dissabte, 27 de juliol del 2013

El missatge de Daniele Comboni

Tapís on hi apareixen les diverses ètnies de Togo
Avui, recuperaré de l'oblit, o millor dit, rememoraré el missatge (“Salvar Àfrica, mitjançant l'Àfrica”) de Daniele  Comboni, a Barcelona. On? Al petit museu de cultures africanes que du el seu nom i que podem trobar en una torre del carrer de Feliu i Codina, al barri d'Horta.  

Daniele Comboni, nascut el 1831 a Limone sul Garda (província italiana de Brescia) fou el primer bisbe de l'Àfrica Central i el fundador de l'orde dels missioners combonians. De jove, i en una època convulsa per al seu país (procés d'unificació) decideix divulgar la paraula de Crist a l'Àfrica, i amb vint i escassos anys d'edat realitza el seu primer viatge al Sudan, on ja hi percep un panorama desolador. 

Serà amb trenta-tres anys d'edat quan, a la tomba de Sant Pere, a Roma, i segons expliquen la majoria dels seus biògrafs, quan li ve la inspiració per dedicar-se en cos i ànima a l'Àfrica ("Salvar Àfrica..."). 

Per tenir una idea de la magnitud de la seva bona obra, Comboni tenia a les seves mans una diòcesi africana que s'extenia al llarg de gairebé 5 milions de quilòmetres quadrats en uns temps en què no hi havia ni telèfon, ni vehicles, ni ferrocarril, ni qualsevol dels altres mitjans tècnics de què  avui en dia disposem i, amb l'agravant, a més, de ser un territori on la fam i la pobresa eren una constant en tots els pobles. 

La visita a aquest espai és una petita -però molt enriquidora- porta d'entrada a les cultures i tradicions de l'immens continent africà (el segon més gran del Món, amb 10.000.000 de quilòmetres quadrats), a aquell 'Continent negre' a qui els colonitzadors europeus de segles anteriors tant els agradava batejar amb aquest nom.


L'Àfrica, segon continent més extens de la Terra
El museu consta de 400 objectes i peces d'etnologia de més de 27 països (Malawi, l'antic Zaire, Togo, Senegal, Sudàfrica,  etc.) i d'una cinquentena de tribus. Ací i allà hi trobem repartits en diverses vitrines, instruments musicals, de treball, per al comerç, abaloris diversos, indumentària, per a cerimònies...I pretén presentar tres coses (el continent del realisme, de la religió, i 'l'arbre de la vida'). Realisme, pel que simbolitza l'estàtua, aquesta icona tan associada a la cultura africana. Religió, perquè al 'Continent Negre', hi ha una forma de creure en Déu, a través de la pràctica animista  (d'esperit, de guia) en la majoria de tribus. I 'de la vida', per la importància dels membres de la família, lligats sota aquesta arrel de genealogia.    

D'entrada ja ens adverteix n'Antonio del Pozo (artífex de la visita), el pare de l'orde dels combonians a Barcelona, que ens hem d'impregnar del to positiu i  didàctic que inspira aquesta mostra, per veure els valors d'aquest vast territori 'desconegut', i deixar enrere els titulars amb què malauradament l'Àfrica apareix a la premsa en general, és a dir, fam, misèria, guerra...perquè l'Àfrica és, també, un continent riquíssim. 

Així doncs, ja veiem una primera tela on una representació africana d'un Sant Jordi (patró d'Etiòpia) que lluita entre el bé i el mal ens mostra que l'home, ja sigui aquí o en qualsevol altre lloc de la Terra, en el nostre dia a dia, ha de saber dirimir entre aquests dos pensaments. De les sàvies explicacions de n'Antonio (ha viscut durant 26 anys a l'Àfrica) també entenem la diferència de la 'màscara', perquè al museu n'hi ha de molts països. Ens comenta que “per a nosaltres és símbol de disfressa, de cobriment; però per a l'home africà equival a un tot, a dignificar els avantpassats, recordant-los”.  

