figura d'un gegantó de cartró pedra vestit amb la gorra de tramviaire i el xiulet.

L'epidèmia de febre groga de 1821

El monument en record a les víctimes de la febre groga de 1821

La historia de la ciutat està farcida d’herois quotidians, sovint mal anomenats anònims (tothom té un nom i una identitat), exemple de solidaritat, esforç i compromís. Són molts els episodis que ho testimonien al llarg del temps i és d’una d‘aquestes calamitats -que va posa a prova la determinació i coratge de la gent de la seva època- de la qual us en vull parlar: l’epidèmia de febre groga de 1821.

 

Des del 1895 al cementiri del Poblenou s’erigeix un monument en record a les víctimes d’aquella pandèmia i, molt especialment, a alguns dels prohoms de l’època (metges, cirurgians, responsables municipals i eclesiàstics) que van morir lluitant contra la malaltia, reconfortant els ciutadans que la patien o garantint el funcionament dels serveis en una ciutat presa de la por.

 

El cenotafi en record de les víctimes de la febre groga, d’estil neoclàssic, és obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit i s’alça al mig del cementiri seguint la disposició de les necrópolis anomenades de tipus mediterrani, que solen exhibir una creu com a monument central. Sobri i sense luxes quatre làpides, una a cada costat, expliquen el sentit del monument i enumeren alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, les despulles dels quals ‘se depositaron en este camposanto’.

 

Paga molt la pena llegir els noms amb deteniment per explorar-ne detalls mig amagats que ens revelen el patiment i la crueldat d’aquell episodi. Com per exemple descobrir que la inscripció duplicada ‘J. Trulls’ correspon als germans Joan Trulls Bransí i Josep Trulls Bransí, tots dos cirurgians i tots dos víctimes de la febre groga. També va ser disortada l’experiència del metge Antoni Barceló, mort juntament amb el seu fill, del mateix nom i també metge.

 

Alguns dels metges morts per l'epidèmia. A la part inferior, els germans Trulls

Al seu costat el cenotafi honora Antoni Pellicer, a qui alguns apunten com el primer metge que va informar el 6 d’agost de 1821 de l’existència de l’epidèmia. O Antoni Vilaseca, que va treballar en un dels llatzerets de la ciutat on s’hi recloïen els infectats per la febre groga, sobre la qual havia escrit diversos treballs i especulat amb alguns remeis.

 

Amb tots ells, fins a 14 metges i cirurgians més són recordats, entre els quals un tal A. Desunville (de qui cal presuposar que es tracta del nom afrancesat del cirurgià Alexandre Desumvila Pericot) i un enigmàtic F. Guimet, sobre el qual no he trobat referències.

 

La febre groga era una malaltia epidemiològica desconeguda fins aleshores a Catalunya. El seu origen i naturalesa constituïen un veritable enigma i entre els mesos d’agost i novembre va acarnissar-se sobre la ciutat causant fins a 9.500 morts segons algunes fonts sobre una població d’unes 140.000 persones.

 

La malaltia va arribar per mar, en vaixells que procedien de l’Havana, i els primers malalts van començar a identificar-se al port i, òbviament, a la Barceloneta ja que molts veïns del barri treballaven al port.

 

Segons el llibre ‘Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX’ de Gaietà Barraquer, la Barceloneta va ser el barri més castigat i on l’església va concentrar la seva tasca. El cenotafi del cementiri del Poblenou té un record pels religiosos morts en especial pel canonge governador eclesiàstic i l’ardiaca de Badalona.

 

La febre groga a Barcelona en un gravat francès del XIX

Tampoc no falten els alcaldes de Barcelona durant l’epidèmia Antoni Miquel de Rivas Desvalls i Olsinelles, marquès d’Alfarràs, i Gaietà de Dou, que va dedicar-se ‘a aixecar l’esperit i la moral dels ciutadans, i que no manqui als atacats tota l’assistència necessària’ fins que el 13 d’octubre ell mateix va ser una de les darreres víctimes de la febre groga. Els regidors Josep Rovira, Joan Gil i Joan Barnola també van morir.

