El lloro del 36

El lloro dissecat, la foto del 36, el xiulet i la minigorra de tramviaire

Al número 91 del carrer Taulat al Poblenou s'hi troba un dels comerços de Barcelona que, m'atreviria a dir, amaga al seu darrere una de les històries més peculiars. Parlo de La Licorera C. Ferreres o, si voleu, El lloro del 36, que és com es coneix popularment aquesta octogenària botiga de vins, licors i esperits.

Tot i que l'obertura de l'establiment va ser el 1932, la peculiar història que l'ha immortalizada i li ha donat el sobrenom amb el qual és coneguda actualment va tenir lloc el 1957. Aquell any els propietaris de l'establiment, la Júlia i el Constantino Ferreres, van obsequiar amb un parell d'ampolles de licor un conegut que acabava d'arribar de Guinea Equatorial (aleshores colònia espanyola). En justa correspondència, l'amic es va oferir a retornar-los la gentilesa amb un present del país africà: el matrimoni va escollir un lloro.

L'interior de la Licorera, un comerç històric i entranyable

Així que el 1957 un lloro gris guineà arriba a Barcelona i s'hi instal·la a la Licorera del matrimoni Ferreres. Explica la seva neta que els dies assoleiats solien penjar la gàbia al carrer, al costat de la porta d'entrada, i just davant de la parada d'inici i final de trajecte dels tramvies 36 i 52. I per aquelles raons que tenen a veure amb les dots d'interpretació dels lloros, sembla l'animaló va aprendre a reproduir amb exactitud precisa el xiulet amb que el cap de parada indicava la sortida del tramvia.

La Júlia, neta dels propietaris, explica avui que, quan el tramvia estava aturat, "sovint el cap de parada anava a fer un cigaló a un bar que hi havia davant i que es deia Cal Delfí". Aleshores el lloro reproduïa el xiulet de sortida, el conductor posava en marxa el tramvia i els enrenous i les anècdotes eren constants, "perquè el tramvia marxava i aleshores molta gent perdia el tramvia o bé havia de pujar a corre cuita i s'oblidaven els farcells de menjar al terra...".

El gegantó del lloro del 36

Imaginem com seria el festival que fins i tot un responsable dels tramvies de Barcelona va demanar als propietaris que deixessin l'animal dins la botiga per evitar els malentesos i les bromes de l'animal. Pel que explica la Júlia, l'animal ('lorito' com li'n deien) combinava altres habilitats com xiular la cançó del Pont sobre el riu Kwai amb algunes poca-soltades com deixar anar alguna fresca als clients.... tot plegat envoltat d'un aroma innocent i nostàlgic, de broma en blanc i negre.

El lloro del 36 va morir el 1992 i dissecat encara es conserva en la seva gàbia darrere el taulell de la botiga, amb una foto en blanc i negre del tramvia 36 (a qui tantes vegades va donar la sortida), un xiulet i una gorra de tramviaire en miniatura. El seu record també va fer que la Colla de Gegants de Poblenou li dediquessin el 1996 la figura d'un gegantó de cartró pedra vestit amb la gorra de tramviaire i el xiulet.