En una cantonada de l'avantsala ens sorprèn una d'aquestes màscares, però en aquest cas una de foma totèmica on, el nostre guia, també ens explica que s'hi pot veure -en sentit ascendent- el recorregut de la vida: és a dir, naixement, evolució, obstacles i, finalment, la mort, la dissolució amb la Natura, amb el 'tot', si es pot entendre així.


Màscara del Congo
A la dreta, però, una mostra d'un balafon del Txad, ens fa somriure des de l'ànima quan sabem que les tecles d'aquest instrument (amb carabasses com a caixa de ressonància) han estat enganxades amb “defecacions de rat penat”, comenta n'Antonio. Com podem veure, doncs, una mostra més que en aquestes cultures primigènies la creativitat i l'enginy s'inspiren en la Natura per crear peces d'art. Cal, però, saber-ho extreure.  

I abans de baixar les escales per accedir a la sala principal del museu, un  obsequi antropològic més: els bessons, a l'Àfrica són deïtat. I no sel's pot contradir!

Ja entrats de ple en el museu, n'Antonio ens explica una altra d'aquelles coses que fa pensar, i que sempre quedaran en el meu record. I és que, seguint amb el missatge de Comboni (“Salvar l'Àfrica...”), per revitalitzar el 'Continent negre' “calia anar a les costes”. En dues paraules: que els africans  anessin a aquesta porció del territori, i que els europeus hi arribessin per, així, intercanviar béns, saber, cultura, i una vegada l'africà prosperés ho posés en pràctica. Però, dissortadament, quan l'home blanc va arribar-hi a partir dels segles XVII i XVIII, l'Àfrica tenia la majoria dels seus regnes en declivi, com si d'una Edat Mitajana es tractés. Tot i així, el beat de Brescia va fer-hi una tasca molt important.


Relleu en bronze amb l'efígie de Daniele Comboni
Quan abandoneu el museu Comboni segur que sou una miqueta més savis en etnografia africana: haureu esbrinat que l'aigua de coco (si al poblat no hi trobeu cerveses ni resfrescos de cola) és una de les més pures, saboroses i millor filtrades que hi ha; que també s'hi fan escatllots que dringuen (aquests, però, fets amb llavor de mango o closca de tortuga); que molts coladors estan fets amb fulla de palma; que el baobab és l'arbre de les paraules on, al seu aixopluc, s'hi reunèixen els ciutadans del poblat per parlar; o que si et tiren una pell de granota a la porta de la teva tenda significa que algú et vol mal. De totes maneres, maleficis a part, i vist tot el que hi ha en aquest espai, em quedo amb tres coses: un preciós batik de Togo,  les 12 figuretes per pesar or i una impressionant màscara-caperó del Congo.

L'Àfrica: 54 països reconeguts oficialment. 1.000 milions d'habitants. Religió: bàsicament animista, tot i que també hi trobem musulmans, cristians, etc. 

Avui en dia, l'anomenat 'Continent negre' es debat entre la tradició i la modernitat.  I és que també, afortunadament, hi ha una altra Àfrica, la de l'esperit amable, acollidor, d'amistat. 

La resta, la deixo a les vostres mans, perquè la descobriu tot visitant aquest museu.Per trencar senzillament el tòpic d'aquella locució dels romans que deia una cosa semblant a 'hic sunt leones' (aquí hi ha lleons), en referència a què per sota del 'seu' territori de Berberia, la resta era món desconegut...vaja, que solament hi havia lleons!  

PD: Padre Antonio: agraït en nom de tota la 'troupe' d'homes 'blancs' que vam visitar el museu...i que ara, gràcies a les seves explicacions som una mica més savis: en l'Àfrica, és clar.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Stací d’Alexandria i el port de Barcelona

Stací d’Alexandria va ser un dels millors enginyers de la seva època. D’origen sicilià o genovès, aspecte que no queda gaire clar, ell va ser l’encarregat el 1477 de dirigir una de les obres més complexes tècnicament que la ciutat de Barcelona mai s’havia proposat dur a terme: el port marítim.
 
És obvi que pràcticament des dels seus orígens Barcelona havia tingut diverses zones d’ancoratge, totes elles més o menys documentades. Però cap d’aquestes s’adequava ja a les necessitats imposades per la competència de ciutats com Gènova o Marsella, amb magnífics ports naturals, que les situaven en una situació d’avantatge econòmic, comercial, social i cultural.
 
