 |
| Projecte de Torre de J. Lapierre |
El 20 de maig de 1888 la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII (aleshores un infant de només 2 anys) inauguraven l’Exposició Universal de Barcelona. Era la primera que acollia una ciutat immersa en una època de canvis i que veia en l’Exposició l’oportunitat de catapultar-se internacionalment com a metròpoli burgesa i industrial.
Promoguda inicialment per l’home de negocis gallec Eugenio Serrano de Casanova i reconduïda després per l’alcalde Rius i Taulet davant la falta d’avenços i l’estancament del projecte, l’herència arquitectònica i urbanística d’aquell esdeveniment és prou notòria encara avui dia. El Castell dels Tres Dragons (que el 1888 era el cafè-restaurant per als visitants de l’Exposició), l’Arc del Triomf o el monument a Colom (projecte anterior al 1888 però accelerat i culminat per fer-lo coincidir-lo amb els fastos) en són alguns exemples d’aquest llegat.
El que no ha arribat fins als nostres temps -probablement perquè mai no va passar de ser una idea amb un cert punt estrafolari que finalment no es va concretar- va ser l’intent de construir una enorme torre-gratacel al Parc de la Ciutadella, l’epicentre de l’Exposició Universal de 1888.
La informació que confirmava aquest interès es va publicar el 16 de setembre de 1886 a La Exposición, el diari oficial de l’esdeveniment, en una crònica on es reprodueix la carta que l’enginyer francès J. Lapierre adreça a l’alcalde de Barcelona per saber ‘si vería con gusto figurar en la Exposición de Barcelona, una torre monumental de 200 metros de altura’.
Aquesta carta serà el punt de partida d’uns mesos de converses i negociacions entre J. Lapierre i l’Ajuntament de les quals La Exposición informa amb comptagotes i reserves. A finals de novembre, J. Lapierre viatja a Barcelona, pel que sembla, per acabar de concretar els detalls de la torre ‘rival de la de Eiffel en París’ segons anuncien els entusiastes cronistes de l’època.
El 29 de desembre de 1886, finalment, es donen a conèixer els detalls i La Exposición publica que la torre ‘constará de tres cuerpos: piramidal truncado el inferior, cilíndrico el medio, y con un elegante remate en forma de linterna rodeada de galerías formando el tercer cuerpo’. S’explica també que ‘la parte exterior estará decorada con riqueza por medio de madera trabajada a la sierra y adornos policromo’ i s’avança que a l’interior hi haurà ‘grandes salas para comedores, cafés, etc, y vastas galerías desde las cuales se disfrutará de vistas bellísimas sobre la costa del Mediterráneo y de las montañas que rodean el llano de Barcelona’. El diari també especula amb la possibilitat ‘de iluminarla por medio de la eléctrica, la cual, en ciertas noches en que el Certámen esté abierto al público, proyectará sus vivos rayos sobre todos los jardines de la Exposición, produciendo un efecto sorprendente’.
Sembla doncs que finalment la torre monumental de J. Lapierre de la qual se n’han fet ressó alguns mitjans internacionals serà una realitat, sobretot quan l’octubre de 1887 s’aprova definitivament el projecte, es reserven els terrenys i s’anuncia l’inici de la construcció ‘de un momento a otro’.
 |
| La Torre Condal de Pere Falqués |
Però per raons que ignoro el rastre de la torre Lapierre desapareix fulminat en aquest punt. A La Exposición només es tornarà a parlar del projecte d’aixecar un gratacel d’aquestes característiques (la Torre Condal) el 31 de gener de 1888, a quatre mesos de la inauguració oficial de l’esdeveniment, i l’autor del qual serà l’arquitecte Pere Falqués. Com en el cas del fallit experiment Lapierre se n’expliquen els detalls: ‘200 metros de altura, cuatro cuerpos, combinació de albañilería y hierro; el cuerpo inferior, de base cuadrangular, y los demás, de forma adecuada definiéndose hasta la cúspide, donde va colocado un gran faro i un magnífico mirador. En los distintos pisos en que está repartida su gran altura se establecerán dependencias para restaurantes, cafés y servicios análogos’.
També s’explica que un cop acabada l’Exposició, la torre es reconvertirà en estació meteorològica.
Però com en el cas de J. Lapierre, aquest gratacel tampoc es va construir. En una època en que la indústria del ferro vivia el seu esplendor i permetia pensar en noves fites constructives, les torres de Lapierre i Falqués, de fusta i poc adaptades a les noves tècniques arquitectòniques no van passar de ser un esbós a mig camí entre el voluntarisme i la ingenuïtat.
Agraïments al professor d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, Joan Molet.
Agraïments al professor d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, Joan Molet.