 

A finals d’octubre de 1821, després de tres mesos incruents, la febre groga va començar a remetre i a mitjans de novembre deixen de registrar-se nous contagis i l’epidèmia es dóna per superada. El 19 i 20 de desembre tindrà lloc un funeral a la Catedral en record de les víctimes. El cenotafi del cementiri del Poblenou les recorda.

El Camp del Sidral

L’altre dia vaig descobrir que a la Plaça de les Glòries (o almenys a una part d’ella), ja fa uns quants anys, se li’n deia el Camp del Sidral. De contorns imprecisos, la descripció més acurada del seu perímetre és la que Josep Mª Huertas i Jaume Fabre van fixar en el seu llibre ‘Tots els barris de Barcelona: El Clot, el Poble Nou, La Sagrera’ fent-se ressò d’una carta al director publicada a La Vanguardia en la qual un senyor gran deia que el Camp del Sidral estava situat “en una mena de triangle format per les línies del tren de Lleida-Barcelona i els de MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), i el tram de la línia número 40 que anava per la carretera de Ribes des de la Plaça Urquinaona fins a Sant Andreu”.

 

Plànol de Xavier Lago  on es fixa la ubicació del Camp del Sidral

En el plànol superior, que correspon a una simulació feta per Xavier Lago i publicada al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ reproduint com era la plaça el 1920, s’observa el triangle (superposat a la plaça actual) que correspon a l’àrea anomenada Camp del Sidral. No cal dir que ignoro quan i qui va tenir la idea de batejar la zona amb aquest topònim tan explícit però no cal ser un setciències per deduir-ne les raons. Les Glòries sempre ha estat –ho és encara avui- una zona maleïda o malastruga des que Ildefons Cerdà va esbossar a mitjans del segle XIX la idea de convertir aquest tros de ciutat en zona central, nus de comunicacions i espai urbanitzat de transició entre la ciutat antiga i les viles del Pla que amb el pas del temps serien annexionades.

 

Des de la gestació del Pla Cerdà, els plans d’urbanització de la Plaça de les Glòries van succeir-se sense èxit i l’arranjament definitiu de la zona s’ha anat postergant a l’espera d’una solució definitiva. Des que es va concebre i durant bona part del segle XX la Plaça va ser un enorme descampat i el Camp del Sidral –pel que sembla- l’epicentre maleït d’aquest no res.

 

Ho explica Francisco Marcos Hernández en el seu relat ‘Vivencias de juventud 1926-1950’: “Aquella zona resultava de lo más solitaria, sobretodo cuando el turno te obligaba a cruzarla a las dos de la madrugada. Había cierto miedo, pues nunca sabías con qué te podías encontrar, y sobretodo las tejedoras de algunes fábricas textiles, que esperaban en las puertas de los respectivos puestos de trabajo a que pasara algun grupo de trabajadores en esa dirección, para acompañarse en el momento de cruzar el llamado ’Camp del Sidral’, pues se había corrido la voz que en dicho campo y sus alrededores salía de vez en cuando un ‘fantasma’ cubierto con una sabana blanca, seguramente la obra de un bromista”.

 

Les primeres referències que he localitzat del Camp del Sidral se situen a l’inici de segle XX. Al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ de l’abans esmentat Xavier Lago, Gisela Boronat i Joan Mayoral, s’explica el 1915 hi havia a la zona un camp de futbol –anomenat del Sidral- que era utilitzat per l’Atlètic Fortpienc. “Era un camp –expliquen alguns testimonis al llibre - on el dia de partit  els jugadors duien els pals i travessers de la porteria i a més si es xutava massa fort era fàcil que la pilota de cuiro anés a caure a un dels rierols del Rec Comtal” que passava per la zona.

 

Això era Plaça de les Glòries als anys 50
(foto de Josep Serra extreta del llibre 'Glòries: cruïlla de camins')

 

També a 'Barcelona metròpolis mediterrània', Josep M. Huertas feia nota que el nom del Camp del Sidral provenia d'abans de la guerra, quan era conegut així "un descampat proper a la plaça de les Glòries, on els gitanos hongaresos nòmades instal·laven els seus carros". Precisament diuen que aquest campament i alguns aldarulls que es van produir van donar nom al Sidral. Potser també hi va ajudar, com s’explica, la prostitució que algunes dones exercien i la fressa del trànsit ferroviari de la zona... el cas és que el nom del Sidral va fer honor al seu significat sobretot per un assassinat ocorregut el 1923 quan uns pistolers van matar d’un tret dos treballadors del port i membres del sometent.

 

Imagino que l’urbanització progressiva de la zona deuria anar fent caure en desús aquest espai que un dia va ser el Camp del Sidral. Potser la propera reforma de les Glòries permeti recuperar la memòria i el nom d’aquest indret i ,perquè no, rebatejar alguns dels espais nous que s’obrin a la plaça.

Lluitant contra la pesta

A prop del carrer del Llatzeret hi havia la Casa de Quarentena

Un dels grans reptes que les autoritats sanitàries va haver d’afrontar arreu d’Europa a partir de finals del segle XV va ser la necessitat de dissenyar noves estratègies per fer front a la mundialització de les epidèmies. El descobriment d’Amèrica primer, i més tard factors econòmics, socials i demogràfics com l’increment del comerç, la revolució industrial, el creixement de les ciutats i la manca d’higiene i salubritat en algunes àrees, va comportar brots incontrolats i mortífers d’algunes malalties com la pesta o el tifus, per citar-ne dues.

Davant la necessitat de controlar aquests contagis i evitar-ne els seus efectes catastròfics, les autoritats van impulsar la creació de llatzerets als afores de les ciutats. Els llatzerets, o Cases de Quarentena, eren equipaments on se sotmetia a observació els viatgers, els animals i les mercaderies que volien entrar a les ciutats i que eren sospitosos de poder propagar alguna epidèmia.

A Barcelona n’hi ha documentats uns quants d’aquests equipaments almenys des del segle XVI però potser l’únic que va ser construït específicament per a aquesta finalitat va ser el Llatzeret que el segle XVIII es va edificar en terrenys de l’actual Poblenou, aleshores un territori erm extramurs de Barcelona, idoni per sotmetre a quarentena els sospitosos de portar alguna malaltia a la ciutat.

L’origen d’aquest equipament es remunta al primer quart del segle XVIII (aproximadament sobre el 1720) quan les autoritats –pressionades per la pesta de Marsella d’aquell any- van construir prop del baluard de Sant Cristòfol i, segons el nomenclátor de l’Ajuntament, del carrer que avui porta aquest nom, un llatzeret aprofitant un petit edifici existent que s’havia edificat a principis de segle. L’any 1720 aquest equipament, a penes un cobert, una barraca annexa, diverses estances i una latrina, es trobava en mal estat de conservació.

Les seves reduïdes dimensions van obligar a llogar algunes cases del voltant per adequar-lo i garantir la correcta quarentena de persones i la desinfecció de les mercaderies. Mig segle més tard (i després de diversos projectes frustrats per construir-ne un de nou donat l’increment del comerç amb països afectats per la pesta) en va tornar a ser ampliat i fins i tot va servir com a hospital per atendre els infectats per la febre groga de 1803. Deu anys després aquest equipament s’enderrocava.

Projecte de llatzaret per Barcelona dissenyat per Joaquín Rigalt el 1821

Com s’ha dit abans, el llatzeret del Poblenou –que va propiciar la construcció del primer cementiri fora muralles (el de l’Est) en aquesta zona per la seva proximitat - no va ser l’únic equipament que la ciutat destinat a evitar les epidèmies. Molt abans de la seva construcción s’utilitzaven alguns edificis ja existents (principalment eclesiàstics però no només) per exercir aquestes funcions.

Per exemple, a la segona meitat del segle XVI està documentada la masia anomenada d’en Fontanillas per posar en quarantena els viatgers provinents de França així com el Monestir dels Àngels Vells (sic) com a recinte de quarantena davant l’epidèmia de pesta del 1589.

A mitjans del XVII será utilitzat com a centre de quarentena el convent de Jesús, ubicat a la cruïlla on avui conflueixen el carrer Aragó i el Passeig de Gràcia. Alguns documents també parlen de la torre Bargalló, el mas Guinardó, i també la Torre de la Llanterna (avui coneguda com a Torre del Rellotge) del Port de Barcelona, que a finals del XVIII i donat l’increment del trànsit comercial amb el Llevant i Berberia va ser condicionada com a casa de quarantena.

Nota: Bona part de la informació així com la imatge del projecte de Joaquín Rigalt està extreta de la tesi de Joaquim Bonastra 'Ciencia, sociedad y planificación territorial en la institución del lazareto'

Xino xano pel Parc i la Llacuna del Poblenou

Clica aquí i passeja des de Can Framis des de la fàbrica al xip

 

 

Francesc Canals Ambrós 'El Santet'

Francesc Canals Ambrós 'El Santet'

El 27 de juliol de 1899 un jove barceloní de 22 anys, Francesc Canals Ambrós, moria víctima de la tuberculosi, segons unes fonts, de les cremades d'un incendi, segons unes altres, i encara de 'mort natural', segons unes terceres. Començava aleshores una mostra de culte i veneració popular que 114 anys després encara perdura amb la força del primer dia. Francesc Canals Ambrós va convertir-se en 'El Santet' i la seva tomba, al cementiri de l'Est del Poblenou, en lloc de pelegrinatge on a diari els seus devots dipositen flors, exvots, precs i peticions d'ajut.

Poc se sap de la vida d'aquest jove, més enllà del fet que -pel que sembla- vivia a la Plaça de la Llana amb la seva família, que el seu pare era cec, que treballava de ben jovenet (des dels 14 anys) als grans magatzems El Siglo i que tenia fama de bona persona, atenta i caritativa. A partir d'aquí el relat s'omple de passatges que sustentarien el pretès caràcter sant i miracler del jove. S'explica, per exemple, que tenia el do d'endevinar quan moriria una persona mirant-la als ulls (diuen que fins i tot va pronosticar la seva mort), que va predir l'incendi dels magatzems on treballava (per bé que va passar 33 anys després de la seva mort), que podia sanar amb les mans i que va augurar que el seu pare recuperaria la vista quan ell morís (fet que diuen que va passar).

La làpida del Santet, amb els precs dels devots

Veritat, llegenda o simple superstició la realitat és que a la mort de Francesc Canals la seva tomba va convertir-se d'immediat en un lloc de pelegrinatge per demanar la intercesió del Santet. Sense una explicació fidedigna i única, `pel que es diu va començar a còrrer la veu que obrava miracles. D'aleshores ençà es repeteix un ritual senzill i concret per demanar la seva intercesió: s'introdueix un paper amb el prec per l'obertura que separa una reixa de vidre de la làpida, es pronuncia una oració i se surt per la dreta del nínxol sense mirar enrere. La devoció és tal que una dotzena de tombes colindants es van deixar buides i avui constitueixen una mena d'altars on es dipositen tota mena d'ofrenes, des d'imatges religioses a exvots, flors i espelmes.

La tomba del Santet

La visió de la tomba del Santet és espectacular i la seva aura misteriosa s'alimenta a diari. Una esquerda que travessa la làpida s'atribueix a un intent de profanació que va ser conjurat amb un crit sorgit del nínxol i la rumorologia popular també afirma que a través d'aquesta fractura es pot veure el més enllà.

