 |
| L'estàtua de l'ós, de mida imponent |
Tot i que la primera impressió que es té al peu de l'escala principal d'aquesta majestuosa finca de la dreta de l'Eixample no deixa de ser inquietant per la presència de l'estàtua d'un ós bru (amb les urpes tallades, i sense fanal de llautó, per cert), la visita que avui fem vol posar una mica de llum a les restes que encara es conserven de la que va ser propietat de la família Burés a Barcelona: l'anomenada 'Casa Burés'. Un brindis, doncs, carregat dels millors auguris per al futur d'aquesta immensa finca d'uns 7.000 m2 ubicada al carrer d'Ausiàs Marc, 30-32/Girona,10-18.
Aquest és un recorregut breu, que no pretén entrar en detalls arquitectònics massa tècnics, sinó que les pinzellades visuals siguin per fer-se una idea de la fesomia que conserva aquesta petita joia del Modernisme català i que, bé sigui per una història particular, bé per deixadesa, ha anat recobrint-se -durant els últims 20 anys- de pols i decadència. I ara, li toca encomanar-se a què un empresari o un grup inversor la salvi del seu naufragi total, perquè de moment, cap de les dues Administracions (Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no han trobat la vareta màgica per donar-li un ús definitiu i rendible.
La Casa Burés va néixer com un encàrrec personal que l'empresari del tèxtil Francesc Burés i Borràs li va fer, segons diuen, al que fou 'mà dreta' d'Antoni Gaudí: el mestre d'obres Francesc Berenguer. Però com que aquest últim estava molt ocupat ajudant Gaudí en el taller de les obres del temple de la Sagrada Família, i del Park Güell, no va poder finalitzar la carrera d'arquitectura, i el projecte de la Casa Burés fou signat per l'arquitecte Miquel Pascual.
L'edifici, que consta de soterrani, planta baixa, i quatre plantes més (inclou pis noble, i 12 pisos de lloguer), unes golfes afegides i terrat, es va aixecar entre 1900 i 1905, en l'època en què l'empresari de nissaga bagenca va tenir la seva filla, n'Àngels. La façana està feta en pedra de carreu, sense proliferació d'elements decoratius llampants, on destaca el ràfec; en el punt més elevat d'un dels dos vèrtexs del xamfrà, una torre de base circular i coronament en punxa, d'aparença nòrdica. I, a l'esquerra, un perfil de torreó que compassa la perspectiva visual del carrer amb la part superior de la Casa Roger, d'Enric Sagnier, edifici ubicat a la cantonada del davant.
Situats a la planta baixa, i accedint pel xamfrà, impressiona el vestíbul -amb capitells amb efígies d'animals- per on entraven els carruatges o vehicles a motor; i, connectat per una mena de porta-tribuna del més pur estil art nouveau s'accedeix a l'altra escala (la de la resta d'apartaments de lloguer, car a la planta noble hi vivia la família Burés). Per cert, en aquesta típica 'casa de renda' de l'Eixample hi van viure durant un temps el polític Francesc Cambó, i d'altres metges de renom.
Aquest és un recorregut breu, que no pretén entrar en detalls arquitectònics massa tècnics, sinó que les pinzellades visuals siguin per fer-se una idea de la fesomia que conserva aquesta petita joia del Modernisme català i que, bé sigui per una història particular, bé per deixadesa, ha anat recobrint-se -durant els últims 20 anys- de pols i decadència. I ara, li toca encomanar-se a què un empresari o un grup inversor la salvi del seu naufragi total, perquè de moment, cap de les dues Administracions (Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no han trobat la vareta màgica per donar-li un ús definitiu i rendible.
La Casa Burés va néixer com un encàrrec personal que l'empresari del tèxtil Francesc Burés i Borràs li va fer, segons diuen, al que fou 'mà dreta' d'Antoni Gaudí: el mestre d'obres Francesc Berenguer. Però com que aquest últim estava molt ocupat ajudant Gaudí en el taller de les obres del temple de la Sagrada Família, i del Park Güell, no va poder finalitzar la carrera d'arquitectura, i el projecte de la Casa Burés fou signat per l'arquitecte Miquel Pascual.
