Un fort militar al costat de la Monumental

Els noms dels carrers ens diuen moltes coses de la ciutat, deixen pistes sobre el seu passat i ens conviden a capbussar-nos en el seu origen. Alguns són evidents i d’altres sorprenents. Entre aquests darrers jo destacaria un nom que, tot i referir-se a un barri de la ciutat, sembla remetre’ns a la conquesta de l’oest: el Fort Pienc.

 

Una placa recorda l'origen del nom del barri

A principis de 1968, mentre s’hi feien els fonaments d’una promoció d’habitatges al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Lepant (just al costat de la Monumental), els constructors van localitzar diferents trams de mur d’una amplada de 2,80 metres i una alçada de 3,60. Un cop fets els estudis arqueològics pertinents, es va dictaminar que el llenç corresponia als fonaments d’un dels bastions militars que Felip V va ordenar construir després de la Guerra de Successió.

 

El Fort Pienc (o Fort Pius), batejat amb aquest nom en honor a Francesco Pio di Saboia e Moura Corte-Real (que va combatre amb Felip V i va ser nomenat després de la guerra capità general de Catalunya, càrrec que exercí  entre els anys 1715-1719 i 1720-1722), es va construir el 1719 com a bastió avançat de suport a la Ciutadella. Era un fort rectangular de 50 per 43 metres, amb 22 espitlleres, bateries de canons, fossat i camí de ronda cobert.

 

Plànol zenital del Fort Pius (Atlas de Barcelona s. XVI - XX de Montserrat Galera)

La seva construcció formava part del pla per fortificar Barcelona i garantir, d’una banda, el control militar de la ciutat per evitar-ne revoltes contra el nou règim absolutista i, de l’altra, protegir-la de possibles atacs exteriors. Amb la Ciutadella i els forts Pienc i de Don Carlos (pròxim a la platja) com a construccions complementàries, la ciutat quedava cenyida militarment per la banda de llevant.

 

Els enginyers militars van construir el Fort Pienc entre les carreteres de França i Horta (les actuals carreteres de Ribes i d’Horta de les quals encara es conserva part del traçat urbà), fet que a priori permetria barrar el pas a la ciutat per aquestes dues vies. Malgrat això, de seguida es va comprovar que la fortalesa presentava diverses mancances que la feien més perillosa que útil.

 

En no haver-hi comunicació protegida entre el fort i la Ciutadella, resultava una fortificació fàcilment vulnerable per als atacants. A més, si en cas de guerra l’enemic la conqueria i s’hi atrinxerava, podia fer-la servir per atacar la Ciutadella o la mateixa ciutat, fet que va succeir precisament durant les guerres napoleòniques quan l’exèrcit francès va ocupar per sorpresa el Fort Pius, convertint-lo en un reducte des del qual atacar i ocupar Barcelona el 1808.

Localització de les casernes a la Barcelona fortificada el 1842
(Marc Lloret Piñol a La modernització del sistema d'aquarterament a la ciutat de Barcelona)

Barcelona el 1885 (navegador del CCCB).  A l'extrem superior dret, el Fort Pienc

Per aquesta raó uns quants anys abans, el 1760, ja es va ordenar la demolició tot i que finalment el Fort va mantenir-se fins el 1868, quan es va enderrocar. Aquell any el Fort Pius va deixar d’existir i les seves pedres es van fer servir per edificar l’església de Sant Martí del Clot.



El Camp del Sidral

L’altre dia vaig descobrir que a la Plaça de les Glòries (o almenys a una part d’ella), ja fa uns quants anys, se li’n deia el Camp del Sidral. De contorns imprecisos, la descripció més acurada del seu perímetre és la que Josep Mª Huertas i Jaume Fabre van fixar en el seu llibre ‘Tots els barris de Barcelona: El Clot, el Poble Nou, La Sagrera’ fent-se ressò d’una carta al director publicada a La Vanguardia en la qual un senyor gran deia que el Camp del Sidral estava situat “en una mena de triangle format per les línies del tren de Lleida-Barcelona i els de MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), i el tram de la línia número 40 que anava per la carretera de Ribes des de la Plaça Urquinaona fins a Sant Andreu”.

