Pla de Palau. 10 de novembre de 1839

El programa de la sessió de la primera fotografia

La gent estava convocada a les 11 del matí a la Plaza de la Constitución (avui Pla de Palau) ‘en el terrado de frente Casa Xifré al que se entra por el número 7 de la calle Castaños’. S’avisava que l’espectacle duraia entre 60 i 70 minuts sempre que ‘el estado de la atmósfera y la fuerza del sol’ ho permetessín. També s’informava que una banda de música militar amenitzaria l’espectacle.

Sabem per les cròniques dels mitjans de l’època que aquella hora una gentada es va congregar al lloc indicat. El gravador Ramon Alabern, davant la multitud, va procedir a practicar les ‘cinco series de operaciones’ que calia dur a terme ‘para obtener la fijación de las imájenes (sic) en la plancha de cobre plateado’.

Recreació invertida de la fotografia que devia fer Ramon Alabern el 1839 (Font: vikipèdia)

El resultat (per bé que invertit) devia ser aproximadament la imatge que teniu tot just a sobre i que he manllevat d’una recreació publicada al bloc Barcelona al detalle. Així devia ser la instantània original, que va ser la primera fotografía feta a Catalunya.

La iniciativa va ser impulsada per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Un dels seus acadèmics, el metge higienista Pere Felip Monlau, es trobava a París quan Louis-Jacques Mandé Daguerre va descobrir un sistema que permetia fixar imatges positivades en una placa de coure argentat. Monlau va enviar un informe a Barcelona sobre el daguerrotip. L’Acadèmia va decidir preparar una demostració pública i va encarregar el projecte al gravador Ramon Alabern, que havia adquirit una de les màquines a París i havia estat instruït pel mateix Daguerre en el seu funcionament.

El dia de l’esdeveniment es va avisar els veïns dels edificis retratats que es retiressin de balcons i finestres durant els 22 minuts que el daguerrotip captava la imatge ja que, ‘si algún espectador se desentiende de este ruego, quedará su indocilidad indeleblemente marcada en la plancha’, segons anunciava el diari El Constitucional en una crónica prèvia a l’esdeveniment.

I què se n’ha fet d’aquella foto? L’única cosa que sabem és que es va sortejar entre els assistents a l’acte, que van comprar les butlletes de la rifa a 6 reals, i que el número afortunat va ser el 56. A partir d'aquí s eli perd el rastre tot i que podem fer-nos una idea de com va ser aquell moment gràcies al soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts, Josep Arrau, va deixar escrites aquestes ‘Observaciones sobre el daguerrotipo’, probablement la crítica més precisa que tenim d’aquella imatge:

“En la primera prueba que ejecutó el señor Alabern el 10 de noviembre último en presencia de varios socios de la Academia se destinó el edificio de la Lonja que tiene una tinta local uniforme de piedra algo oscura rojiza, y el de las casas nuevas del señor Xifré pintadas de varios colores claros, entre los cuales predomina el de piedra blancuzco, y el amarillo y rosado también claros. Estas casas quedaban en oscuro mientras que la fachada de medio día de la Lonja se presentaba iluminada y en escorzo. La atmósfera cargada de vapores ocultaba el sol, y sólo le permitía propagar una claridad homogénea y difusa. El termómetro marcaba al aire 13 grados Reaumur. La lámina de cobre planada de plata necesitó 40 minutos para tomar un color amarillo por los vapores del Yodo y permaneció en la cámara oscura 22 minutos. Después de haberle dado el baño de vapor de mercurio y de lavarle en agua e hiposulfito de sosa con todas las prevenciones que indica Daguerre, el dibujo se presentó con bastante limpieza, pero algo débil en el contraste de luces y sombras, particularmente en los objetos de tinta oscura, de modo que un jarro o maceta que formaba el primer término, del terrado de la casa en donde se colocó la cámara oscura, y que no pudo separarse del espectro para no perder la perpendicularidad de las líneas de los edificios, solo se presentó en masa, sin ningún detalle en sus molduras ni degradación de claroscuro y solo a marea de silhueta".

Una placa al carrer Castaños recorda el lloc des d'on es va fer la primera fotografia

174 anys després d'aquell moment La càmera d’Alabern es conserva encara avui a l’Observatori Fabra. Va ser la mateixa, amb tota seguretat, amb la qual el mateix autor, el 16 de noviembre, va fer la segona fotografia de la que tenim coneixement: segons El Constitucional una vista de la Rambla i de les cases del carrer d’en Bot, ‘entre casa Moya i casa Rocafort’.

"Abrakad...pota de cabra!"

