Lluitant contra la pesta

A prop del carrer del Llatzeret hi havia la Casa de Quarentena

Un dels grans reptes que les autoritats sanitàries va haver d’afrontar arreu d’Europa a partir de finals del segle XV va ser la necessitat de dissenyar noves estratègies per fer front a la mundialització de les epidèmies. El descobriment d’Amèrica primer, i més tard factors econòmics, socials i demogràfics com l’increment del comerç, la revolució industrial, el creixement de les ciutats i la manca d’higiene i salubritat en algunes àrees, va comportar brots incontrolats i mortífers d’algunes malalties com la pesta o el tifus, per citar-ne dues.

Davant la necessitat de controlar aquests contagis i evitar-ne els seus efectes catastròfics, les autoritats van impulsar la creació de llatzerets als afores de les ciutats. Els llatzerets, o Cases de Quarentena, eren equipaments on se sotmetia a observació els viatgers, els animals i les mercaderies que volien entrar a les ciutats i que eren sospitosos de poder propagar alguna epidèmia.

A Barcelona n’hi ha documentats uns quants d’aquests equipaments almenys des del segle XVI però potser l’únic que va ser construït específicament per a aquesta finalitat va ser el Llatzeret que el segle XVIII es va edificar en terrenys de l’actual Poblenou, aleshores un territori erm extramurs de Barcelona, idoni per sotmetre a quarentena els sospitosos de portar alguna malaltia a la ciutat.

L’origen d’aquest equipament es remunta al primer quart del segle XVIII (aproximadament sobre el 1720) quan les autoritats –pressionades per la pesta de Marsella d’aquell any- van construir prop del baluard de Sant Cristòfol i, segons el nomenclátor de l’Ajuntament, del carrer que avui porta aquest nom, un llatzeret aprofitant un petit edifici existent que s’havia edificat a principis de segle. L’any 1720 aquest equipament, a penes un cobert, una barraca annexa, diverses estances i una latrina, es trobava en mal estat de conservació.

Les seves reduïdes dimensions van obligar a llogar algunes cases del voltant per adequar-lo i garantir la correcta quarentena de persones i la desinfecció de les mercaderies. Mig segle més tard (i després de diversos projectes frustrats per construir-ne un de nou donat l’increment del comerç amb països afectats per la pesta) en va tornar a ser ampliat i fins i tot va servir com a hospital per atendre els infectats per la febre groga de 1803. Deu anys després aquest equipament s’enderrocava.

Projecte de llatzaret per Barcelona dissenyat per Joaquín Rigalt el 1821

Com s’ha dit abans, el llatzeret del Poblenou –que va propiciar la construcció del primer cementiri fora muralles (el de l’Est) en aquesta zona per la seva proximitat - no va ser l’únic equipament que la ciutat destinat a evitar les epidèmies. Molt abans de la seva construcción s’utilitzaven alguns edificis ja existents (principalment eclesiàstics però no només) per exercir aquestes funcions.

Per exemple, a la segona meitat del segle XVI està documentada la masia anomenada d’en Fontanillas per posar en quarantena els viatgers provinents de França així com el Monestir dels Àngels Vells (sic) com a recinte de quarantena davant l’epidèmia de pesta del 1589.

A mitjans del XVII será utilitzat com a centre de quarentena el convent de Jesús, ubicat a la cruïlla on avui conflueixen el carrer Aragó i el Passeig de Gràcia. Alguns documents també parlen de la torre Bargalló, el mas Guinardó, i també la Torre de la Llanterna (avui coneguda com a Torre del Rellotge) del Port de Barcelona, que a finals del XVIII i donat l’increment del trànsit comercial amb el Llevant i Berberia va ser condicionada com a casa de quarantena.

Nota: Bona part de la informació així com la imatge del projecte de Joaquín Rigalt està extreta de la tesi de Joaquim Bonastra 'Ciencia, sociedad y planificación territorial en la institución del lazareto'