(Trist) Maridatge de fusta, tinta i paper…per crear art

Una de les boniques reproduccions de xilografies que es podien adquirir a la botiga

Escric aquestes línies amb una barreja de tristor, melanconia i sense gaire esma, però m'he promès a mi mateix deixar-ne constància perquè és un bocí d'història de Barcelona i, per extensió, de les arts gràfiques a casa nostra.    

Dic això perquè ja fa algun temps (un any, a molt estirar) que m'havia apuntat a l'agenda l’obligada visita i la consegüent xerrada amb la persona que havia agafat les regnes d'aquesta botiga; d'aquesta “única botiga al món” (i no és pas una exageració) com encara es podia llegir sobreimprès al vidre de l'aparador.

Però única en què, es preguntarà el lector. Doncs única en mostrar a aquest món tan sincopat en el que vivim, què és una xilografia: aquella matriu de fusta per a estampar un gravat en paper, cartes o estampes; un antic procediment d'impressió que va arribar de l'Orient. A Catalunya, per exemple, va ser una tècnica molt emprada, en especial per a la il·lustració, generant veritables dinasties de gravadors xilògrafs.

La botiga original en qüestió no havia tingut un rètol exterior on es visualitzés el nom (bé, en els dos últims anys que ha durat la reobertura capitanejada per l'escultora i artista Adelina Boyle, l'havien batejada amb el nom de 'Krappa (Gràfiques El Tinell)), recuperant amb el parèntesi el llegat històric de la que va ser l'única botiga-taller on s'imprimien i es venien aquestes meravelles de paper o cartolina. 

Gràfiques El Tinell estava ubicada entre la baixada de Santa Clara/'calle' de la Piedad, i el carrer dels Brocaters (sí, sense 'n'), a Freneria, 1, a quatre passes de la plaça del Rei i la de Sant Jaume. És  a dir, al rovell de l’ou d'aquella Barcelona on, afortunadament, en bastants lloc encara es respirava a ofici artesà i a botiguer amb llarga tradició a les espatlles.

I era (últimament estava totalment reformat i amb molta més llum que abans) un acollidor cau on la fusta es maridava amb la tinta i el paper per crear art.

El Tinell va ser durant molts anys l'únic taller de tot Espanya on es reproduïen xilografies. I va ser regentada en les últimes dècades per na Maria Garcés Coll, una entranyabilíssima persona que va dedicar-se en cos i ànima a aquest particular món de la impressió i edició gràfiques a casa nostra.

Na Maria Garcés Coll va ser la veritable alma máter de la botiga

Làmines i estampes amb il·lustracions de goigs i auques, de gremis i  oficis artesans; reproduccions de dibuixos, mapes i cartografies d'altres segles, cartes, nadales, tarjetons de casament, neixença, ex-libris...Tot un món d'imatges per descobrir i per regalar. 

Però la veritable sorpresa -per a tots aquells clients que a més d'entregar-se a una amable conversa amb na Maria, demanaven per la història d'aquest petit negoci- estava situada a la rerebotiga: la impremta, amb unes màquines d'estampació Minerva, guillotines, planxes de fusta molt antigues (segles XVII al XIX), matrius xilogràfiques, caixetins i motlles, guillotines, i utillatge divers. 

A mi, el que sempre em va fascinar van ser els ex-libris, aquelles estampes realitzades en petit format que de manera artesanal s'enganxen al revers de la coberta o en la tapa d'un llibre, i que és la marca de propietat d'un titular, amo d'aquest objecte, o d'una biblioteca. De fet, la locució llatina ens diu que significa “d'entre els llibres de”.

Deliciós ex-libris d'un llibre de segona mà que vaig comprar als Encants Vells

Amb la Maria Garcés vaig passar inoblidables moments esculpits a cop de conversa. Com la cóncava i elegant gúbia ho fa amb la fusta escollida.

Aquest passat dijous al vespre vaig decidir apropar-me a la renovada botiga, la 'Krappa', per recordar vells temps.  L’han tancada definitivament. 

“S’ha fet lo possible i lo imposible” em comenta n’ Adelina. I és que el preu per mantenir viva una botiga d'aquestes característiques ha de tenir una contraprestació: els ingresos obtinguts per les vendes. i aquesta era la qüestió de pes. 

Ara, entre les reformes de la Llei d’Arrendaments Urbans que obliguen a tancar establiments antiquíssims al centre de la ciutat,  o la massificació turística pujant-se al carro de la llepolia que suposa obrir una franquicia d’èxit, sobreviure  com a establiment ‘únic’ no és un èxit assegurat. És, més aviat, una proesa.   

És la cara i la creu d'una Ciutat Vella que veu com, dia rere dia, botigues emblemàtiques desaparèixen en un tres i no res.  

En la penúltima estampa visual d'avui hi veig la llum de la botiga del costat, 'La caixa de fang', de na Roser, (on podem comprar plats i olles de ceràmica i mil i una peça més). És la cara d'aquesta moneda que inequívocament ens remet a la supervivència entre aquests estranys i complexos 'signes dels temps', al turisme; a la continuïtat, afortunadament -toquem ferro- d'un negoci. 

A l'esquerra, la ja desapareguda botiga de xilografies

A la seva dreta, la nostra botiga protagonista d’avui. La foscor, una persiana abaixada: és l'altra cara de la moneda. La tristesa, el pols perdut a la demanda del mercat… a una realitat que també ha canviat. És el preu que es paga avui dia per tenir un petit establiment d'altres temps, d'altres inquietuds, d'altres sensibilitats artístiques.

La veritable alma máter, na Maria Garcés, es va jubilar fa molts pocs anys. Ella fou qui heretà aquesta preciosa botiga i mentre hi va treballar entenc que va ser molt feliç. 

L’Adelina, amb tota la seva il·lusió va apostar per recuperar-la de l'oblit i donar a conèixer aquest bell negoci. No ha pogut ser.

Però l'art perdura.

Olor a fusta de boix, perer i cirerer. Altres temps, que ja formen part de l'àlbum de la memòria. Sens dubte.