divendres, 27 de setembre de 2013

Els refugis de Franco


A dalt, la seu de Institut Català de la Salut (antic Instituto Nacional de Previsión)
A sota, plànol del soterrani on hi havia el refugi.
En taronja, l'avantcambra. En vermell, la càmera cuirassada

Se n’ha escrit molt dels refugis escampats per Barcelona i altres ciutats catalanes que van protegir la població dels atacs de l’aviació franquista durant la Guerra Civil. Han estat i són un exemple d’esforç col·lectiu, autogestió i capacitat organitzativa dels ciutadans davant l’acarnissament brutal i sistemàtic del feixisme. Avui però vull parlar d’uns altres refugis, impulsats en aquest cas pel mateix franquisme acabada la Guerra Civil a les poblacions de més de 20.000 habitants, i dels quals en queden una trentena d’exemples a Barcelona.

A principis de la dècada dels 40 del segle passat Franco viu obsessionat davant la possibilitat d’una invasió aliada si l’eventualitat d’una derrota de Hitler arribava a produir-se. Tot i que aleshores el règim franquista es decantava per la neutralitat, Franco pensava que el seu suport inicial a Hitler el situava en una posició de fragilitat davant una derrota del nazisme.

Per aquesta raó el règim recorre a una estratègia de defensa passiva impulsant la construcció de refugis antiaeris a les ciutats de més de 20.000 habitants. El 22 de juliol de 1943 el Butlletí Oficial de l’Estat publica un decret on es disposa que tot edifici nou però també aquells que necessitin grans reformes incloguessin els anomenats ‘locals refugis’.

Els nous búnquers contrastaven amb els refugis antiaeris republicans, com he dit abans populars i força efectius per protegir la població civil dels bombardejos de l’aviació franquista. Els refugis de Franco, en canvi, tenien un caràcter privat i fixava la capacitat màxima de cadascun d’ells en unes 50 persones.

Edifici al número 55 del carrer Príncep d'Astúries
on s'hi va construir un dels refugis decretats per Franco
El decret també regulava detalls com la ubicació (als soterranis), forma (preferiblement rectangular) i distribució (es recomanava que disposessin d’una entrada principal i una altra de socors així com avantcambra per protegir-se d’atacs químics). També havien de tenir sistema de ventilació, abastiment d’aigua, lavabo, farmaciola i eines diverses. El material que calia utilitzar en la seva construcció era formigó armat.

Aquesta exigència no va deixar gaires exemples, principalment per dues raons. La primera, la poca activitat constructiva en un país en plena postguerra i encara devastat pel conflicte. La segona, perquè el decret franquista només va estar vigent un any i mig aproximadament. El 15 de novembre de 1944 el BOE publica una nova ordre que suspèn ‘la vigència de los preceptos del citado decreto, manteniéndolo, sin embargo, en todo su vigor para edificios para el Estado y los particulares no dedicados a vivienda’.

Segons la investigació duta a terme per l’arquitecta Yara Maite Colón a ‘Arquitectura de la postguerra en Barcelona (1939-1952)’, durant aquests anys es van construir una trentena d’edificis que incorporaven aquests refugis antiaeris a la ciutat, convenientment visats per Marino Gutiérrez Canosa, ‘arquitecte inspector’ de la Defensa Pasiva Nacional. La gran majoria estaven situats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample i Gràcia.

Alguns edificis han sobreviscut al pas del temps i han arribat fins avui. És el cas dels ubicats als carrers Francesc Pérez Cabrero, 7; Muntaner, 300 i 436; Avinguda Gaudí, 56; Príncep d’Astúries, 55; Via Laietana, 9-11; Diagonal amb Capità Arenas (l’edifici militar que hi ha); Plaça Catalunya (Banc Bilbao Biscaia); i Balmes-Gran Via (Institut Català de la Salut que el 1944 era l’Instituto Nacional de Previsión). D’altres, en canvi, han estat enderrocats com la seu de l’empresa CIBA a Balmes-Provença que avui és l’Hotel Olivia Balmes i també molt probablement un edifici d'habitatges ubicat al carrer Agricultura, 154 (aquesta numeració actual no existeix).

Plànol del soterrani de l'empresa CIBA a Balmes-Provença on s'hi aprecien i indiquen
les diferents estances del refugi. L'edifici va ser enderrocat i ara hi ha l'Hotel Olivia Balmes
He pogut accedir a un parell d’aquests refugis-soterranis i les reformes fetes amb els anys han esborrat pràcticament el rastre del seu ús original. Aquests dos exemples ara són magatzems on s’acumula material de tota mena, aliè al que un dia van ser els refugis de Franco.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada