dijous, 10 d’octubre de 2013

El bou i el bo d'en Toreski

En 'Toreski' i el seu inseparable ninot, en 'Míliu'

Transformista, locutor, ventríloc...Abans, però, rentaplats i porter d'hotel a Nova York, i aprenent de sabater, i gairebé criat de frares a Cuba. Però després de viatjar per gairebé els cinc continents, i de ser un 'frégoli' incansable, se'l recordarà com una mena del que els anglosaxons en dirien 'entertainer'; home de ràdio en definitiva. I, per damunt de tot una 'bona ànima' dedicada a la beneficiència gràcies a aquell univers hertzià que irrompia en les nostres llars durant la segona dècada del segle XX.  

Aquest home fou en 'Toreski' o 'Toresky', pseudònim artístic de Josep Torres i Vilata, nascut al número 74 del carrer del Carme de Barcelona l'octubre de 1869, i una de les primeres veus de Ràdio Barcelona. 

Torres, torner d'ofici, s'havia casat amb Vicenta Llanés, una filla d'un reconegut florista de La Rambla. Però tot i alternar la seva tasca professional amb la d'actor aficionat en el seu temps lliure, Torres té molt clar que no vol fer de 'senyor esteve' barceloní i per això l'esperit d'aventura i l'afany de riquesa el fan provar la “recerca de lo inconegut”; en dues paraules: les Amèriques. Així, a finals de juliol de 1893, amb vint i pocs anys a les seves espatlles, s'embarca cap a Cuba des de Santander, no sense abans ja protagonitzar un dels simpàtics capítols de la seva vida: li compra a un enredaire una 'cèdula de ciutadà de 40 anys', ja que no posseïa l'anomenat 'passi de quintes'. (Cal recordar que en aquells moments el conflicte cubà estava, com aquell que diu, al tombar la cantonada). Dit i fet, i amb llum verda al davant, aquest jove amb nova identitat -amb el nom de Manuel Lastra- salpa, i en el trajecte amb el 'Cristina' ja mostra la seva faceta d''entertainer': crea un joc de loteria per fer més amena la travessia i guanyar-se uns “dinerets” com  ell diria.

A partir d'aquí, i al llarg de més de 25 anys, que es diu aviat, Torres viatja per mig món: Puerto Rico, Cuba, els Estats Units de Nord-Amèrica, Mèxic, Colòmbia, Panamà, l'Equador, Perú, Xile, l'Argentina, França, el Regne Unit, Alemanya, el nord d'Àfrica, les illes Filipines...I, pel mig, anar fent de quan en quan alguna escapada a la seva estimada Barcelona. De fet, en el seu primer viatge de retorn a la ciutat Comtal, es va produir quan el seu únic fill ja tenia 10 anys d'edat. El mateix 'Toreski' afirmarà  en el seu dietari que no l'havia vist des que va néixer.

El seu inici artístic professional es produeix al teatre Pilareño de la ciutat de L'Havana, on hi farà comèdia, drama, sarsuela i òpera. I als 27 anys debuta en aquesta part de l'Amèrica central fent de ventríloc i transformista. Aquí serà, doncs, on neix el seu àlies, 'Toreski'. 



Les mil i una cares d'en Josep Torres 

Tot repassant i mirant cadascun dels múltiples papers grotescos que va fer, hom no deixa de fer un sa somriure quan veu les cares, ganyotes o posats amb què el nostre estimat artista català es posava en la pell d'aquells. I és que, se li intuïa que era una admirador d'en Frégoli. Aquí en deixo alguns interpretats pel mateix 'Toreski': abillat de caneloni Rossini; d'automobilista 1909; de Leopold I o Richard Wagner; d'anarquista romàntic; d''a la orden mi teniente'; de 'cateto'; o d'una mena de lladre mexicà amb ampolla d'alcohol i ganivet en mà que responia al títol de l'alarmant  'que le voy a perjudicar'.       

Com es pot veure, doncs, la ironia era una de les facetes amb què en 'Toreski' se sentia com a casa. 

Quan arriba a Barcelona a principis dels anys 20 serà quan veritablement es bifurca o es complementa la seva trajectòria artística. És el moment en què podríem dir, es poden veure les dues personalitats d'en Josep Torres. La primera, la de l'artista pròpiament dita; i la segona, la de locutor radiofònic. I evidentment, i per tot allò que va fer els últims 14 anys de la seva vida a Barcelona, aquesta segona eclipsà la primera. En 'Toreski' ingressà a Ràdio Barcelona, la degana de la ràdio espanyola, la EAJ1 del carrer de Casp, el 24 de setembre de 1924.


L'estàtua d'en 'Míliu', d'Àngel Tarrac

I aquí és on neix la seva creació, el ninot 'Míliu', el simpàtic vailet de 8 anys, entremeliat, intel·ligent, i en certa manera prototipus de jovenet català de la Segona República. Amb aquesta mena de no-nat, 'Toreski' va tenir un èxit sense precedents en mitjans de comunicació socials de l'època. En el seus programes diaris, si no explicava acudits o hi feia diàlegs que entretenien la mainada i tota mena de públic adult,  hi cabien les classes de gramàtica catalana, que com afirmava n'Artur Badalot -copresentador d'aquestes lliçons- servien “per corregir barbarismes de la nostra llengua i fer-les amenes aprofitant la veu d'en Míliu; car d'una altra manera serien feixugues i avorrides i farien tancar els transistors als oients”. 

Al llarg de tots aquest anys, el simpàtic tàndem 'Toreski-Míliu' va recollir cents de milers de pessetes amb les seves agudeses i campanyes de beneficiència per als més necessitats. Si no eren aparells ortopèdics per a malalts, eren joguines, flassades, o aparells de ràdio. Però la faceta de bon home d'en Torres no acabava aquí: els festius per la tarda continuava visitant asils i hospitals per fer encomanadís el seu bagatge optimista. En definitiva, per ajudar i donar alegria als més desvalguts.

La seva gentil tasca va fer que el 7 d'abril de 1934, el president Companys li concedís la Creu de Beneficiència. Una altra personalitat pública, en aquest cas l'universal violoncel·lista Pau Casals, també fou admirador d'en 'Toreski'. 

El nostre estimat ventríloc i locutor ens va deixar per sempre l'any 1937. Uns anys abans, però, veient que en Torres ja havia patit alguna recaiguda de salut i albirant un final que era proper, una comissió de subscriptors de Ràdio Barcelona va recollir 1.500 signatures i lliurà aquest document a l'emissora en el qual es demanava que es perpetués amb pedra o bronze l'obra d'assistència social realitzada per 'Toreski'. 

I així es va fer: l'artista català Àngel Tarrac fou l'encarregat d'escolpir-la. Una estàtua que, per cert, havia de bastir una font per al Míliu, font que mai es va arribar a fer. 

L'estàtua fou tramesa a Madrid per tal que figurés a a l'exposició de primavera de l'any 1936; i havia de ser "un símbol d'amor i de fraternitat com a penyora del testimoni d'adhesió dels catalans als madrilenys". 

En quant al simpàtic bou-guardiola (amb un Patufet inclòs!) que hi ha a peu de carrer a l'emissora del carrer de Casp, és la -podríem dir, i no aniríem errats- continuació de la lloable tasca que va dur a terme  l'estimat  'Toreski', en aquest cas, el bou Pau Pi, creat per l'Enric Casademont a principis dels 50, i que es va mantenir en antena fins el 1968 gràcies al també ventríloc Miguel Ángel Cos. 


El bou Pau Pi

Finalment, l'any 1961, l'Ajuntament va decidir ubicar l'estàtua d'en Míliu als jardinets de la Plaça de la Sagrada Família, just al davant de la nova façana. I avui dia, encara hi és, per recordar el bo d'en Toreski i el seu infatigable company de viatge, en Míliu. 

3 comentaris:

  1. Respostes
    1. Molt bona nit, Montserrat. Content que t'hagi agradat. Hi ha tantes persones del món de la premsa, ràdio i televisió de casa nostra de qui se'ls pot treure tant de 'suc'...Ja ho saps: quan vinguis a Barcelona, ja tens dos llocs per a visitar: l'estàtua d'ell a la Sagrada Família; i la del bou, a l'entrada de la SER Barcelona. Ara, en Pep i jo ens hem traslladat a la pàgina www.exploradorurba.wordpress.com

      (En singular, i en Wordpress. Comencem una nova etapa dels 'Exploradors Urbans' després d'uns mesos aturats.

      Gràcies per seguir-nos.

      Carles-E. Coll i Blanco

      Elimina