Un fort militar al costat de la Monumental

Els noms dels carrers ens diuen moltes coses de la ciutat, deixen pistes sobre el seu passat i ens conviden a capbussar-nos en el seu origen. Alguns són evidents i d’altres sorprenents. Entre aquests darrers jo destacaria un nom que, tot i referir-se a un barri de la ciutat, sembla remetre’ns a la conquesta de l’oest: el Fort Pienc.

 

Una placa recorda l'origen del nom del barri

A principis de 1968, mentre s’hi feien els fonaments d’una promoció d’habitatges al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Lepant (just al costat de la Monumental), els constructors van localitzar diferents trams de mur d’una amplada de 2,80 metres i una alçada de 3,60. Un cop fets els estudis arqueològics pertinents, es va dictaminar que el llenç corresponia als fonaments d’un dels bastions militars que Felip V va ordenar construir després de la Guerra de Successió.

 

El Fort Pienc (o Fort Pius), batejat amb aquest nom en honor a Francesco Pio di Saboia e Moura Corte-Real (que va combatre amb Felip V i va ser nomenat després de la guerra capità general de Catalunya, càrrec que exercí  entre els anys 1715-1719 i 1720-1722), es va construir el 1719 com a bastió avançat de suport a la Ciutadella. Era un fort rectangular de 50 per 43 metres, amb 22 espitlleres, bateries de canons, fossat i camí de ronda cobert.

 

Plànol zenital del Fort Pius (Atlas de Barcelona s. XVI - XX de Montserrat Galera)

La seva construcció formava part del pla per fortificar Barcelona i garantir, d’una banda, el control militar de la ciutat per evitar-ne revoltes contra el nou règim absolutista i, de l’altra, protegir-la de possibles atacs exteriors. Amb la Ciutadella i els forts Pienc i de Don Carlos (pròxim a la platja) com a construccions complementàries, la ciutat quedava cenyida militarment per la banda de llevant.

 

Els enginyers militars van construir el Fort Pienc entre les carreteres de França i Horta (les actuals carreteres de Ribes i d’Horta de les quals encara es conserva part del traçat urbà), fet que a priori permetria barrar el pas a la ciutat per aquestes dues vies. Malgrat això, de seguida es va comprovar que la fortalesa presentava diverses mancances que la feien més perillosa que útil.

 

En no haver-hi comunicació protegida entre el fort i la Ciutadella, resultava una fortificació fàcilment vulnerable per als atacants. A més, si en cas de guerra l’enemic la conqueria i s’hi atrinxerava, podia fer-la servir per atacar la Ciutadella o la mateixa ciutat, fet que va succeir precisament durant les guerres napoleòniques quan l’exèrcit francès va ocupar per sorpresa el Fort Pius, convertint-lo en un reducte des del qual atacar i ocupar Barcelona el 1808.

Localització de les casernes a la Barcelona fortificada el 1842
(Marc Lloret Piñol a La modernització del sistema d'aquarterament a la ciutat de Barcelona)

Barcelona el 1885 (navegador del CCCB).  A l'extrem superior dret, el Fort Pienc

Per aquesta raó uns quants anys abans, el 1760, ja es va ordenar la demolició tot i que finalment el Fort va mantenir-se fins el 1868, quan es va enderrocar. Aquell any el Fort Pius va deixar d’existir i les seves pedres es van fer servir per edificar l’església de Sant Martí del Clot.