Fakir 'enigma'? Segur

Sí, ho heu endevinat bé. La paraula en qüestió és ‘abrakadabra’ o ‘abracadabra’, aquella veu que es perd en el temps dels grecs, d'ús cabalístic i amb atribucions suposadament màgiques, i que en algun moment de la nostra vida hem escoltat en un espectacle d'il·lusionisme o escapisme. Tant se val. Quan es pronuncia amb èmfasi, la seducció per als nostres ulls està servida, imbuïts per un univers on s’amalgamen vellut negre folrat de vermelló, mocadors de seda, barrets de copa, coloms blancs immaculats, conills, naips, cordes, xinesos que no són xinesos (o sí), confeti, llum amb clarobscurs, caixes, capses i capsetes…Màgia, en una paraula.

Inaugurat ara fa dos anys, i fill directe de la més que centenària botiga ('El Rey de la magia') del carrer de la Princesa, 11, el Teatre Museu del Rei de la Màgia em brinda l'oportunitat de vagar esmaperdut (perquè, sincerament, amb això dels naips i transformar fulards en aus, no hi tinc la mà trencada) per entre les seves sales i vitrines i no m'ho vull perdre.

Així que, me n'oblido de cruspir-me un 'châteaubriant' i una 'tarte tatin' a la brasserie Flo, i al mateix carrer de Jonqueres, 15 (sí, al de l'antiga 'Casa de les Mantes'), m'endinso en aquest ambient hoodinià on la vareta màgica és la batuta d'aquesta realitat transformada en fantasia.

De fet, el museu està ben pensat en el seu recorregut, car va des del petit cafè-espectacle del principi fins a l’escala de fusta per accedir al teatret; i tot en unes dimensions reduïdes (una sola sala principal i dos passadissos d’accés on s’hi exposa part d’aquest calaix de sastre que és la màgia). L’únic -que al meu entendre- hi manquen són, més plafons informatius, algun element audiovisual i mecànic (moviment!)  o sonor (efectes, música!) que encara que siguin a petites dosis, sempre hi posen la nota de misteri o sorpresa en aquest univers de petits i grans.

En una primera i llarguíssima vitrina on s’hi poden veure baralles de pòquer de les més diverses latituds (italianes, belgues, angleses, de Macao…) i d’espanyoles (visca Sant Heraclio Fournier) un ja entén com se les gasten aquests homenots de barret de copa i sabata enllustrada o aprenents de Juan Tamariz: i és que em topo amb un talonari de ‘targetes de timador’ que es vanagloria de “ Contiene 12 tarjetas para tirar a los amigos. Con cualquier pretexto pídales una peseta y acto seguido entrégueles una tarjeta” (i tant que sí, per deixar-me la butxaca buida en un tres i no res!). Disposats entre aquesta corrua d’ase, sota, cavall, rei, reina, cors i trèbols, hi distingueixo, també, baralles ‘liliput’, cartes gegants foradades per passar-hi llaçades a l’hora de fer trucs.

I de la mateixa manera que en tots aquells restaurants, teatres, etc., en què en una de les parets hi penjen quadres amb fotografies d’amics de la professió dedicades a l’amo del local, al Museu del Rei de la Màgia tampoc n’hi falten: hi veiem les de mags, il·lusionistes o ventrílocs de casa nostra (Fakir Kirman, uns joves Hausson i Selvin) i de llocs misteriosos (o no), com en Fantasio, Vizan…A més, i en l’apartat d’artistes musicals que han actuat recentment al café-teatre, hi trobem fotografies amb na Maria Cinta o l’actriu i cantant Àngels Gonyalons.

Una vegada fet aquest tastet de bon gust, ens dóna la benvinguda el temple del pare de la criatura, és a dir, les fotografies i un quadre  de la botiga ‘El Rey de la Magia’, fundada en 1881 per Joaquim Partagàs. L’ acompanya una placa d’honor dedicada a Joan Nieto Gras, mag català, a qui el museu agraeix haver-hi dipositat objectes màgics i figures de la seva col·lecció. I al davant mateix, un toc de categoria artística de primer ordre: en aquest cas 3 aiguaforts de Tàpies (exemplars numerats) i 2 poemes de Joan Brossa. Tota la composició destil·la essència de màgia: colors vermell i negre.

Passats per aquest àmbit ja entrem de ple a l’única sala de què consta el museu. Aquí destacar, i per què no, el paviment fet amb llambordí ocre, marronós, que li dóna caliu a tot l’escenari, com si d’una casa rural es tractés.

Estris de tota mena, per seduir amb 'màgia'

El primer bodegó visual em ve quan a la meva dreta hi veig una figura humana de cartró col·locada a l’interior d’un misteriós confessionari (en aquest cas, potser seria més adient haver-lo col·locat en un museu de cera, o del terror, francament). Així que, m’entretinc amb una vitrina de rellotges despertador amuntegats on les hores campen a la seva i varetes gegants que de ben segur hi amaguen alguna cosa.

