diumenge, 23 de febrer de 2014

Cent anys d'història i un vermut al Grill Room d'Escudellers


A dalt: El Torino a principis del segle passat. A sota: el Grill Room (antic Petit Torino) en l'actualitat
Flaminio Mezzalama va ser un torinès afincat a Barcelona a principis del segle passat. Hi va viure una pila d'anys, durant els quals va desenvolupar una intensa activitat industrial i comercial, filantròpica i fins i tot artística (conreant la novel·la, la comèdia i la poesia) i turística, promocionant la ciutat entre els seus compatriotes. Tot plegat el va fer mereixedor de les Creus de la Corona d'Itàlia i la d'Isabel la Catòlica.

Però Mezzalama també era el representant a Espanya de la casa de licors Martini & Rossi. I gràcies a aquesta feina va fer la seva gran contribució a la cultura gastronòmica i d'oci actual: ell va ser -o així ho certifiquen moltíssimes cròniques- l'introductor del vermut a Catalunya.

Corria el mes d'abril de l'any 1902 i el nostre protagonista va obrir al carrer Escudellers el Cafè Torino, on servia entre d'altres begudes de la casa de la qual n'era el representant. En aquella època el modernisme s'estenia per tota la ciutat i Mezzalama va encarregar el disseny del local  a Ricard de Capmany, un reconegut decorador de l'època. El Torino avui se'n diu Grill Room (i continua allà, al número 8 del carrer Escudellers) conservant alguns dels elements i l'estètica que De Capmany va projectar fa més de 100 anys.

Ricard de Capmany
La façana té dues grans arcades, està revestida de fusta i coronada per un escut a l'interior del qual s'incrusta un brau rampant (precisament el símbol del vermut Torino). Dins del local l'aroma modernista encara es conserva en uns quants detalls i no és estrany. De Capmany va envoltar-se d'un ampli grup de col·laboradors artesans entre els quals Joan Vidal i Ventosa (entapissador), l'escultor Diego Massana o l'ebenista R. Calonja.

Com seria el resultat que a la revista Hispania es qualificava el Cafè Torino del carrer Escudellers com un bar 'espléndido, resumen del buen gusto y alarde de riqueza (...) Torino es realmente el establecimiento que debe ser en su severa elegancia modernista. Tanto en la portada como en el interior, así en el atrevimiento de los arcos, como en la artística bodega, que forma en el fondo de la sala un amplio y hermoso departamento, como en los tapices y pinturas murales y en el cómodo y originalísimo mobiliario'.

El periodista rematava la seva crònica assegurant que el Torino del carrer Escudellers 'ha puesto á (sic) disposición del público uin establecimiento á (sic) la altura de los mejores que figuran en las grandes capitales europeas'.

Aquest Torino, però, va quedar eclipsat per un altre establiment d'igual nom que el mateix Flaminio Mezzalama va obrir al Passeig de Gràcia amb la Gran Via (aquest sí completament desaparegut). El 1911 Flaminio Mezzalama mor i des d'aleshores el que sabem és que el Torino canvia de nom i propietari: segons una guia de la ciutat el 1914 el local s'anomenava Oriental Bar.

Dos anys més tard, el 1916, un nou canvi de propietat fa que el Torino acabi amb el seu nom actual: Grill Room. Va ser probablement l'etapa més esplendorosa però també convulsa d'aquest establiment si ens atenem al que explica Josep M. de Sagarra (client habitual) a les seves Memòries.