La fama del Santet és tal que al llibre 'Mites i gent de Barcelona' de Josep Maria Huertas es parla d'una cançó popular que algú va dedicar al jove i que feia: "El Santet de Poblenou / cada dia menja un ou..." qui sap si per aconseguir les mares que els fills mengessin l'ou com a reforç alimentari i s'empassessin algunes de les virtuts del jove Francesc Canals. Al mateix llibre s'explica que hi ha una botiga al centre de Badalona que du el nom 'Santec 1877' en record i devoció de la mestressa de l'establiment al Santet poblenoví.

Relíquies papals a Sant Francesc d'Assís

Sant Francesc d'Assís

Emparedada entre l’escola Voramar i la nau del Barcelona Design Gallery, l’església de Sant Francesc d’Assís al Poblenou (Ramon Turró, 130) és allò que en podríem dir una petita caixa de sorpreses. D’entrada pel seu estil eclèctic, una combinació de romànic i bizantí dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal, però també per la manera com l’edifici s’integra i sobresurt d’una manera cridanera però sense estridències tot i ubicar-se en un entorn urbà i arquitectònic que bé podríem situar a les antípodes.



L’origen de la parròquia es remunta a principis del segle passat. L’any 1916 el bisbe de Barcelona, Enric Reig, beneeix la primera pedra d'una capella consagrada a Sant Francesc al mateix emplaçament on avui s’alça l’actual església. Aquella primitiva capella, necessària per atendre la cada vegada més nombrosa població del barri, va ser finançada per Dionís Cabot i Rovira, home de negocis de profundes conviccions cristianes que va donar a l’església una de les joies que custodia actualment el temple: el solideu i la faixa del Papa Pius IX.



Va ser durant una estada a Roma el 1878 quan Dionís Cabot rep de mans del darrer secretari del Sant Pare, el  cardenal Simeone, aquestes dues peces que conserva i cedeix a l’església de Sant Francesc d’Assís. Les relíquies papals no estan exposades al públic però en una carta manuscrita que es conserva, el mateix Dionís Cabot demana que “dado caso que la Iglesia elevara al honor de los altares al por antonomasia llamado el "Papa de la Inmaculada" (Papa Pius IX), que como reliquias sagradas se les de culto público en el susodicho templo de San Francisco de Asís”.

Aquestes peces i la carta van restar ocultes durant molts anys en una calaixera de la parròquia i només la curiositat i persistència de l’actual rector, mossèn Gabriel Carrió, van permetre descobrir aquest petit tresor del Papa que va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, va convocar el Concili Vaticà I i va tenir el pontificat més llarg de la història (32 anys). Les relíquies de Pius IX es guarden al costat d’altres objectes per a la litúrgia que es van salvar de la destrucció de l’església al principi de la Guerra Civil.

I és que l’antiga capella de Sant Francesc d’Assís, dissenyada per l'arquitecte Enric Sagnier i elevada a parròquia el 1933 degut al creixement demogràfic del barri i la seva major rellevància, va ser una de les primeres esglésies de Barcelona –sinó la primera- que es va cremar el 19 de juliol de 1936 després dels convents de religiosos del centre de la ciutat. Setmanes més tard, a més, el seu rector, mossèn Josep Romeu, va ser assassinat.

La reconstrucció de l’església va començar el 1944 alçant-la al mateix lloc i més gran que l’anterior. El 1951 es completava la restauració amb el seu aspecte actual: l’inconfusible campanar d’estil romànic i la cúpula bizantina sostinguda sobre un timbal octogonal. Les campanes, això sí, es van col·locar 5 anys més tard i les pintures que decoren l’absis el 1961, a càrrec del pintor vilanoví Julià Navarro inspirant-se en el Càntic de les criatures de Sant Francesc d’Assís.

Agraïment molt especial a mossèn Gabriel Carrió, per la valuosa informació que em va proporcionar i el seu tracte tan afable.