A l’esquerra i presidint una de les parets de la sala principal hi descansen plàcidament cartells, fotografies, un gravat al boix del segle XIX, i bàsicament affiches d’aquells très parisien on s’hi troben els grans: Houdin (a no confondre amb l'hongarès Harry Houdini) l’il·lusionista von Arx, els germans alemanys Zachs o S. Thayer.  Tot, tot, embolcallat d’aquelles pinzellades de misteri, evanescència, vaporós, d’escapisme, espiritisme, amb personatges que il·lustren l’escena i van des de dimoniets alats, a mussols, ratolins o dones parteneurs que gairebé transmuten en aire en mans del seductor de companyia: monsieur le magicien.

En un dels programes d’espectacle del barceloní teatro Novedades hi resen els números d’un tal Goldin. Però, sincerament, lo de fer de conillet d’Índies per ser el seu “el árabe perforado” o la seva “maroma india”, millor que no. Prefereixo asseure’m a la butaca i veure “la sorprendente laparatomía de un perro”.  Potser em resultarà més enriquidor, científicament parlant, és clar.

Millor no provar a rostir un ànec de cautxú

Ara ja em disposo a endinsar-me per aquest petit laberint de vitrines on, francament, i essent un neòfit, penso que reflecteixen molt dignament les trajectòries professionals dels principals mags de casa nostra, sobretot els dels inicis de la dignificació o modernització de la professió (finals segle XIX i principis del XX). D’en J. Partagàs hi destaco les cafeteres per fer aparèixer i desaparèixer mocadors; un canelobre apaga espelmes; o un cassola per fer-hi aparèixer coloms).

En aquesta secció també hi trobem mags catalans de prestigi (Wenceslau Ciuró, Fructuós Canonge, Antoni Rovira àlies ‘Fu Li Chang’,  Joan Bernat; José Florences, etc.) amb el seu estol de motlles en relleu per imprimir, estris diversos, gàbies, daus, ous foradats, boles, caixes de llumins, capses, calaveres que fumen amb pipa, sabres que dispensen flors…

I el xinès que no és xinès (no se si m'enteneu)

Tampoc podem oblidar un altre dels pares d’aquest espai, juntament amb en Partagàs: es tracta de Carles Bucheli ‘Carlston’, continuador del negoci de la botiga de ‘El Rey de la Magia’, al carrer de la Princesa, i qui va remodelar la façana i afegir-hi al rètol de la botiga “des de 1881”. En Bucheli feia trucs de màgia darrera el taulell del comerç.

Finalment, el museu clou el recorregut amb una escala de fusta que transporta directament a un altre petit temple de la màgia: en aquest cas el teatre. Això sí, camuflat  darrera unes cortines de vellut.

Com ha de ser. Com la màgia. Com una espasa que endevina cartes clavant-les al vol!

Abracadabra.

El Baluard del Migdia

La setmana passada vaig escriure sobre la primera escullera que es va fer a Barcelona, el 1477, en uns terrenys on aleshores arribava el mar i que avui acullen una monstruosa promoció immobiliària. Les restes del dic (i de dos vaixells) van aparèixer precisament quan es feien els fonaments d’aquests pisos, a l’espai delimitat entre l’estació de França i els carrers de la Marquesa i Doctor Aiguader.



El Baluard del Migdia al descobert (wikipèdia)

El Baluard avui

No va ser aquesta, però, l’única troballa en aquest indret. Les excavadores també van posar al descobert unes altres restes igualment excepcionals: les del Baluard del Migdia de la muralla de Mar de la ciutat. Lamentablement, les restes del Baluard han quedat sepultades i amagades per la promoció immobiliària de què us parlava abans. Una situació penosa i absurda si tenim en compte la bellesa i espectacularitat de la fortificació i el fet que es tracta d’un dels escenaris centrals del desenllaç de la Guerra de Successió amb l’assalt de les tropes borbòniques a Barcelona l’11 de setembre de 1714.

A l’espera que algú trobi un arranjament digne per a aquest espai, deixeu-me explicar que el Baluard del Migdia, o més ben dit els terrenys on es va construir, van originar-se precisament  per la sedimentació d’aquesta àrea que va provocar l’escullera artificial edificada el 1477 per l’enginyer Stací d’Alexandria.

En aquests terrenys guanyats al mar va ser on el 1527 es comença a construir el Baluard del Migdia, una de les estructures que al llarg del segle XVI van reforçar la muralla de Mar que tancava el perímetre fortificat de Barcelona i protegia la façana marítima. Aquest procés de fortificació del litoral havia començat uns anys abans (el 1513) amb la construcció del Baluard de Llevant (que per situar-nos estaria situat al costat del que avui és el Parlament, dins del Parc de la Ciutadella).