Maqueta del litoral medieval de Barcelona exposada al Museu Marítim.
A l'extrem inferior dret (davant la torre rodona) s'hi veu l'escullera
 
La manca d’un espai condicionat dificultava el treball de càrrega i descàrrega de les mercaderies i el progressiu augment de l’arqueig dels vaixells plantejava problemes de calat a la costa de Barcelona, sense infraestructures adequades. La geografia desfavorable també jugava contra Barcelona ja que sovint les llevantades malmetien els intents de proveir la costa d’alguna estructura estable i les freqüentes entrades de sorra a la platja dificultaven la navegació.
 
És en aquest context que l’any 1438 es produeix el primer intent de construir un port tal i com l’entenem avui dia, amb un dic artificial de contenció, gràcies al privilegi concedit pel rei Alfons el Magnànim al Consell de Cent. El 8 de desembre comencen les obres de la escullera amb un sistema basat en grans caixons de fusta que, arrossegats per mar fins al punt triat, s’omplien de pedra i morter i s’enfonsaven. Tot i que les excavacions no han pogut precisar el lloc exacte de la seva ubicació, la teoria més acceptada és que aquesta escullera se situés prop del convent de Santa Clara (com veieu a la reproducció).
 
Reproducció estimada del primer moll intentant durant el regant del Magnànim
(1. Torre rodona, 2 Convent de Santa Clara; 3. Hala de Draps; 4. Framenors; 5. Drassanes).
Les taques blanques són bancs de sorra que es formaven davant la platja
 
Però successius temporals van convertir en quimèrica la construcció d’aquest primer port i es va decidir abandonar l’empresa (els anys 50 del segle XV ja no hi ha constància de que es facin treballs). Els intents de dotar Barcelona d’una infraestructura portuària d’entitat no es reprendran fins el 1477 amb la construcció de l’escullera de la Santa Creu o Moll Vell.
 
L’experiència prèvia i la dificultat de l’empresa farà que el Consell de Cent encarregui la feina al reputat enginyer Stací d’Alexandria, ‘qui és home molt expert en dit exercici e n’ha fet molts en diverses parts’ com Gènova o Palerm. Stací arriba a Barcelona i després d’escandallar la platja decideix un nou emplaçament: ‘devant la torre rodona qui és en la plaça del Forment’. Per situar-vos: al costat de l’estació de França, enmig de l’horrible promoció de pisos de Sacyr, Barcelona va construir fa més de 500 anys el seu primer port.
 
En aquella època la línia de costa arribava fins aquí i, a banda de les raons de profunditat, Stací decideix la ubicació per criteris urbanístics (l’absència de muralla en aquest tram, fet que facilitava el trànsit portuari) així com per la proximitat dels centres de gestió comercial com la Llotja, la duana o la Taula de Canvi...).
 
El 20 de setembre de 1477 el rei Joan II inaugura les obres, tot i que ja s’havien començat uns dies abans. Les pedres per construir el moll s’extreien de Montjuïc (d’un indret proper a Sant Bertran), amb l’ajut d’ases es baixaven fins al mar i allà es carregaven en pontons per traslladar-les fins al lloc indicat per Stací. Una dècada després, aproximadament, es culminaven les obres d’aquesta escullera, ja sota la direcció de Johan Mayans (qui l’assumeix després de la marxa o mort d’Stací) arribant fins a l’illa de Maians, situada davant la costa. Amb el temps, aquest moll modificarà decisivament la fesomia del litoral barceloní donant origen a la petita península sobre la qual s’assenta la Barceloneta.
 
El rei Joan II
La zona que va acollir el primer port artificial de Barcelona és un petit tresor arqueològic. Al mateix lloc s’hi troba el baluard del Migdia (avui amagat de manera bastant indigna enmig de la mateixa promoció immobiliària) i allà mateix naixia el moll d’Stací. Durant les excavacions que el van posar al descobert, a més, també es van desenterrar també les restes de dos vaixells.

dijous, 18 de juliol del 2013

De calceis


La forma que va servir de model per fer-li les sabates a l'estàtua de Colom

De calceis. Ras i curt, i en llatí, 'Sobre sabates'.
 
Que la nostra estimada Barcino té museus de renom internacional, tots ho sabem. El Picasso, la Miró, la Tàpies… També n’hi ha que per a la gran majoria dels mateixos laietans del segle XXI passen –si més no, i a l’hora d’ensenyar-ho a un amic estranger- bastant desapercebuts, o resulten aliens a les afinitats i inquietuds culturals, a menys que hom sigui rara avis (jo m’hi incloc). I entre aquest últim calaix de sastre hi podem incloure el museu del Mamut, el de la Màgia, el dels autòmates del Tibidabo, el museu de l’Eròtica, el Melcior Colet, el Fran Daurel, i un llarguíssim etcètera.
 
Ara bé, n’hi ha un de ben particular que em va seduir per la seva poca –poquíssima- publicitat que se li’n dóna: el Museu del calçat, un espai que, contràriament al que em pensava, no és de titularitat municipal.

Ubicat en un dels racons més tranquils i reclosos de Ciutat Vella, a la Plaça de Sant Felip Neri, 5, hi trobem aquest lloc dedicat a uns dels objectes més indispensables en la nostra vestimenta. Ocupa els baixos d'una casa del segle XVI, de formes renaixentistes i trets gòtics on, a la façana, i entre els dos finestrals del balcó del primer pis s'hi pot veure un relleu escultòric que reprodueix el lleó de Sant Marc, emblema i patró del gremi.
 
L'immoble, que, originàriament estava situat al carrer de Coharrubia o de la Corribia -via que discorria davant la catedral de Barcelona, i desapareguda la dècada dels anys 40 del segle passat degut als estralls dels bombardejos de la Guerra Civil- té una història de coincidència, ja que era la seu de la Confraria i Gremi dels sabaters i durant el trist episodi del 36-39 va tenir la sort de mantenir-se intacte; al menys, la façana.
 
La Casa Gremial fou desmuntada, les pedres numerades, i reconstruïda, uns anys després, a la Plaça de Sant Felip Neri, actual emplaçament del museu. Adolf Florensa fou l'arquitecte lleidatà encarregat de supervisar tota aquesta tasca de reconstrucció.

El museu, nascut l'any 1970, cal dir-ho, és molt petit, i ocupa un sol espai d'uns 40 metres quadrats, sense comptar la part del vestíbul-entrada, on també s'hi exposa el reclam més important: la forma (112 cms) que va servir de motlle per establir la proporció del peu de la figura de Cristòfol Colom al Portal de la Pau. I de teló de fons, un atractiu fresc de 1970 de dimensions molt grans de l'artista i aquarel·lista catalana Maria Teresa Peris Estrada on figuren dues parelles davant l'Avinguda Catedral, en clara al·lusió al record de l'antic edifici del carrer de la Corribia.


El fresc, de l'artista Peris Estrada, on hi figuren alguns dels seus fills
 
La col·lecció del museu abasta tres períodes (segles XVII-XVIII i XIX), tot i que hi trobem reproduccions de calçat antic (sandàlies romanes o de pastor; aquestes últimes del segle III d.c.) i fetes amb material de vedella, cuir i suro.
 
Recorrent la sala hom pot admirar la delicadesa artesana amb què s'han realitzat unes sabates barroques de camussa o unes xinel·les de setí de dona; observar amb detall les miniatures d'espardenya i avarca; o creure's espadatxí i Robin Hood al mateix temps, car a les vitrines tampoc hi falten botes de mosqueter o caçador.

En dues de les cantonades d'aquesta sala hi ha mostres de maquinària antiga i vetlladors amb eines de sabater, i a la part superior de les parets hi ha retrats ovals -no ben bé com els tondi italians, però amb un aire semblant- de prohoms del segle XIX vinculats al gremi dels sabaters (hi destaquen noms com Juan Comellas, Pedro Bosch o Antoni Martí).
 
Fusta i ceràmica, elements predominants en la decoració de la sala principal

I com a curiosiat final (per no dir que també els famosos hi volen deixar petjada, mai millor dit) hi ha una vitrina dedicada al calceamentum dels esportistes (del fondista Mariano Haro; dels futbolistes Tamudo i Ronaldinho); de l'alpinista Carles Vallès (1a expedició catalana a l'Everest); dels lírics (Manuel Ausensi i Gaietà Renom); de cantants (Núria Feliu); expresidents de la Generalitat de Catalunya (Jordi Pujol); o del simpàtic pallasso de Cubelles, en Charlie Rivel.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Imatges inèdites de la Barcelona arrasada el 1714

Les restes del Born
Aquesta setmana he tingut el plaer i el privilegi de visitar el jaciment del Born. L’espai, convenientment museïtzat, senyalitzat i adequat, no s’inaugurarà i obrirà al públic fins el proper 11 de setembre coincidint amb el 300 aniversari de la desfeta del 1714. Tanmateix alguns afortunats ja hem tingut l’oportunitat de visitar l’espai, excelentment acompanyats i guiats pel director del futur Born Centre Cultural, l’escriptor, advocat i editor Quim Torra.

Espero que les fotografies d’aquest àlbum us ajudin a fer-vos una idea de l’espectacularitat d’un jaciment on hi ha les restes de 50 cases del miler que es van demolir per construir la ciutadella, la fortalesa que havia de garantir el control i domini de la ciutat per part de Felip Vè. El Born –o Vilanova de la Mar com era coneguda aquesta zona a principis del segle XVIII- va ser, en paraules de Quim Torra, ‘la zona cero dels catalans’. És fàcil entendre el perquè: aquesta àrea va concentrar l’ofensiva dels exèrcits de Felip Vè en el seu setge a la ciutat ja que era el tram de muralla més vulnerable i orogràficament més accessible.

Retrocedim 300 anys. Imaginem-nos, situats a les runes del Born i encarats a la Ciutadella. A dins del Parc, resseguint el Passeig dels Til·lers, hi havia la muralla nord de la ciutat que s’estenia cap al mar fins al baluard de Llevant (aproximadament per on es troba la façana dreta del Parlament) i cap a l’interior fins al baluard del Portal Nou. Davant del Born (on avui hi ha el llac de la Ciutadella) s’alçava el baluard de Santa Clara. Tota aquesta àrea en el seu conjunt va ser la que va patir les batalles més cruentes durant el setge de Barcelona.

Els baluards dels quals us he parlat tot justa ara eres unes estructures –principalment de forma pentagonal- que moltes ciutats van incorporar a les seves muralles per poder-les defensar millor. A finals del segle XV els nous canons de bronze i les bales de foneria de ferro podien destruir tota mena de murs i per aquesta raó els enginyers militars van idear unes estructures que annexades a la intersecció dels diferents trams de muralla permetien acumular artilleria i defensar millor la fortalesa. La forma pentagonal, a més, evitava els angles morts.

Barcelona va començar a adequar les seves muralles el 1544 (construint baluards, engruixint sectors de muralla i arranant torres i merlets). El baluard de Santa Clara –davant les runes del Born- va ser edificat a finals de segle i tot i ser un dels més grans de la ciutat també era un dels que presentava més mancances a nivell constructiu.

Per aquesta raó les tropes borbòniques, dirigides des del juliol de 1714 pel duc de Berwick –un dels millors comandaments militars de l’època-, van centrar l’atac final en aquest flanc de muralla que avui podem imaginar estenent-se des del Portal Nou fins a a Llevant (a l’entorn del que són les vies de sortida de l’Estació de França), amb el baluard de Santa Clara al bell mig.

L’estratègia de Berwick per atacar la ciutat va ser aïllar-la completament a través d’un cordó de setge que tenia per finalitat evitar l’entrada de provisionaments a la ciutat. En paral·lel, l’acostament a la ciutat es feia gràcies a trinxeres successives que permetien aproximar tropes i artilleria prop de les muralles per bombardejar-les persistentment. En aquest sector el bombardeig inclement havia permès obrir a principis d’agost 7 esvorancs al tram de muralla comprès entre els baluards de Portal Nou i Llevant. L’assalt final de les tropes borbòniques s’apropava.