L'edifici, que consta de soterrani, planta baixa, i quatre plantes més (inclou pis noble, i 12 pisos de lloguer), unes golfes afegides i terrat, es va aixecar entre 1900 i 1905, en l'època en què l'empresari de nissaga bagenca va tenir la seva filla, n'Àngels. La façana està feta en pedra de carreu, sense proliferació d'elements decoratius llampants, on destaca el ràfec; en el punt més elevat d'un dels dos vèrtexs del xamfrà, una torre de base circular i coronament en punxa, d'aparença nòrdica. I, a l'esquerra, un perfil de torreó que compassa la perspectiva visual del carrer amb la part superior de la Casa Roger, d'Enric Sagnier, edifici ubicat a la cantonada del davant.
Situats a la planta baixa, i accedint pel xamfrà, impressiona el vestíbul -amb capitells amb efígies d'animals- per on entraven els carruatges o vehicles a motor; i, connectat per una mena de porta-tribuna del més pur estil art nouveau s'accedeix a l'altra escala (la de la resta d'apartaments de lloguer, car a la planta noble hi vivia la família Burés). Per cert, en aquesta típica 'casa de renda' de l'Eixample hi van viure durant un temps el polític Francesc Cambó, i d'altres metges de renom.
 |
| La porta que connecta el vestíbul amb l'escala d'apartaments |
Malauradament i a dia d'avui, la planta baixa (banda Ausiàs March i banda Girona) no té gaires elements de disseny destacables. Tan sols empremtes visuals del que va ser l'oficina ambulant d'alguna de les productores de cinema i publicitat que hi van passar per uns dies per enregistrar-hi escenes (alguns del títols dels films: 'Little Ashes', 'Asesinato en el Comité Central', 'Darkness', etc.). I dues pianoles castigades de cara la paret que semblen més aviat amb ganes de fugir que no pas per quedar-s'hi tot esperant tornar ser acariciades per dits professionals al flamant lounge bar d'un luxós Hotel Burés (si és que, algun dia, aquest és el seu futur).
Això sí, a bona part d'aquesta planta i sota una renovada aparença feta amb pladur no és difícil d'imaginar les oficines principals dels qui van ser, també, propietaris (a més de Filatures Burés) de la marca 'El Burrito Blanco'.
Tot just pujant les escales amb barana de pedra treballada per accedir a la planta noble, la mirada curiosa obliga a alçar el cap i admirar la bellesa de la llum que filtra per entre els vitralls de la claraboia pentagonal. Entrem a l'apartament de la família Burés (la retina ja ens avisa que aquest espai té unes dimensions envejables: uns 1.000 m2) i ens dóna la benvinguda una petita capella on encara s'hi poden veure restes d'escriptura en hebreu, possiblement de textos religiosos.
Uns metres a l'esquerra i abastant tot el xamfrà, hi trobem un amplíssim menjador on podem contemplar uns plafons escultòrics del tallador Joan Carreras. Les escenes il·lustren esports practicats per les classes benestants de l'època (vela, tennis, hípica...). Sostres de guix, dibuixos ornamentals, art floral, i a la tribuna de la cantonada, una 'sala de música' amb decoració relacionada amb el món de l'òpera.
Els terres de l'estança dels Burés (fou declarada, des de 1979, 'Bé d'interès local i protegit') s'alternen d'ací i d'allà amb marbre, marqueteria diversa i mosaics de Pau Roig. I per rematar aquest goig visual, una 'habitació dels nens' (potser la més ben conservada de tota la finca en quant a elements pictòrics) amb sis pintures murals de l'escenògraf i dissenyador Oleguer Junyent, que il·lustren narracions infantils germàniques. Presideix aquest conjunt una llar de foc amb mosaic i fusteria de Gaspar Homar on hi figuren dibuixats els personatges principals del conte 'Hansel i Gretel'. Tot plegat, una meravella per a la vista.
Això sí, a bona part d'aquesta planta i sota una renovada aparença feta amb pladur no és difícil d'imaginar les oficines principals dels qui van ser, també, propietaris (a més de Filatures Burés) de la marca 'El Burrito Blanco'.
Tot just pujant les escales amb barana de pedra treballada per accedir a la planta noble, la mirada curiosa obliga a alçar el cap i admirar la bellesa de la llum que filtra per entre els vitralls de la claraboia pentagonal. Entrem a l'apartament de la família Burés (la retina ja ens avisa que aquest espai té unes dimensions envejables: uns 1.000 m2) i ens dóna la benvinguda una petita capella on encara s'hi poden veure restes d'escriptura en hebreu, possiblement de textos religiosos.