En aquest tram a l'actual Passeig de Circumval·lació
s'ajuntàven la muralla de Mar i el Rec Comtal

Precisament una petita part del tram de muralla que unia aquests dos baluards es pot malveure en un solar al Passeig de Circumval·lació (també al costat de l’Estació de França). Aquesta parcel·la, excavada fa anys i abandonada a la seva sort sense cap indicació, era per on desguassava inicialment el Rec Comtal després de creuar la muralla.

El Baluard del Migdia va ser acabat sobre el 1552 i la seva importància estratègica era notable ja que havia de protegir el portal de Mar i el pla de Palau. L’11 de setembre de 1714 aquest bastió va exemplificar la ferotge resistència de la ciutat davant les tropes borbòniques, que van llençar fins a tres ofensives per conquerir aquest lloc. heroicament defensat per les tropes comandades pel coronel i cap de fusellers Anton Paperoles, que va morir defensat la plaça amb centenars dels seus homes.  

Stací d’Alexandria i el port de Barcelona

Stací d’Alexandria va ser un dels millors enginyers de la seva època. D’origen sicilià o genovès, aspecte que no queda gaire clar, ell va ser l’encarregat el 1477 de dirigir una de les obres més complexes tècnicament que la ciutat de Barcelona mai s’havia proposat dur a terme: el port marítim.

 

És obvi que pràcticament des dels seus orígens Barcelona havia tingut diverses zones d’ancoratge, totes elles més o menys documentades. Però cap d’aquestes s’adequava ja a les necessitats imposades per la competència de ciutats com Gènova o Marsella, amb magnífics ports naturals, que les situaven en una situació d’avantatge econòmic, comercial, social i cultural.

 

Maqueta del litoral medieval de Barcelona exposada al Museu Marítim.
A l'extrem inferior dret (davant la torre rodona) s'hi veu l'escullera

 

La manca d’un espai condicionat dificultava el treball de càrrega i descàrrega de les mercaderies i el progressiu augment de l’arqueig dels vaixells plantejava problemes de calat a la costa de Barcelona, sense infraestructures adequades. La geografia desfavorable també jugava contra Barcelona ja que sovint les llevantades malmetien els intents de proveir la costa d’alguna estructura estable i les freqüentes entrades de sorra a la platja dificultaven la navegació.

 

És en aquest context que l’any 1438 es produeix el primer intent de construir un port tal i com l’entenem avui dia, amb un dic artificial de contenció, gràcies al privilegi concedit pel rei Alfons el Magnànim al Consell de Cent. El 8 de desembre comencen les obres de la escullera amb un sistema basat en grans caixons de fusta que, arrossegats per mar fins al punt triat, s’omplien de pedra i morter i s’enfonsaven. Tot i que les excavacions no han pogut precisar el lloc exacte de la seva ubicació, la teoria més acceptada és que aquesta escullera se situés prop del convent de Santa Clara (com veieu a la reproducció).

 

Reproducció estimada del primer moll intentant durant el regant del Magnànim
(1. Torre rodona, 2 Convent de Santa Clara; 3. Hala de Draps; 4. Framenors; 5. Drassanes).
Les taques blanques són bancs de sorra que es formaven davant la platja

 

Però successius temporals van convertir en quimèrica la construcció d’aquest primer port i es va decidir abandonar l’empresa (els anys 50 del segle XV ja no hi ha constància de que es facin treballs). Els intents de dotar Barcelona d’una infraestructura portuària d’entitat no es reprendran fins el 1477 amb la construcció de l’escullera de la Santa Creu o Moll Vell.

 

L’experiència prèvia i la dificultat de l’empresa farà que el Consell de Cent encarregui la feina al reputat enginyer Stací d’Alexandria, ‘qui és home molt expert en dit exercici e n’ha fet molts en diverses parts’ com Gènova o Palerm. Stací arriba a Barcelona i després d’escandallar la platja decideix un nou emplaçament: ‘devant la torre rodona qui és en la plaça del Forment’. Per situar-vos: al costat de l’estació de França, enmig de l’horrible promoció de pisos de Sacyr, Barcelona va construir fa més de 500 anys el seu primer port.

 

En aquella època la línia de costa arribava fins aquí i, a banda de les raons de profunditat, Stací decideix la ubicació per criteris urbanístics (l’absència de muralla en aquest tram, fet que facilitava el trànsit portuari) així com per la proximitat dels centres de gestió comercial com la Llotja, la duana o la Taula de Canvi...).

 

El 20 de setembre de 1477 el rei Joan II inaugura les obres, tot i que ja s’havien començat uns dies abans. Les pedres per construir el moll s’extreien de Montjuïc (d’un indret proper a Sant Bertran), amb l’ajut d’ases es baixaven fins al mar i allà es carregaven en pontons per traslladar-les fins al lloc indicat per Stací. Una dècada després, aproximadament, es culminaven les obres d’aquesta escullera, ja sota la direcció de Johan Mayans (qui l’assumeix després de la marxa o mort d’Stací) arribant fins a l’illa de Maians, situada davant la costa. Amb el temps, aquest moll modificarà decisivament la fesomia del litoral barceloní donant origen a la petita península sobre la qual s’assenta la Barceloneta.

 

El rei Joan II

La zona que va acollir el primer port artificial de Barcelona és un petit tresor arqueològic. Al mateix lloc s’hi troba el baluard del Migdia (avui amagat de manera bastant indigna enmig de la mateixa promoció immobiliària) i allà mateix naixia el moll d’Stací. Durant les excavacions que el van posar al descobert, a més, també es van desenterrar també les restes de dos vaixells.

Imatges inèdites de la Barcelona arrasada el 1714

Les restes del Born

Aquesta setmana he tingut el plaer i el privilegi de visitar el jaciment del Born. L’espai, convenientment museïtzat, senyalitzat i adequat, no s’inaugurarà i obrirà al públic fins el proper 11 de setembre coincidint amb el 300 aniversari de la desfeta del 1714. Tanmateix alguns afortunats ja hem tingut l’oportunitat de visitar l’espai, excelentment acompanyats i guiats pel director del futur Born Centre Cultural, l’escriptor, advocat i editor Quim Torra.

Espero que les fotografies d’aquest àlbum us ajudin a fer-vos una idea de l’espectacularitat d’un jaciment on hi ha les restes de 50 cases del miler que es van demolir per construir la ciutadella, la fortalesa que havia de garantir el control i domini de la ciutat per part de Felip Vè. El Born –o Vilanova de la Mar com era coneguda aquesta zona a principis del segle XVIII- va ser, en paraules de Quim Torra, ‘la zona cero dels catalans’. És fàcil entendre el perquè: aquesta àrea va concentrar l’ofensiva dels exèrcits de Felip Vè en el seu setge a la ciutat ja que era el tram de muralla més vulnerable i orogràficament més accessible.

Retrocedim 300 anys. Imaginem-nos, situats a les runes del Born i encarats a la Ciutadella. A dins del Parc, resseguint el Passeig dels Til·lers, hi havia la muralla nord de la ciutat que s’estenia cap al mar fins al baluard de Llevant (aproximadament per on es troba la façana dreta del Parlament) i cap a l’interior fins al baluard del Portal Nou. Davant del Born (on avui hi ha el llac de la Ciutadella) s’alçava el baluard de Santa Clara. Tota aquesta àrea en el seu conjunt va ser la que va patir les batalles més cruentes durant el setge de Barcelona.

Els baluards dels quals us he parlat tot justa ara eres unes estructures –principalment de forma pentagonal- que moltes ciutats van incorporar a les seves muralles per poder-les defensar millor. A finals del segle XV els nous canons de bronze i les bales de foneria de ferro podien destruir tota mena de murs i per aquesta raó els enginyers militars van idear unes estructures que annexades a la intersecció dels diferents trams de muralla permetien acumular artilleria i defensar millor la fortalesa. La forma pentagonal, a més, evitava els angles morts.

Barcelona va començar a adequar les seves muralles el 1544 (construint baluards, engruixint sectors de muralla i arranant torres i merlets). El baluard de Santa Clara –davant les runes del Born- va ser edificat a finals de segle i tot i ser un dels més grans de la ciutat també era un dels que presentava més mancances a nivell constructiu.

Per aquesta raó les tropes borbòniques, dirigides des del juliol de 1714 pel duc de Berwick –un dels millors comandaments militars de l’època-, van centrar l’atac final en aquest flanc de muralla que avui podem imaginar estenent-se des del Portal Nou fins a a Llevant (a l’entorn del que són les vies de sortida de l’Estació de França), amb el baluard de Santa Clara al bell mig.

L’estratègia de Berwick per atacar la ciutat va ser aïllar-la completament a través d’un cordó de setge que tenia per finalitat evitar l’entrada de provisionaments a la ciutat. En paral·lel, l’acostament a la ciutat es feia gràcies a trinxeres successives que permetien aproximar tropes i artilleria prop de les muralles per bombardejar-les persistentment. En aquest sector el bombardeig inclement havia permès obrir a principis d’agost 7 esvorancs al tram de muralla comprès entre els baluards de Portal Nou i Llevant. L’assalt final de les tropes borbòniques s’apropava.

 

Batalla del baluard de Santa Clara (gravat de Jacques Rigaud)

Malgrat el seu desaventatge, abandonats feia temps pels seus aliats i després d’un any de setge i bombardejos, els catalans encara van tenir forces per organitzar la darrera defensa de la ciutat  L’exèrcit regular i la coronela (les milícies ciutadanes) van protagonitzar una resistència heroica i agònica... podem imaginar-nos avui l’àrea des del Portal Nou fins a l’estació de França convertida en un immens i sanguinari camp de batalla. Duts al límit de les seves forces, l’11 de setembre la ciutat capitulava.

