Aprenents de Lucifer Gorgonzola al carrer de la Ciutat

Lucifer Gorgonzola Butts, amb el seu mocador 'auto operatiu'  (Copyright: Rube Goldberg)

El relat explorador d’avui no té com a protagonista aquell excèntric professor sortit de la mà del dibuixant de còmics Rube Goldberg, però en certa manera, l'essència d'aquella caricatura (la de no deixar aquella petita engruna creadora que tots portem a dins) és la que avui em transporta per una estona al carrer de la Ciutat de Barcelona.

En el número 7 d'aquest carreró, i ubicat en les dependències d'un palau del segle XIX, apareix flamant el MiiBa (Museu de les Idees i els Invents de  Barcelona). És un espai relativament nou (tot just aquest mes de març bufarà tres espelmes) que, capitanejat pel creatiu i mediàtic Pep Torres, s'ha volgut fer un espai en l'oferta museística de la ciutat. I ho ha aconseguit.

La idea, segons comenta Torres: “va sorgir l'any 1997; que en aquells moments se centrava més en ser una recopilació d'objectes que no pas en un projecte coherent i en un gran invent en sí mateix”, que és el que trobem actualment.

Però és que abans d'admirar aquests petits i genials invents ja us haureu topat amb quatre coses que de ben segur us portaran la rialla al llavi i us faran treure aquest infant creador que tots portem a dins: la primera de totes, ubicada al carrer i que fa de potent reclam, una bàscula anticomplexos, per saber com qui pesem (s'accepten apostes: Ronald Mc Donald després d'haver-se cruspit 100 hamburgueses, o el cabell d'Eduard Punset). 

De bàscules n'hi han moltes...però aquesta és única

A l'hora d'obrir la porta del Miiba, ja us ho dic jo, cal tenir en ment que potser hauríem d'avisar al nostre amic Shrek (que per cert, la seva referència també és a la bàscula), perquè el pom és desmesuradament gran. D'aquí, el joc tan interessant que ja ens proposa en Torres i el seu equip de creadors tot donant-nos la seva particular benvinguda d'aquesta manera “perquè les grans idees et fan sentir petit”. 

La tercera sorpresa és una màquina amb reminiscències de càpsula espacial  o de dutxa moderna on, és gairebé segur, que amb el preu mòdic d'uns pocs euros podreu eixugar-vos el cabell en un tres i no res: la màquina en qüestió és un simulador d'huracans!

I ja la quarta, un periscopi, us permetrà tafanejar una mica pel pis de sota, més que res per saber si us podeu trobar la vostra sogra visitant l'exposició sobre el personatge de Franz de Copenhague. 

Invents a dojo

El gruix de la col·lecció es troba dividit en diversos espais temàtics que es distribuiexen en dues plantes: la de l'entrada, que també fa de botiga-expositor amb productes de dissseny ben curiós que ens farà la vida més fàcil (segur!), o més divertida (també!) com un llibre-fusta de tallar anomenat  'Romeo &Julienne', o una postal màgica no apte per a carters curiosos, ja que tan sols en podem veure el contingut rascant-ne la superfície amb una moneda.

Però anem al gra. Paguem religiosament l'entrada i la primera àrea del Miiba ens mostra aquesta 'Societat il·limitada (en invenció)', una petita àgora dels prototips d'inventors independents, la majoria d'ells o bé enginyers o físics. Aquí en destaco alguns que en el nostre dia a dia no ens podrien titllar de malgastadors ni d'insostenibles amb el medi ambient: l'ecotech drops kit, un intel·ligentíssim sistema d'estalvi d'aigua (1.000 litres/any) o una caputxa-bossa-bufanda que també pot ser bossa-bufanda-caputxa o tota la possibilitat de combinacions, ja m'enteneu. En aquesta primera sala també s'hi poden veure dues sorprenents creacions relacionades amb el món del moviment i el transport: la Magic Wheel, un monocicle-monopatí de dos enginyers hongaresos; i també la YikeBike, lleugeríssima bicicleta elèctrica plegable. O, posats a amalgamar joieria i ortodòncia, la visionària creació de Sonia Salguero, que amb un cargol d'expansió permet crear joieria adaptable.