Uns metres a l'esquerra i abastant tot el xamfrà, hi trobem un amplíssim menjador on podem contemplar uns plafons escultòrics del tallador Joan Carreras. Les escenes il·lustren esports practicats per les classes benestants de l'època (vela, tennis, hípica...). Sostres de guix, dibuixos ornamentals, art floral, i a la tribuna de la cantonada, una 'sala de música' amb decoració relacionada amb el món de l'òpera.
Els terres de l'estança dels Burés (fou declarada, des de 1979, 'Bé d'interès local i protegit') s'alternen d'ací i d'allà amb marbre, marqueteria diversa i mosaics de Pau Roig. I per rematar aquest goig visual, una 'habitació dels nens' (potser la més ben conservada de tota la finca en quant a elements pictòrics) amb sis pintures murals de l'escenògraf i dissenyador Oleguer Junyent, que il·lustren narracions infantils germàniques. Presideix aquest conjunt una llar de foc amb mosaic i fusteria de Gaspar Homar on hi figuren dibuixats els personatges principals del conte 'Hansel i Gretel'. Tot plegat, una meravella per a la vista.
 |
| La majestuosa claraboia ens dóna la benvinguda |
Accedint cap a la terrassa i tot donant un cop d'ull ràpid a la resta d'apartaments, un se n'adona que viure aquí era tot un privilegi, tot i que avui tingui un aspecte desolador, al més pur estil 'REC ' o 'El Orfanato'. A l'escala principal, però, i al llarg de tot el recorregut des de la planta baixa, una nota de color alegra una mica l'esperit: són les flors que decoren els arrimadors de ceràmica, i que s'han conservat en molt bon estat.
Arribats a la terrassa, m'atreveixo a fer de Hansel trapella, i obro la porta de la torreta wagneriana, neogòtica, en certa manera. Tan sols unes gavines esmaperdudes m'acompanyen en aquest coronament del cim i em miren amb cara d'estranyesa. No hi trobo cap bruixa del conte dels germans Grimm. A dreta i esquerra i immutables amb les seves palanques i boies oxidades després de més d'un segle, els dipòsits gegants d'aigua potable que abastien els apartaments de la 'Casa Burés'.
Ara ho entenc: per això l'any 1910, quan els Burés van demanar permís a l'Ajuntament per aixecar les 'golfes', el reclam per a llogar-los s'anunciava amb un contundent "tienen agua abundante y water-closets"; tot un luxe en aquells dies.
De tornada al país dels vianants, a baix, m'espera el desmantellat ascensor d'Enrique Cardellach &Hijos, aturat, qui sap quants anys fa.
La propera vegada que torni a aquest edifici, segur que li dic al grum que vaig a la terrassa. A sadollar-me amb un bon Rémy Martin, i a fumar-me una bona pipa: per la Burés, per la màgia del Modernisme.
Arribats a la terrassa, m'atreveixo a fer de Hansel trapella, i obro la porta de la torreta wagneriana, neogòtica, en certa manera. Tan sols unes gavines esmaperdudes m'acompanyen en aquest coronament del cim i em miren amb cara d'estranyesa. No hi trobo cap bruixa del conte dels germans Grimm. A dreta i esquerra i immutables amb les seves palanques i boies oxidades després de més d'un segle, els dipòsits gegants d'aigua potable que abastien els apartaments de la 'Casa Burés'.
Ara ho entenc: per això l'any 1910, quan els Burés van demanar permís a l'Ajuntament per aixecar les 'golfes', el reclam per a llogar-los s'anunciava amb un contundent "tienen agua abundante y water-closets"; tot un luxe en aquells dies.
De tornada al país dels vianants, a baix, m'espera el desmantellat ascensor d'Enrique Cardellach &Hijos, aturat, qui sap quants anys fa.
La propera vegada que torni a aquest edifici, segur que li dic al grum que vaig a la terrassa. A sadollar-me amb un bon Rémy Martin, i a fumar-me una bona pipa: per la Burés, per la màgia del Modernisme.
 |
| L'ascensor de la 'Casa Burés'. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada