Els Camps Elisis: el pioner parc d'atraccions



Cartografia de Barcelona el 1855, amb les muralles,
el Passeig de Gràcia i els Camps Elisis

Poques vegades m’havia parat a pensar, quan m’hi fixava en el Tibidabo coronant el cim que li dóna nom, que aquesta instal·lació és darrera baula d’una història més que centenària. Una història que comença fa 160 anys, quan la ciutat va estrenar el seu primer parc d’atraccions.

La creació d’aquest tipus d’instal·lacions s’entèn per la necessitat de l’ésser humà d’explorar noves formes de diversió cada vegada més complexes i sofisticades gràcies als avenços de la tècnica. Un dels exemples més antics (que ha sobreviscut fins els nostres dies) és el parc d’atraccions de Bakken, al nord de Copenhague –la capital de Dinamarca-, en funcionament des de l’any 1.583.

Curiositats de la cabalística o no, alterant una mica aquesta data (tot i que gairebé 300 anys després), Barcelona se sumava al grup de ciutats que volia oferir formes més trepidants d’oci als seus ciutadans. Era l’any 1853 i avui dia és sorprenent descobrir que l’àrea compresa entre el Passeig de Gràcia i els carrers Rosselló, Roger de Llúria i Aragó (amb una Pedrera de la qual encara no hi havia ni rastre), va acollir des d’aquell any i durant dues dècades el primer parc d’atraccions de la ciutat: els Camps Elisis.

El projecte dels Camps Elisis (el nom es va adoptar per evocar l’elegància i bellesa de l’avinguda parisina) el va dissenyar l’arquitecte Josep Oriol Mestres, qui el 1852 va rebre l’encàrrec de fer uns jardins per al lleure i l’esbarjo dels barcelonins. L’arquitecte es posa mans a l’obra i el 10 d’abril de 1.853 s’inaugurava aquest complex de gairebé sis hectàrees en el qual els cronistes de l’època destacaven l’exhuberància de la seva vegetació, la profusió de pèrgoles, glorietes, fonts i estanys, l’exhibició d’aus exòtiques i també l’existència un luxós saló circular (amb una galeria elevada sostinguda per 24 columnes de fusta)  destinat a concerts.

L’àrea destinada al joc incorporava atraccions com pavellons de tir, billar a la francesa, ballestes, gronxadors, cavallets i altres entreteniments. Però sens dubte l’atracció més espectacular va ser la muntanya russa: una estructura de fusta amb dos recorreguts simètrics i independents. De fet, més que una muntanya russa tal i com la coneixem avui dia, l’atracció vindria a ser una rampa  per la qual la gent s’hi llençava en vagoneta –assolint una velocitat punta de fins a 50 quilòmetres per hora- i que el el tram final, en pujada, frenava.Buidada la vagoneta, els operaris la tornaven a pujar fins el punt més alt (on hi havia una torre central per on accedia el públic) i es repetia el procediment. L’atracció era l’equivalent a les franceses Promenades Aeriennes de principis del segle XIX.



La muntanya russa (Foto: François Marie Alexandre Gobinet de Villecholes)

 

Les Promenades Ariennes,
model per a la muntanya russa dels Camps Elisis

Les atraccions dels Camps Elisis no s’acabaven aquí. Dos anys després de la seva inauguració, el 1855, es va construir una mena d’hipòdrom on també s’hi van celebrar curses de braus. El 1858 una pista per a espectacles de circ, convertint-se d’aquesta manera en el primer circ estable de què ha disposat la ciutat. Aquell mateix any, a més, va debutar al teatre del recinte Fructuós Canonge, ‘el Merlín espanyol’, un dels mags més famosos del seu temps a qui s’atribuïen poders màgics i habilitats de faquir.

Els Camps Elisis van viure des de l’obertura uns anys d’esplendor, amb celebracions destacadíssimes per la revetlla de Sant Joan –que obria la temporada forta del parc- i que culminava a les sis del matí amb un concert quan el dia clarejava. Un espectacle tan variat, per força havia de ser de pagament, i així els Camps Elisis van ser els primers jardins de la ciutat on es cobrava per accedir-hi: dos rals l’entrada senzilla o 25 pessetes l’abonament anual. Les atraccions, a més, es pagaven a part.

Durant aquests anys els Camps Elisis viuen la seva època daurada, amb una visita de la reina Isabel II inclosa per pujar a les famoses muntanyes russes. El teatre s’amplia i s’adapta per acollir òpera i el 1862, amb Anselm Clavé assumint-ne la gestió dels Camps, sovintejaran també les actuacions de cant corall.

Aquesta època d’esplendor, però, va començar a declinar a finals de la década dels 60 del segle XIX, potser pel caprici de la ciutadania i la competència d’altres centres d’oci propers, com el Tivoli. Paulatinament aniran tancant atraccions i espais i el parc s’esqueixarà fins al seu tancament definitiu el 1873.