Avui les restes del Born són el testimoni principal d’aquella epopeia dels catalans. La cinquantena de cases que s'hi han excavat ajudaran a reproduir com era la Barcelona de l'època ja que estan perfectament documentades les propietats i les activitats que allà s'hi feien (com per exemple una botiga on es venien sucres d'una vintena de països d'arreu del món, fet que demostra la vitalitat comercial i mercantil de la ciutat).

Bòria avall

A l’Edat Mitjana al contorn del que avui és la Plaça de l’Àngel i el carrer Llibreteria hi havia la Presó del Veguer, una de les moltes de la Barcelona medieval. Per això precisament al carrer Llibreteria se’l coneixia com la Baixada (o Davallada) de la Presó, una pendent que connectava amb el carrer de Bòria (el ‘forum bovarium’ romà o ‘raval dels bous’), és a dir, l’àrea que servia per guardar el bestiar fora de la muralla de la ciutat.

'Bòria avall' (Francesc Galofré, 1892)

Durant molts anys, als reus empresonats al penal del Veguer se’ls infligia una mena d’escarni públic consistent a pujar-los en un ruc i fer-los desfilar per diversos carrers de la ciutat (enfilant el carrer Bòria des de la Baixada de la Presó) mentre un botxí fuetejava el pres i l’agutzil recitava la pena per la qual havia estat condemnat. La multitud, mentrestant, es concentrava al llarg del recorregut per presenciar l’escarni entre crits i burles.

Aquest, molt resumidament, era un dels càstigs que durant molts anys (fins a finals del segle XIX com a mínim) tenien lloc a Barcelona i que van donar lloc a una expressió -‘fer passar bòria avall’- per referir-s’hi a l’escarni o la vexació pública d’algú.

De cròniques explicant els detalls del ‘bòria avall’ se’n van escriure unes quantes però probablement la millor manera de fer-nos a la idea del que representava aquell càstig la va plasmar el pintor vallenc Francesc Galofré Oller al seu quadre ‘Bòria avall’ del 1892. El llenç és una obra espectacular, de 3 metres d’alçada per 5 d’amplada, que Galofré va ambientar al segle XVII reproduint amb gran fidelitat històrica tant l’escenari com el vestuari.

El tram del carrer Bòria que retratà Galofré ja no existeix (l’obertura de la Via Laietana va escapçar-lo i els planejaments urbanístics n’han modificat la fesomia al llarg dels anys) però no és difícil imaginar-nos l’atmosfera del llenç i l’època si hi anem un dia pel barri i ens situem Bòria avall, just al davant –per exemple- de la volta del carrer de Sant Onofre… traslladant-nos al XVII com magistralment va fer Francesc Galofré.  

Prova d’això va ser l’èxit de la seva obra, que van visitar quan es va exposar per primera vegada a la Sala Parés 60.000 barcelonins aliens a les critiques d’aleshores entre els partidaris de la pintura histórica tradicionalista que escenifica el llenç i els nous corrents modernistes.

L'Esquella de la Torratxa va descriure en un poema el
'Bòria avall" a partir del cuadre de Francesc Galofré

Si voleu veure el ‘Bòria avall’ ara és una ocasió excel·lent. El Museu de Valls, dipositari de l’obra, l’exposa fins a finals de setembre en el marc d’una retrospectiva sobre Francesc Galofré. Si us animeu fins i tot podeu descobrir qui és el fill de Francesc Soler Rovirosa (considerat l'escenògraf català més important de tots els temps i amic de Galofré) que diuen que hi surt retratat al quadre.

Història de dos gratacels




Projecte de Torre de J. Lapierre

El 20 de maig de 1888 la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII (aleshores un infant de només 2 anys) inauguraven l’Exposició Universal de Barcelona. Era la primera que acollia una ciutat immersa en una època de canvis i que veia en l’Exposició l’oportunitat de catapultar-se internacionalment com a metròpoli burgesa i industrial.

Promoguda inicialment per l’home de negocis gallec Eugenio Serrano de Casanova i reconduïda després per l’alcalde Rius i Taulet davant la falta d’avenços i l’estancament del projecte, l’herència arquitectònica i urbanística d’aquell esdeveniment és prou notòria encara avui dia. El Castell dels Tres Dragons (que el 1888 era el cafè-restaurant per als visitants de l’Exposició), l’Arc del Triomf o el monument a Colom (projecte anterior al 1888 però accelerat i culminat per fer-lo coincidir-lo amb els fastos) en són alguns exemples d’aquest llegat.

El que no ha arribat fins als nostres temps -probablement perquè mai no va passar de ser una idea amb un cert punt estrafolari que finalment no es va concretar- va ser l’intent de construir una enorme torre-gratacel al Parc de la Ciutadella, l’epicentre de l’Exposició Universal de 1888.