'Aquella casa, magnífica en tots conceptes, tant per la bona cuina com pel material humà que concentrava, vivia la seva estona explosiva des de les tres a les sis de la matinada. De vegades les escenes ultrapassaven totes les previsions. En l'interior menjava la sopa de formatge el capitalisme espès, acompanyat de la prostitució d'altura, però en el bar, i en lloc més a la vora del carrer, tota mena de parroquià era possible; des de l'assassí, que s'hi mullava els llavis, amb una pistola a la butxaca que encara treia fum, fins a l'arlot que al carrer de Carbassa tenia dues narboneses fetes, i refetes, que li defensaven el jornal, o el trist corrector de proves que sortia de la impremta del 'Diluvio', o el poeta transparent de gana dedicat a les ciències ocultes. Era un món que qui no l'ha conegut no se'l pot imaginar. Jo havia dut alguns amics meus que saltaven el Pirineu, atrets per una Barcelona negra -com el novel·lista Francis Carco- perquè es fessin càrrec de l'espectacle del 'Grill Room' i, mal que n'haguessin vist de totes, no deixaven de quedar-se una mica parats'.





El Grill Room (o Petit Torino si voleu) forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic de la ciutat i conserva en certa manera l'aroma de la seva època.

diumenge, 16 de febrer de 2014

La biblioteca de la 'muntanya màgica'


El bonic frontó de l'antiga biblioteca 
Quan s’enfila a peu el camí de Vallvidrera al Tibidabo, anant cap al parc d'atraccions, la mirada encuriosida s’atura en una d'aquestes privilegiades vil·les de principis del segle passat que queden a l'esquerra del recorregut. 

Però en el número 43-45, hi destaca una construcció neoclàssica, de dimensions petites, poc pretencioses i que, a priori, i sense ser un entès en matèria arquitectònica, pot semblar un element funerari: un panteó o un mausoleu, per ser més precisos. Però no.

I és que si es llegeix atentament el que hi ha escrit a la placa metàl·lica situada a la dreta de l'intèrfon i s'analitzen una a una les vuit figures que decoren el frontó clàssic d'aquest petit temple, és aleshores quan es comença a il·luminar el petit misteri que amaguen aquestes quatre parets.

I és clar!: l'antiga biblioteca privada de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), l'escriptor, periodista, advocat, polític (un dels pares del Partit Republicà Democràtic Federal a Catalunya; regidor de l'Ajuntament de Barcelona), membre dels Jocs Florals i, en certa manera, marmessor de Rossend Arús per crear la primera biblioteca pública de Barcelona.

Però ben pensat, en un indret com aquest, tan allunyat de les àgores culturals, polítiques i de poder d'aquella ciutat decimonònica, en aquesta privilegiadíssima talaia...què hi feia aquesta col·lecció bibliogràfica. 

Doncs el cert és que la construcció d'aquest cau de pau a redós del brogit de la ciutat va finalitzar l'any 1924 i va ser un homenatge de Rosalía Palma Ortega al que fora  el seu company de vida.

Part posterior de la biblioteca i, a la dreta, la vil·la de Valentí Almirall
Almirall dominava, a més del català i castellà, l'anglès, l'alemany, l'italià i el grec, i era culte (bons fonaments de música i dibuix artístic). En d'altres paraules: que en vida, el políglot Valentí Almirall no va poder gaudir d'aquest temple dedicat als llibres. 

Però en certa manera, quan es té la possibilitat de visitar aquests 85 m2 i es tanquen els ulls després d'impregnar-se del mobiliari i de la mise en scène, es fàcil endevinar l'esperit i l'empremta que tenia aquest home de la Renaixença.

D'entre el raguitzell de curiositats de la seva vida, en destacaria algunes: es va casar in articulo mortis sis anys abans de morir; i tot i que va flirtejar amb la francmaçoneria, mai en va fer ostentació (potser per por a ser rebutjat per la família o per temes d'herència). Per cert, ara que hi penso, i per aquelles coincidències de la vida, un dels signes maçons per excel·lència (l’esquadra i el compàs) són les inicials del seu nom i cognoms (la 'V' i la 'A' entrecreuades verticalment) que es podien trobar escolpides en forma d’anagrama en alguna de les seves cadires.  

També tenia el títol de Baró del Papiol, però se li'n fotia si em permeteu l'expressió, tot i venir de família comodatícia (clergat i noblesa).  Almirall era llicenciat en dret i també va exercir (encara que durant poc temps) l'ofici d'advocat (tenia despatx al carrer de la Princesa, 25; i al carrer de Ciutat, 4).

Portada del llibre de Josep Maria Figueres, sobre Almirall
Així, una vegada s'accedeix a aquest màgic espai, i just entrant al saló una granada escolpida en fusta decora la part superior d'una de les portes. Aquest fruit és per als maçons el símbol de l'abundància i a la vegada de la força i la unió.

Les parets interiors de l’antiga biblioteca també presenten elements inconfusiblement maçònics: les quatre virtuts cardinals: s'hi pot llegir clarament temprantia, justitia, prudentia i fortitude. O també dibuixos ornamentals: l'olivera, una balança, una taula de la llei, una lupa, un espill...

L'elegant saló biblioteca ha estat reformat fa uns anys
Tot, presidit per una elegant llar de foc, on una mena d'infants angelicals rampants s'ajuden amb la força dels seus cossos per tocar uns coloms. Potser el cel, per què no. I a la part superior, una altra escena que no passa desapercebuda pel seu contingut simbòlic emparentat, novament, amb la maçoneria: el foc com a símbol de la purificació. Finalment, en un tercer estadi, tornem a veure la serenor i la saviesa que produeix la lectura.

Durant la meva visita, na Martha Ruiz em va comentar que quan Valentí Almirall residia a la propietat del costat li agradava fer bromes amb els seus amics. Tant és així que sembla que alguna vegada s'havia, fins i tot, disfressat de fantasma per assustar al seus dilectes amics contertulians. O que just al davant de la propietat, a la falda de la muntanya que baixa cap a Barcelona, la família hi tenia alguna vinya on en Valentí -a més de ser un apassionat excursionista- n'aprofitava els seus saborosos fruits per brindar-hi amb els amics.

Regirant hemeroteques, al butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (1882) hi trobem el relat d'una "Excursió col·lectiva al Tibidabo", on J. Barcon Olesa descriu aquest paràgraf tan bucòlic: "Distrets ab tanta animada conversa arribárem á la propietat que'l senyor Almirall té en la vertent meridional del Tibidabo, ahont descansárem una estona i probárem lo ví de la cullita de nostre consoci, que per ésser del Tibidabo, era un excel·lent ví".

Na Martha també em va comentar que durant l'època franquista alguns sublevats van arribar a cremar llibres d'aquesta particular biblioteca.

Però siguin veritat o no, aquestes són algunes de les pinzellades vitals d'aquest privilegiat indret de la 'muntanya màgica'. 

L'andalusa Rosalía Palma, muller d'Almirall (Font: Biblioteca VA)

Si com deia l'escriptor romàntic espanyol José de Espronceda en aquell  famós poema ‘Canción del pirata’:  “Asia a un lado, al otro Europa, y allá a su frente Estambul”, des d'aquesta privilegiada talaia hi afegiria:  “Vallvidrera a un cantó, i en un altre, Barcelona, i allà al davant...la Mediterrània”. Aquell Mare Nostrum que el va portar forçosament exilat durant poc temps a Mallorca, a Alger, a Marsella…per després poder tornar a Barcelona gràcies a una amnistia. Home de caràcter fort i intransigent, n’ Almirall. “O tot o res”, o “les idees per sobre de les persones” eren algunes de les seves màximes.

Quan deixo aquest espai aixeco la meva mirada i reflexiono sobre l'alegoria d'aquesta deesa que corona el frontó de l'entrada, i que flanquejada a dreta i esquerra per adults i nens, té llibres a les mans. Novament el mussol, la saviesa. La Grècia clàssica.

Valentí Almirall i Llozer va morir el juny de 1904. Tot el seu fons bibliogràfic (bàsicament llibres de dret, i de temàtica catalanista) es troba dipositat a la Biblioteca Arús.

A vegades, tenir Barcelona als 'teus peus', inspira...i molt. Tant, com per poder esdevenir un home polifacètic i de vasta cultura. Com n’ Almirall.

NOTA: tusen takk (en noruec, i ella sap per què) a na Martha Ruiz, propietària de la biblioteca, per obrir-me gentilment  les portes d'aquest lloc. I també per explicar-me una altra curiositat: que en aquest saló s'hi van filmar escenes de la pel·lícula 'Tic-Tac', de la directora Rosa Vergés.

diumenge, 9 de febrer de 2014

El Panteó al Soldat i els batallons de treballadors


A dalt: el Panteó del Soldat en l'actualitat.
A sota: el Panteó quan encara exhibia la simbologia feixista

S'atribueix a Luis Orgaz Yoldi la iniciativa de construir un Panteó al Soldat al cementiri de Sant Andreu. Orgaz Yoldi, destinat a les Canàries arran de la Sanjurjada el 1932, va participar activament de l'aixecament militar de Franco i va ser l'encarregat de garantir el pas de les tropes franquistes cap a la Península. Va combatre al front de Madrid, fou cap dels exèrcits de Llevant i, acabada la guerra, capità general de Catalunya, càrrec que ocupà entre 1939 i 1941.

A Barcelona, Orgaz Yoldi va voler erigir un monument a la memòria dels soldats nacionals amb pocs recursos per ser enterrats amb la dignitat que el règim feixista volia pels seus. D'aquesta idea va nèixer el Panteó del Soldat, un mausoleu atribuït a Frederic Marès i que va ser dirigit pels arquitectes Juan Gordillo Nieto i Miguel Niubó Munté. Avui dia, aquest monument traspua sense cap mena de dubte un aroma d'allò més kitsch que no pot ni hem de voler que suavitzi la crua història que amaga darrere seu.

Al Panteó s'hi accedeix després de traspassar una minúscula porta d'accés flanquejada per un soldat armat. Al fons, una gran creu amb el corresponent altar, i al mig, baixant per unes escales situades als costats, els nínxols amb la sepultura dels soldats.

El Panteó es va inaugurar el 28 de maig de 1941 i va ser construït per un batalló de soldats treballadors. Aquestes unitats van ser un dels sistemes de repressió i càstig que el franquisme va aplicar a tots aquells que es consideraven desafectes al règim. Els batallons es van destinar a feines de reconstrucció d'infraestructures malmeses per la guerra així com a aixecar monuments d'aquest tipus, una manera de vexar i humiliar doblement els vençuts.

La Vanguardia del 6 de maig de 1940 informa de l'homenatge
a quatre joves alemanys 'asesinados por los rojos'


Avui, eliminada per complet la simbología feixista que va exhibir al seu dia, el Panteó del soldat desprén una estètica kitsch que poc s'adiu amb el fantasmagòric origen del mausoleu i amb l'indret de culte i glòria a la barbàrie feixista. Un exemple: el 6 d'agost de 1940, quan es va col·locar la primera pedra del monument funerari, La Vanguardia va informar que s'havia fet paral·lelament un homenatge a quatre joves alemanys 'asesinados por los rojos'. Entre els assistents la flor i nata del feixisme: el cònsol d’Itàlia, una centúria de Falange, joves de les joventuts hitlerianes, un jerarca del partit nazi a Espanya i Carlos Trias, en representació de la Prefectura Provincial del Movimiento.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Col·lecció Marull: petites 'finestres de paper' obertes al món


Detall d'un catàleg de reproduccions de segells (Letònia, en aquest cas)


“Filatèlics del món, esteu d'enhorabona!”. Aquesta podria ser, fent volar una mica la imaginació, la proclama que faria l'empresari, mecenes i filàntrop barceloní Ramon Marull i Huguet (1877-1967) si assegut al seu despatx del carrer de Vilanova, 21-23, veiés a clic de ratolí el que representa l'era de la Internet aplicada a la que va ser una de les seves principals aficions. 

Faig aquest petit apunt romàntic perquè la nostra ciutat, i per extensió la resta de mortals que tinguin un ordinador, pot gaudir virtualment (http://gabinetpostal.bcn.cat) des d'octubre de 2012 d'una de les col·leccions filatèliques més prestigioses del continent europeu: la Marull.  Són més de 65.000 segells que abasten cent anys d'història mundial (1840-1940), i que de mica en mica l'Institut de Cultura de Barcelona anirà digitalitzant (a ritme de 1.300 per mes) fins a  2016, per convertir-lo en una magnífica i didàctica font de consulta i coneixement. 

Marull era fill d'una empresa familiar que fabricava teixits metàl·lics, treballava la trefileria (reduir un metall a filferro o fil), i també comercialitzava accessoris per a mines i aparells per a molineria. De formació tècnico-industrial (ampliaria estudis, igual que el seu germà Pere, al Regne Unit i als Estats Units) el nostre il·lustre col·leccionista va començar a aficionar-se de ben jovenet quan tafanejava amb la correspondència que rebien a la fàbrica. 

I d'aquesta manera, els centenars i centenars de sobres amb segells de les més diverses geografies del món van ser els autèntics catalitzadors d'aquesta curiositat per convertir-la en afició. Una afició que ens els últims anys de la seva vida, i com molt bé recullen les seves paraules  “[...] ens dóna a conèixer tots els països que existeixen i els que han desaparegut absorbits o annexionats per altres estats, transformats en colònies, protectorats o províncies; formes de Govern o règims polítics; sistemes monetaris; personalitats del món; geografia, geologia, història política i social; flora i fauna; paisatges i monuments i tipus de tots els països [...]”. 

 
 Ramon Marull, a l'edat de 40 anys  (Font: G. Postal/ICUB)

L'any 1940, després de gairebé 70 anys, Marull dóna per closa la seva col·lecció -la data és anecdòtica, ja que és un segle després de la creació del primer segell postal de la Història, dissenyat per Sir Rowland Hill.   
 
El 1952, Marull realitza una primera petició al consistori barceloní on ja expressa la seva voluntat d'oferir-li a la ciutat i de manera gratuïta, aquesta col·lecció, amb la il·lusió de dotar-la d'un patrimoni museístic filatèlic com d'altres capitals europees tenien: Berlín, per exemple. 
 
Arriba l'any 1954, i encara no ha rebut cap resposta satisfactòria. En aquesta nova comunicació amb l'ajuntament de la ciutat, hi afegeix  algunes condicions o requisits que entén ha de complir aquesta futura custòdia: les característiques de conservació i la seguretat.  
 
En aquest sentit, Marull demanava que es conservés en uns armaris especials de seguretat construïts a imitació dels que utilitzava la Unió Postal Universal amb seu a Berna. I és que aquesta institució era en aquells moments, el referent en museografia filatèlica.
 
I, una altra petició que el nostre benvolgut filatelista fa: que el museu s'inauguri el 12 d'octubre d'aquell any, coincidint amb el 'Dia del segell'. Però malauradament, ni tan sols amb aquest segon intent, l'ajuntament ni havia procedit a inaugurar-lo, ni acceptar la donació.  
 
Finalment, el 10 de febrer de 1956, i després d'haver-se interessat amb la creació d'una 'Academia Filatélica' a Madrid, se signaria a la notaria barcelonina de José Maria Faura l'acta d'escriptura pública mitjançant la qual, Ramon Marull cedeix de per vida i de manera desinteressada el gruix de 65.380 segells a la ciutat de Barcelona; amb la condició que hauria de ser accessible a tots els ciutadans. 
 
De fet, la col·lecció de segells Marull seria l'origen, el 28 de setembre de 1959, del Museu Postal i Filatèlic de Barcelona, ubicat en tres sales del Palau de la Virreina, a La Rambla.

Segons la Gaceta Municipal de Barcelona d'abril d'aquell any, l'Ajuntament va fer un dispendi de 92.000 pessetes per adquirir aquest armari (que a  la vegada també feia de caixa forta) amb vitrines verticals en les que s'exposaven els segells per ambdues cares. D'aquesta manera se'n garantia una correcta preservació de temperatura i humitat i una manera àgil de consultar-los. 


Armari que preservava la col·lecció Marull en bones condicions (Font: G.Postal/ICUB)

Una anècdota: als albors de la democràcia, la Dirección General de Correos va considerar que el nom de Museu Postal era  “tan sols patrimoni” d'aquesta empresa pública, tot i que com molt bé apunta un prestigiós estudiós filatèlic  “aquesta argumentació era més que discutible”. 
 
Així, l'any 1984, amb el nou Pla de museus de la ciutat, es reorganitza el Palau de la Virreina, que esdevindrà nova seu de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament).
 
Aleshores, el 'nou' Gabinet Postal itinera cap a unes altres dependències de la 'Casa Gran', concretament en el Centre de Conservació i Restauració de l'ICUB a la Zona Franca.  

A principis dels 90 el primer pis del Palau Reial de Pedralbes va ser el lloc designat on estava previst ubicar el museu del Gabinet Postal, que inclouria biblioteca, oficines i sala d'exposició permanent, però novament, i com si la providència no volgués ser benèvola, altre cop aquesta previsió no es va dur a terme i la col·lecció Marull va quedar endormiscada als magatzems del palauet de la Diagonal.   

Ara, al cap de gairebé 20 anys, la col·lecció Marull resuscita (ara sí que va de bo, i de per vida) i s'inicia un procés de revisió de continguts d'aquesta gran 'finestra de paper' amb l'objectiu de donar-la a conèixer en profunditat i fer-la accessible a tothom.

A tall d'exemple, l' immens conjunt d'imatges de la Marull comença amb -mai milllor dit- una “joia de la corona”, el 'penny black' o cap de la reina, a què feia referència unes línies amunt, el primer segell postal del món creat al Regne Unit. Va néixer quan es va decidir canviar el sistema postal i abonar prèviament aquesta taxa en funció del pes del sobre o paquet, i no pas calculat per la distància en milles.  

També hi figura l'anomenat '6 cuartos' , primer segell espanyol aparegut l'1 de gener de 1850 i que reproduïa l'efígie de la reina Isabel II. El timbre en qüestió, obra de Don Bartolomé de Coromina, pot tenir avui en dia un valor de més de 600 euros.



Yvert et Tellier, un dels catàlegs mundials de segells amb més prestigi

D'altres segells 'singulars' que es poden escrutar amb fruïció en aquesta pàgina són els editats amb motiu de l'exposició universal de Barcelona (1929) o la mundial  de Nova York (1939), els que reten homenatge a caps d'estat com Lenin, els dedicats a al·legories o personatges de ficció com els de dos aviadors lituans, Steponas Darius i Stasys Girénas convertits en herois nacionals...i milers i milers de retalls de vida en precioses i delicades imatges de paper de color.  
 
Així que, ara ja ho sabeu: col·leccionistes o curiosos de tota mena per aquesta didàctica afició, a més de la Plaça Reial o el Mercat de Sant Antoni, teniu un lloc virtual on, tranquil·lament, i des de la comoditat de casa, sigueu a  Antananarivo, Barcelona, Papeete o Reikiavik, podeu gaudir d'hores i hores d'aquest magnífic llegat que ens va deixar l'il·lustre i perseverant Ramon Marull. Tot, en un sol clic.
 
I no cal que us compreu la lupa.