Anem baixant les escales (el tobogan no funciona) i em sorprèn gratament aquest irònic i alhora didàctic “Està recomanat fer fotos”, amb un més que explícit i tatxat “prohibit”. Miro a l'esquerra i em trobo amb un artístic plafó on el Miiba agraeix a amics i entitats la seva col·laboració desinteressada per haver confiat en aquest projecte. Aquí no hi figuren “vidues de...” o noms altisonants de la burgesia catalana com els que trobem de mecenes, patrons o filàntrops d'institucions culturals. Aquí, ras i curt, hi trobem Andreu Buenafuente, Servei Estació, Titan, Aki...Per a tots ells, doncs, la meva sincera felicitació per haver apostat per aquest projecte únic al món: aquest petit i acollidor Miiba.  

Continuo baixant cap aquestes catacumbes dels creadors i un enorme rètol al damunt del meu cap no em deixa escapar i em fa participar en el seu mantre: “no tot està inventat”. Per a reflexionar. Per a donar-me aquesta petita empenta i dir: “si vols, tu també pots; atreveix-te”. 

Una vegada a baix, una màquina expenedora d'snacks, al més pur estil nipó (al menys, a mi m'ho sembla) ens fa reflexionar sobre l'esforç i la consciència. Esforç, perquè cal pedalejar per obtenir el producte. I per dir-me que el regal que aconseguiré té 'x' calories. A partir d'aquí, que cadascú tregui les seves pròpies deduccions o conclusions. 

A pedalejar s'ha dit...per guanyar-se unes llepolies

A la meva dreta em disposo a mirar encuriosit el 'Reflexionàrium', perquè és ben cert que, com apunta el mateix text didàctic del museu “a vegades, per trobar una solució, només s'ha de canviar el punt de vista”. Més clar, impossible. En aquests expositors hi trobo les “primeres ulleres autoajustables universals” del físic Joshua Silver, que han estat una vertadera revolució per als nens i nenes de països subdesenvolupats; un protector visera per a l'ensabonament dels cabells; un recollidor manual de pilotes de tennis, un 'clocky' o despertador que t'obliga a sortir del llit si no vols que t'estigui donant la tabarra, etc. etc. En fi, una meravella d'invents que et fan pensar una mica més del que en el nostre dia a dia pensem.

Ja per acabar, la meva rialla encara s'eixampla més i es fa explosivament sonora en aquesta tercera i última àrea del Miiba. Jo la batejaria, per fer-la rimar amb l'anterior, 'Absurdium'. Però aquí l'han batejada com a 'Espai absurd'. I és que aquí hi trobem un raguitzell d'això, dels dissenys més absurds (o no) que mai haguem pogut veure. Noms com un reciclador de serpentines (sobretot per a festes de cap d'any i cavalcades de reis); un test que busca el seu lloc idoni gràcies a la motorització que s'activa a través de petites plaques solars: esprais per cridar el cambrer a toc de “pssst”; un plat per a dieta psicològica (un mirall situat convenientment a la meitat et crea una il·lusió òptica...un miratge en el que cauria el més gran dels gargantues). O ja per rematar aquest cúmul de despropòsits: un paraigua taxi, amb sirena incorporada, o un matalàs doble cosit per la meitat pensat per a parelles o matrimonis a punt de o que s'han separat (per allò de “cadascú s'emporta la meitat que li correspon”).

Ideal per a les festes de cap d'any!

Bé, tan sols en queda dir-vos que la visita a aquest museu, com apunta l'intel·ligent i emprenedor Pep Torres, “ haurà motivat la vostra creació”. Perquè aquesta visita us haurà permès gaudir d'una col·lecció permanent d'alguns dels millors invents actuals, passant per objectes industrials, fins arribar a creacions inútils o absurdes, però tot amb aquest denominador comú de passar-s'ho bé i alhora encendre la bombeta de la nostra creativitat.

Així doncs, us presento un altre acrònim de la cultura a la ciutat: no és ni un Mnac, ni un Macba, ni un Dhub. És el Miiba. 

I és que ja em semblava a mi que alguna cosa extraordinària i especial havia de guardar aquest petit museu quan, en comptes de la dièresi sobre la 'i' se les han enginyat per col·locar els dos punts que presideixen aquesta vocal; com si es tractés d'un equilibri malabar. Un al damunt de l'altre. Difícil, gràficament. Però això també és inspiració...i invent!

(Trist) Maridatge de fusta, tinta i paper…per crear art

Una de les boniques reproduccions de xilografies que es podien adquirir a la botiga

Escric aquestes línies amb una barreja de tristor, melanconia i sense gaire esma, però m'he promès a mi mateix deixar-ne constància perquè és un bocí d'història de Barcelona i, per extensió, de les arts gràfiques a casa nostra.    

Dic això perquè ja fa algun temps (un any, a molt estirar) que m'havia apuntat a l'agenda l’obligada visita i la consegüent xerrada amb la persona que havia agafat les regnes d'aquesta botiga; d'aquesta “única botiga al món” (i no és pas una exageració) com encara es podia llegir sobreimprès al vidre de l'aparador.

Però única en què, es preguntarà el lector. Doncs única en mostrar a aquest món tan sincopat en el que vivim, què és una xilografia: aquella matriu de fusta per a estampar un gravat en paper, cartes o estampes; un antic procediment d'impressió que va arribar de l'Orient. A Catalunya, per exemple, va ser una tècnica molt emprada, en especial per a la il·lustració, generant veritables dinasties de gravadors xilògrafs.

La botiga original en qüestió no havia tingut un rètol exterior on es visualitzés el nom (bé, en els dos últims anys que ha durat la reobertura capitanejada per l'escultora i artista Adelina Boyle, l'havien batejada amb el nom de 'Krappa (Gràfiques El Tinell)), recuperant amb el parèntesi el llegat històric de la que va ser l'única botiga-taller on s'imprimien i es venien aquestes meravelles de paper o cartolina. 

Gràfiques El Tinell estava ubicada entre la baixada de Santa Clara/'calle' de la Piedad, i el carrer dels Brocaters (sí, sense 'n'), a Freneria, 1, a quatre passes de la plaça del Rei i la de Sant Jaume. És  a dir, al rovell de l’ou d'aquella Barcelona on, afortunadament, en bastants lloc encara es respirava a ofici artesà i a botiguer amb llarga tradició a les espatlles.

I era (últimament estava totalment reformat i amb molta més llum que abans) un acollidor cau on la fusta es maridava amb la tinta i el paper per crear art.

El Tinell va ser durant molts anys l'únic taller de tot Espanya on es reproduïen xilografies. I va ser regentada en les últimes dècades per na Maria Garcés Coll, una entranyabilíssima persona que va dedicar-se en cos i ànima a aquest particular món de la impressió i edició gràfiques a casa nostra.

Na Maria Garcés Coll va ser la veritable alma máter de la botiga

Làmines i estampes amb il·lustracions de goigs i auques, de gremis i  oficis artesans; reproduccions de dibuixos, mapes i cartografies d'altres segles, cartes, nadales, tarjetons de casament, neixença, ex-libris...Tot un món d'imatges per descobrir i per regalar. 

Però la veritable sorpresa -per a tots aquells clients que a més d'entregar-se a una amable conversa amb na Maria, demanaven per la història d'aquest petit negoci- estava situada a la rerebotiga: la impremta, amb unes màquines d'estampació Minerva, guillotines, planxes de fusta molt antigues (segles XVII al XIX), matrius xilogràfiques, caixetins i motlles, guillotines, i utillatge divers. 

A mi, el que sempre em va fascinar van ser els ex-libris, aquelles estampes realitzades en petit format que de manera artesanal s'enganxen al revers de la coberta o en la tapa d'un llibre, i que és la marca de propietat d'un titular, amo d'aquest objecte, o d'una biblioteca. De fet, la locució llatina ens diu que significa “d'entre els llibres de”.

Deliciós ex-libris d'un llibre de segona mà que vaig comprar als Encants Vells

Amb la Maria Garcés vaig passar inoblidables moments esculpits a cop de conversa. Com la cóncava i elegant gúbia ho fa amb la fusta escollida.

Aquest passat dijous al vespre vaig decidir apropar-me a la renovada botiga, la 'Krappa', per recordar vells temps.  L’han tancada definitivament. 

“S’ha fet lo possible i lo imposible” em comenta n’ Adelina. I és que el preu per mantenir viva una botiga d'aquestes característiques ha de tenir una contraprestació: els ingresos obtinguts per les vendes. i aquesta era la qüestió de pes. 

Ara, entre les reformes de la Llei d’Arrendaments Urbans que obliguen a tancar establiments antiquíssims al centre de la ciutat,  o la massificació turística pujant-se al carro de la llepolia que suposa obrir una franquicia d’èxit, sobreviure  com a establiment ‘únic’ no és un èxit assegurat. És, més aviat, una proesa.   

És la cara i la creu d'una Ciutat Vella que veu com, dia rere dia, botigues emblemàtiques desaparèixen en un tres i no res.  

En la penúltima estampa visual d'avui hi veig la llum de la botiga del costat, 'La caixa de fang', de na Roser, (on podem comprar plats i olles de ceràmica i mil i una peça més). És la cara d'aquesta moneda que inequívocament ens remet a la supervivència entre aquests estranys i complexos 'signes dels temps', al turisme; a la continuïtat, afortunadament -toquem ferro- d'un negoci. 

A l'esquerra, la ja desapareguda botiga de xilografies

A la seva dreta, la nostra botiga protagonista d’avui. La foscor, una persiana abaixada: és l'altra cara de la moneda. La tristesa, el pols perdut a la demanda del mercat… a una realitat que també ha canviat. És el preu que es paga avui dia per tenir un petit establiment d'altres temps, d'altres inquietuds, d'altres sensibilitats artístiques.

La veritable alma máter, na Maria Garcés, es va jubilar fa molts pocs anys. Ella fou qui heretà aquesta preciosa botiga i mentre hi va treballar entenc que va ser molt feliç. 

L’Adelina, amb tota la seva il·lusió va apostar per recuperar-la de l'oblit i donar a conèixer aquest bell negoci. No ha pogut ser.

Però l'art perdura.

Olor a fusta de boix, perer i cirerer. Altres temps, que ja formen part de l'àlbum de la memòria. Sens dubte.  

Harley? Villalbí!



La Villalbí (1904) exposada al Museu de la Moto

Aquest cap de semana ha tingut lloc com cada any des de fa 13 la Barcelona Harley Days, la trobada que reuneix un major nombre d’apassionats –si no fanàtics- d’aquestes motos arreu d’Europa. Més enllà de l’espectacularitat d’aquestes bèsties de dues rodes, l’atractiu incomparable i únic dels seus xassissos i la peculiar estètica dels propietaris… l’èxit de la concentració certifica l’arrelament de la cultura motera a casa nostra.

Una cultura que ve de lluny, més de 100 anys, quan a principis del segle passat el mecànic de bicicletes Miquel Villalbí va construir a Barcelona la que és considerada la primera motocicleta feta a Catalunya i, gairebé per defecte, a l’Estat espanyol. Era l’any 1904 i després de dos de feina completament artesanal –cal tenir present que en aquella época, com és obvi, la industria auxiliar era completament inexistent- Villalbí va completar una motocicleta amb motor de 4 temps i 3,5 cavalls de potència. Per adonar-nos de la tasca absolutament abnegada i peça a peça que va comportar desenvolupar l’enginy cal dir que el carburador, el bastidor o la instal·lació eléctrica, entre d’altres components, van ser fetes per ell mateix.



D’aquella moto, la Villalbí, el seu creador en va fer 5 unitats, venudes cadascuna d’elles a 1.200 pessetes. I pels nostàlgics, curiosos, romàntics o apassionats de les dues rodes, sapigueu que un d’aquells exemplars es pot veure actualment al Museu de la Moto de Barcelona.

Aquest Museu (carrer de la Palla, 10) és relativament recent, es va obrir el 2011, i està situat als baixos del Convent de Sant Felip Neri. Per adequar-lo es van mantenir i rehabilitar els elements arquitectònics originals i s’hi va adequar l’espai per convertir el recorregut en un repàs a la historia de la industria de la motocicleta a Catalunya, exhibint-se algunes joies de totes les èpoques i marques: des de les contemporànies Montesa, Bultaco, Derbi o Rieju fins a les pioneres Patria, Salvador, Lutetia, Simò i, evidentment, la Villalbí.



Model de Lutetia



El contrast amb el disseny i les formes actuals és brutal. De fet, la Villalbí s’assembla més a una bicicleta amb motor que al que entenem avui dia per una motocicleta. De fet, a banda del motor la Villalbí també funcionava amb pedals. Els comandamens estaven repartits entre el manillar i el dipòsit i sobre aquest tres palanques que regulaven l’encesa i l’acceleració.

Malauradament, les dificultats en la fabricació van fer que Miquel Villalbí decidís abandonar-ne la construcció per dedicar-se a la distribució de marques estrangeres. Però la seva tasca pionera va precedir i posar els ciments d'una d eles grans indústries que ha tingut el país.

 

Al frontal de la moto Villalbí, la medalla on es detalla la marca també especifica l’adreça del taller: Passeig Colon 27, on avui hi ha el Govern militar.



Bòria avall

A l’Edat Mitjana al contorn del que avui és la Plaça de l’Àngel i el carrer Llibreteria hi havia la Presó del Veguer, una de les moltes de la Barcelona medieval. Per això precisament al carrer Llibreteria se’l coneixia com la Baixada (o Davallada) de la Presó, una pendent que connectava amb el carrer de Bòria (el ‘forum bovarium’ romà o ‘raval dels bous’), és a dir, l’àrea que servia per guardar el bestiar fora de la muralla de la ciutat.

'Bòria avall' (Francesc Galofré, 1892)

Durant molts anys, als reus empresonats al penal del Veguer se’ls infligia una mena d’escarni públic consistent a pujar-los en un ruc i fer-los desfilar per diversos carrers de la ciutat (enfilant el carrer Bòria des de la Baixada de la Presó) mentre un botxí fuetejava el pres i l’agutzil recitava la pena per la qual havia estat condemnat. La multitud, mentrestant, es concentrava al llarg del recorregut per presenciar l’escarni entre crits i burles.

Aquest, molt resumidament, era un dels càstigs que durant molts anys (fins a finals del segle XIX com a mínim) tenien lloc a Barcelona i que van donar lloc a una expressió -‘fer passar bòria avall’- per referir-s’hi a l’escarni o la vexació pública d’algú.

De cròniques explicant els detalls del ‘bòria avall’ se’n van escriure unes quantes però probablement la millor manera de fer-nos a la idea del que representava aquell càstig la va plasmar el pintor vallenc Francesc Galofré Oller al seu quadre ‘Bòria avall’ del 1892. El llenç és una obra espectacular, de 3 metres d’alçada per 5 d’amplada, que Galofré va ambientar al segle XVII reproduint amb gran fidelitat històrica tant l’escenari com el vestuari.

El tram del carrer Bòria que retratà Galofré ja no existeix (l’obertura de la Via Laietana va escapçar-lo i els planejaments urbanístics n’han modificat la fesomia al llarg dels anys) però no és difícil imaginar-nos l’atmosfera del llenç i l’època si hi anem un dia pel barri i ens situem Bòria avall, just al davant –per exemple- de la volta del carrer de Sant Onofre… traslladant-nos al XVII com magistralment va fer Francesc Galofré.  

Prova d’això va ser l’èxit de la seva obra, que van visitar quan es va exposar per primera vegada a la Sala Parés 60.000 barcelonins aliens a les critiques d’aleshores entre els partidaris de la pintura histórica tradicionalista que escenifica el llenç i els nous corrents modernistes.

L'Esquella de la Torratxa va descriure en un poema el
'Bòria avall" a partir del cuadre de Francesc Galofré

Si voleu veure el ‘Bòria avall’ ara és una ocasió excel·lent. El Museu de Valls, dipositari de l’obra, l’exposa fins a finals de setembre en el marc d’una retrospectiva sobre Francesc Galofré. Si us animeu fins i tot podeu descobrir qui és el fill de Francesc Soler Rovirosa (considerat l'escenògraf català més important de tots els temps i amic de Galofré) que diuen que hi surt retratat al quadre.

El tron reial que va fascinar Hitler

El tron del rei Martí i la custòdia

És prou coneguda la fascinació que Hitler sentia per l’art i les relíquies. S’explica que fins i tot el règim nazi va crear un organisme especialitzat en la recerca i l’adquisició, quan no directament espoli, d’aquest tipus d’objectes amb la creença que dotaria de poders sobrenaturals al III Reich i li asseguraria el domini del món. L’obsessiva persecució del Greal, entre d’altres llocs a Montserrat, és el paradigma i l’episodi més conegut d’aquesta paranoia.

Martí l’Humà va ser rei de Catalunya-Aragó entre 1396 i 1410. La seva mort sense descendència va posar fi a la línia succesòria del Casal de Barcelona i va propiciar, a partir del compromís de Casp, l’adveniment al capdavant del regne catalano-aragonès de la casa castellana dels Trastàmara amb Ferran d’Antequera. Aquell mateix any (1412), la catedral de Barcelona assumia la conservació del tron daurat del rei Martí, una joia del gòtic català d’autor desconegut, que des de mitjans del segle XV s’utilitza de setial per a la custòdia (el recipient on es col·loca l’hòstia consagrada, símbol de Jesús Sagramentat) que desfila pels carrers de Barcelona en la processó del Corpus.

Tot aquest conjunt (el tron del rei Martí i la custòdia) es pot visitar actualment al Museu de la Catedral de Barcelona, una sala annexa al claustre. El conjunt és un portent de l’orfebreria medieval catalana. Una cadira daurada, gòtica i amb frontisses que permeten plegar-la per fer-la transportable, una custòdia de forma hexagonal amb finestretes, arcbotants, gàrgoles i joies adosades –donatius o exvots de fidels, que als 30-40 anys de donats s’havien de vendre per ajudar a obres de caritat (tradició que es conserva encara avui)-; i rematant el conjunt dues corones reials.

El 1936, iniciada la Guerra Civil, el Govern de la Generalitat republicana va decidir expatriar les obres més valuoses del patrimoni català per evitar els saquejos i la seva desaparició. Un dels resultats d’aquesta política va ser l’organització d’acord amb el govern francès d’una exposició ‘Art catalan du Xe au XVe siècle’ que es va dur a terme a la sala Jeu de Paume de París el 1937, coincidint amb l'Exposició Internacional celebrada a la capital francesa. Entre les obres exposades hi havia el tron del rei Martí i la custòdia de Barcelona.

 

Després de l’exposició les obres es van traslladar al castell de Maisons-Laffite, a prop de París, on s’hi van estar fins al final de la Guerra Civil, moment en que van ser retornades a Catalunya.





Cartell de l'exposició al Jeu de Paume
(foto: Arxiu Nacional de Catalunya)



Arribats a aquest punt, però, cal reprendre l’inici d’aquest article. L’exposició de les millors obres de l’art català no va passar desapercebuda als jerarques nazis, obsedits a exhibir el seu poder i entossudits a apropiar-se de les millors obres de l'art universal. Hitler projectava un gran museu a Linz (el Museu del Führer) on pretenia reunir una gran col·lecció d'obres d'art apropiades pels nazis, entre les quals figurava el tron del rei Martí l'Humà i la custòdia de Barcelona. Aquest intent no va reeixir, segons la historiografia, gràcies a la intercessió del mariscal francès Petain –aleshores ambaixador de França a Madrid- per aconseguir el reton de la custòdia i el tron del rei Martí a Barcelona.

Avui aquest conjunt espectacular es pot contemplar al Museu de la Catedral, al costat d'altres objectes d'incalculable valor.

 

Agraïments a Mossèn Josep M. Martí, conservador de la catedral de Barcelona, per tota la informació proporcionada i l'atenció que em va dispensar.