 
Batalla del baluard de Santa Clara (gravat de Jacques Rigaud)

Malgrat el seu desaventatge, abandonats feia temps pels seus aliats i després d’un any de setge i bombardejos, els catalans encara van tenir forces per organitzar la darrera defensa de la ciutat  L’exèrcit regular i la coronela (les milícies ciutadanes) van protagonitzar una resistència heroica i agònica... podem imaginar-nos avui l’àrea des del Portal Nou fins a l’estació de França convertida en un immens i sanguinari camp de batalla. Duts al límit de les seves forces, l’11 de setembre la ciutat capitulava.

Avui les restes del Born són el testimoni principal d’aquella epopeia dels catalans. La cinquantena de cases que s'hi han excavat ajudaran a reproduir com era la Barcelona de l'època ja que estan perfectament documentades les propietats i les activitats que allà s'hi feien (com per exemple una botiga on es venien sucres d'una vintena de països d'arreu del món, fet que demostra la vitalitat comercial i mercantil de la ciutat).

dilluns, 8 de juliol del 2013

Harley? Villalbí!


La Villalbí (1904) exposada al Museu de la Moto
Aquest cap de semana ha tingut lloc com cada any des de fa 13 la Barcelona Harley Days, la trobada que reuneix un major nombre d’apassionats –si no fanàtics- d’aquestes motos arreu d’Europa. Més enllà de l’espectacularitat d’aquestes bèsties de dues rodes, l’atractiu incomparable i únic dels seus xassissos i la peculiar estètica dels propietaris… l’èxit de la concentració certifica l’arrelament de la cultura motera a casa nostra.

Una cultura que ve de lluny, més de 100 anys, quan a principis del segle passat el mecànic de bicicletes Miquel Villalbí va construir a Barcelona la que és considerada la primera motocicleta feta a Catalunya i, gairebé per defecte, a l’Estat espanyol. Era l’any 1904 i després de dos de feina completament artesanal –cal tenir present que en aquella época, com és obvi, la industria auxiliar era completament inexistent- Villalbí va completar una motocicleta amb motor de 4 temps i 3,5 cavalls de potència. Per adonar-nos de la tasca absolutament abnegada i peça a peça que va comportar desenvolupar l’enginy cal dir que el carburador, el bastidor o la instal·lació eléctrica, entre d’altres components, van ser fetes per ell mateix.

D’aquella moto, la Villalbí, el seu creador en va fer 5 unitats, venudes cadascuna d’elles a 1.200 pessetes. I pels nostàlgics, curiosos, romàntics o apassionats de les dues rodes, sapigueu que un d’aquells exemplars es pot veure actualment al Museu de la Moto de Barcelona.

Aquest Museu (carrer de la Palla, 10) és relativament recent, es va obrir el 2011, i està situat als baixos del Convent de Sant Felip Neri. Per adequar-lo es van mantenir i rehabilitar els elements arquitectònics originals i s’hi va adequar l’espai per convertir el recorregut en un repàs a la historia de la industria de la motocicleta a Catalunya, exhibint-se algunes joies de totes les èpoques i marques: des de les contemporànies Montesa, Bultaco, Derbi o Rieju fins a les pioneres Patria, Salvador, Lutetia, Simò i, evidentment, la Villalbí.


Model de Lutetia

El contrast amb el disseny i les formes actuals és brutal. De fet, la Villalbí s’assembla més a una bicicleta amb motor que al que entenem avui dia per una motocicleta. De fet, a banda del motor la Villalbí també funcionava amb pedals. Els comandamens estaven repartits entre el manillar i el dipòsit i sobre aquest tres palanques que regulaven l’encesa i l’acceleració.

Malauradament, les dificultats en la fabricació van fer que Miquel Villalbí decidís abandonar-ne la construcció per dedicar-se a la distribució de marques estrangeres. Però la seva tasca pionera va precedir i posar els ciments d'una d eles grans indústries que ha tingut el país.
 
Al frontal de la moto Villalbí, la medalla on es detalla la marca també especifica l’adreça del taller: Passeig Colon 27, on avui hi ha el Govern militar.