La informació que confirmava aquest interès es va publicar el 16 de setembre de 1886 a La Exposición, el diari oficial de l’esdeveniment, en una crònica on es reprodueix la carta que l’enginyer francès J. Lapierre adreça a l’alcalde de Barcelona per saber ‘si vería con gusto figurar en la Exposición de Barcelona, una torre monumental de 200 metros de altura’.

Aquesta carta serà el punt de partida d’uns mesos de converses i negociacions entre J. Lapierre i l’Ajuntament de les quals La Exposición informa amb comptagotes i reserves. A finals de novembre, J. Lapierre viatja a Barcelona, pel que sembla, per acabar de concretar els detalls de la torre ‘rival de la de Eiffel en París’ segons anuncien els entusiastes cronistes de l’època.

El 29 de desembre de 1886, finalment, es donen a conèixer els detalls i La Exposición publica que la torre ‘constará de tres cuerpos: piramidal truncado el inferior, cilíndrico el medio, y con un elegante remate en forma de linterna rodeada de galerías formando el tercer cuerpo’. S’explica també que ‘la parte exterior estará decorada con riqueza por medio de madera trabajada a la sierra y adornos policromo’ i s’avança que a l’interior hi haurà ‘grandes salas para comedores, cafés, etc, y vastas galerías desde las cuales se disfrutará de vistas bellísimas sobre la costa del Mediterráneo y de las montañas que rodean el llano de Barcelona’. El diari també especula amb la possibilitat ‘de iluminarla por medio de la eléctrica, la cual, en ciertas noches en que el Certámen esté abierto al público, proyectará sus vivos rayos sobre todos los jardines de la Exposición, produciendo un efecto sorprendente’.

Sembla doncs que finalment la torre monumental de J. Lapierre de la qual se n’han fet ressó alguns mitjans internacionals serà una realitat, sobretot quan l’octubre de 1887 s’aprova definitivament el projecte, es reserven els terrenys i s’anuncia l’inici de la construcció ‘de un momento a otro’.



La Torre Condal de Pere Falqués

Però per raons que ignoro el rastre de la torre Lapierre desapareix fulminat en aquest punt. A La Exposición només es tornarà a parlar del projecte d’aixecar un gratacel d’aquestes característiques (la Torre Condal) el 31 de gener de 1888, a quatre mesos de la inauguració oficial de l’esdeveniment, i l’autor del qual serà l’arquitecte Pere Falqués. Com en el cas del fallit experiment Lapierre se n’expliquen els detalls: ‘200 metros de altura, cuatro cuerpos, combinació de albañilería y hierro; el cuerpo inferior, de base cuadrangular, y los demás, de forma adecuada definiéndose hasta la cúspide, donde va colocado un gran faro i un magnífico mirador. En los distintos pisos en que está repartida su gran altura se establecerán dependencias para restaurantes, cafés y servicios análogos’.

També s’explica que un cop acabada l’Exposició, la torre es reconvertirà en estació meteorològica.

Però com en el cas de J. Lapierre, aquest gratacel tampoc es va construir. En una època en que la indústria del ferro vivia el seu esplendor i permetia pensar en noves fites constructives, les torres de Lapierre i Falqués, de fusta i poc adaptades a les noves tècniques arquitectòniques no van passar de ser un esbós a mig camí entre el voluntarisme i la ingenuïtat.

Agraïments al professor d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, Joan Molet.

Jurassic Park... a la Ciutadella



El mamut del Parc de la Ciutadella

D’ençà que Barcelona va enderrocar la fortalesa militar de la Ciutadella per construir el Parc que tots coneixem, molts són els usos i instal·lacions que aquest pulmó urbà ha acollit en la seva història centenària. L’Exposició Universal de 1888, posteriorment el Zoo, encara més posteriorment el Parlament de Catalunya, el llac, museus... nombrosos han estat els equipaments i també els propòsits que les autoritats municipals han executat (en alguns casos de manera reeixida, en d’altres no) per consolidar el caràcter lúdic i recreatiu del Parc de la Ciutadella.

 

La història que avui us vull explicar arrenca a finals del segle XIX, concretament el 1888 –l’any de l’Exposició Universal de Barcelona- quan els geòlegs Jaume Almera i Comas (fundador del Museu Geològic del Seminari Conciliar i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona) i Artur Bofill i Poch assisteixen a Londres al IV Congrés Geològic Internacional. Durant la seva estada, tots dos van tenir l’ocasió de visitar els jardins de Crystal Palace a Sydenham, on hi havia la reproducció a escala natural de grans bèsties prehistòriques.

 

Fascinats per l’espectacle, els dos geòlegs comencen a covar la idea de reproduir a Barcelona una iniciativa similar. No en va, el mateix Jaume Almera havia descobert el 1883 al baix Llobregat les restes d’un mamut i en anys posteriors també va certificar l’existència d’altres grans mamífers fòssils a Catalunya.