 

Plànol de Xavier Lago  on es fixa la ubicació del Camp del Sidral

En el plànol superior, que correspon a una simulació feta per Xavier Lago i publicada al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ reproduint com era la plaça el 1920, s’observa el triangle (superposat a la plaça actual) que correspon a l’àrea anomenada Camp del Sidral. No cal dir que ignoro quan i qui va tenir la idea de batejar la zona amb aquest topònim tan explícit però no cal ser un setciències per deduir-ne les raons. Les Glòries sempre ha estat –ho és encara avui- una zona maleïda o malastruga des que Ildefons Cerdà va esbossar a mitjans del segle XIX la idea de convertir aquest tros de ciutat en zona central, nus de comunicacions i espai urbanitzat de transició entre la ciutat antiga i les viles del Pla que amb el pas del temps serien annexionades.

 

Des de la gestació del Pla Cerdà, els plans d’urbanització de la Plaça de les Glòries van succeir-se sense èxit i l’arranjament definitiu de la zona s’ha anat postergant a l’espera d’una solució definitiva. Des que es va concebre i durant bona part del segle XX la Plaça va ser un enorme descampat i el Camp del Sidral –pel que sembla- l’epicentre maleït d’aquest no res.

 

Ho explica Francisco Marcos Hernández en el seu relat ‘Vivencias de juventud 1926-1950’: “Aquella zona resultava de lo más solitaria, sobretodo cuando el turno te obligaba a cruzarla a las dos de la madrugada. Había cierto miedo, pues nunca sabías con qué te podías encontrar, y sobretodo las tejedoras de algunes fábricas textiles, que esperaban en las puertas de los respectivos puestos de trabajo a que pasara algun grupo de trabajadores en esa dirección, para acompañarse en el momento de cruzar el llamado ’Camp del Sidral’, pues se había corrido la voz que en dicho campo y sus alrededores salía de vez en cuando un ‘fantasma’ cubierto con una sabana blanca, seguramente la obra de un bromista”.

 

Les primeres referències que he localitzat del Camp del Sidral se situen a l’inici de segle XX. Al llibre ‘Glòries: cruïlla de camins’ de l’abans esmentat Xavier Lago, Gisela Boronat i Joan Mayoral, s’explica el 1915 hi havia a la zona un camp de futbol –anomenat del Sidral- que era utilitzat per l’Atlètic Fortpienc. “Era un camp –expliquen alguns testimonis al llibre - on el dia de partit  els jugadors duien els pals i travessers de la porteria i a més si es xutava massa fort era fàcil que la pilota de cuiro anés a caure a un dels rierols del Rec Comtal” que passava per la zona.

 

Això era Plaça de les Glòries als anys 50
(foto de Josep Serra extreta del llibre 'Glòries: cruïlla de camins')

 

També a 'Barcelona metròpolis mediterrània', Josep M. Huertas feia nota que el nom del Camp del Sidral provenia d'abans de la guerra, quan era conegut així "un descampat proper a la plaça de les Glòries, on els gitanos hongaresos nòmades instal·laven els seus carros". Precisament diuen que aquest campament i alguns aldarulls que es van produir van donar nom al Sidral. Potser també hi va ajudar, com s’explica, la prostitució que algunes dones exercien i la fressa del trànsit ferroviari de la zona... el cas és que el nom del Sidral va fer honor al seu significat sobretot per un assassinat ocorregut el 1923 quan uns pistolers van matar d’un tret dos treballadors del port i membres del sometent.

 

Imagino que l’urbanització progressiva de la zona deuria anar fent caure en desús aquest espai que un dia va ser el Camp del Sidral. Potser la propera reforma de les Glòries permeti recuperar la memòria i el nom d’aquest indret i ,perquè no, rebatejar alguns dels espais nous que s’obrin a la plaça.