 



Dos moments de la construcció del mamut el 1907
(Fotos cedides pel Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona)



 

El somni d’Almera i Bofill va començar a concretar-se a partir del 1906, quan l’Ajuntament de Barcelona constitueix la Junta Municipal de Ciències Naturals per administrar els equipaments naturalistes del Parc de la Ciutadella (zoològic, jardí botànic, Museu Martorell...) i impulsar l’ensenyament, la investigació i la divulgació científica.

 

A la Junta Jaume Almera i Artur Bofill coincideixen amb Norbert Font i Sagué, catedràtic de Geologia dels Estudis Universitaris Catalans, i una altra de les persones clau en el primer projecte que l’organisme acabat de crear acorda impulsar: la instal·lació al Parc de la Ciutadella d’una col·lecció de reproduccions a escala natural de les grans bèsties prehistòriques descobertes a Catalunya. ‘Así pues, ¿no era absolutamente factible, instructiva y nueva la instalación de las reproducciones de dichos animales en varios sitios del Parque de Barcelona, que los hay sin disputa del todo adecuados, tales como las cercanías del riachuelo que conduce las aguas desde la cascada al lago, y varios prados como el en que se encuentra la hermosa escultura de Vallmitjana del árabe con los leoncitos, etc?’ escrivien Almera i Bofill en un informe a la Junta.

 

El disseny del projecte i la supervisió de les obres anirà a càrrec d’una comissió formada per Almera, Bofill, Font i el regidor de l’Ajuntament Joan Pijoan i Serres. Es destina un pressupost de 15.000 pessetes i es decideix que el 1907 es reproduiran un mamut, un dinoteri (desestimat finalment per l’extrema semblança) i un mastodont. A finals d’any, i gràcies a l’assessorament del geòleg i paleontòleg rossellonès Charles Depéret, culmina la instal·lació del mamut, un colós de ciment armat modelat per l’escultor Miquel Dalmau.

 

Per continuar el projecte, la comissió encarrega al Museu d’Història Natural de París un esbós a petita escala del Cervus (cérvol) megaceros. L’animal, però, ja no va arribar a col·locar-se-sense que hagi pogut esbrinar ben bé la raó. És possible que la Junta de Ciències Naturals -embarcada en un altre projecte com el de col·locar grans blocs de roques representatius de la petrologia catalana al Parc- o fins i tot la mort de Norbert Font, un dels impulsors del projecte, poséssin fi a aquest Jurassic Parc al bell mig de Barcelona.

Malgrat això, se sap que la Junta va arribar a encarregar encara una dotzena de maquetes a petita escala d’altres grans animals prehistòrics (mastodont, glyptodon, iguanodon, aepyornis o triceratops entre d’altres) que –restaurades el 1996- es conserven al Museu Martorell (tancat al públic).

(La informació d'aquest article es basa en el treball 'El mamut y la colección petrológica de grandes bloques del Parque de la Ciudadela' del geòleg Julio Gómez-Alba)

El far (que no ho és) de Via Laietana



Vistes panoràmiques des de la torre (Foto: Marc Vizcarro)

Ancorat al número 2 de Via Laietana hi ha l'edifici que ara fa gairebé 100 anys (el 1917) es va construir per acollir la Companyia Transmediterrània, fundada uns quants mesos enrere. És probable que davant la presència imponent de l'edifici de Correus, situat just a l'altra banda del carrer, l'antiga seu de la Transmediterrània passi un pèl desapercebuda però si passeu a prop val la pena dedicar una estona a mirar-lo detingudament, ple com està de detalls interessants i curiosos.



Cúpula interior

Probablement el que més crida l'atenció és la torre cantonera rematada per una petita construcció que reprodueix un far. L'arquitecte, Juli Mª Fossas, va il·lustrar d'aquesta manera el tipus d'empresa que s'hi havia d'instal·lar. Encara que potser és el més destacat, com a mínim des de l'exterior, no és aquest l'únic element d'ambientació marinera que conserva l'edifici. A l'interior, el sostre de la segona planta sosté una ovalada cúpula de vitrall que, si s'observa des del pis superior, sembla un submarí. La porta d'accés, de ferro forjat, també conté molts elements mariners i fins i tot la llinda reprodueix el fragment d'un mascaró de proa.

A l'interior -un cop traspassada una elegant porta giratòria- també destaca la monumental escala de marbre i la barana de fusta que neixen al vestíbul i es bifurquen fins a la primera planta. Malauradament l'edifici, que actualment és la seu de la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat i abans ho havia estat d'alguns jutjats de primera instància, no és d'accés públic.

Els exploradors que volgueu conèixer una mica més i millor aquesta petita joia d'estil clàssic podeu veure aquest àlbum.