Can Tunis: postal virada a sèpia




Tres llibres indispensables per rememorar Can Tunis.

Aquesta és una peça que podria llegir-se perfectament tot escoltant ‘Almost blue’, de Chet Baker. Els trets facials d’una cara solcada com un camp de llaurat, les notes melancòliques de la seva trompeta, aquella veu inconfusible, pausada, d’adolescent atrapat en un joc de miralls que el projecten a l’altre cantó com una mena de boxejador que ha tastat els capricis infernals de la droga…per no tornar mai més al món dels mortals.

Fet aquest petit preàmbul, avui m’agradaria compartir amb tots aquells que ho desitgin aquesta particular postal virada a sèpia. Aquella essència d’una tarda de novembre de fa 10 anys. Una passejada pel ja desaparegut ‘Can Tunis’. Per ser exactes, el de les barraques, un “dels tres Can Tunis” com molt bé remarcava el mestre Josep Ma. Huertas en una de les seves cròniques periodístiques.

Durant les acaballes del segle XX, Can Tunis va ser un residu urbà de la Barcelona pre i postolímpica -si se li pot posar aquest qualificatiu-, i les seves immediacions van ser una mena de 'barracapolis' d'infrahabitages, d'estacions finals de drogoaddictes sense rumb incert, que de casa nostra o vinguts d’arreu d’Europa s’emparaven sota aquest bressol de marginalitat i desestructuració social. Però també abans de la seva dilatada i lenta agonia hi havia una altra cara de la moneda, i no era precisament la de l’univers dels ‘quinquis’ o ‘navajeros’ que sortien a les pel·lícules com ‘El Vaquilla’. Es tractava de persones d’ètnia gitana que, treballant humilment com a ferrovellers, pul·lidors de metall, venedors ambulants de roba o venedors de flors, van anar subsistint fins al final en condicions al límit amb la pobresa.

Tota aquesta gent tenia la ferma voluntat que un dia o altra trobarien una nova esperança d’integració social en un altre indret de Barcelona o en qualsevol de les seves àrees metropolitanes. Però la realitat, massa sovint en aquesta vida, és tossuda, i aquesta vegada va colpejar la porta amb inflexibilitat.

Són quarts de sis de la tarda i aparco el meu Lada Niva en un dels descampats de Can Tunis. La primera escena que em trobo és un gall llargarut i gairebé sense plomall que s’afanya a endinsar-se per entre els carrerons que agonitzen entre pixats, runes, porqueria, una rentadora que jau torta en un semipati d’uns baixos i un frigorífic que potser mai haurà vist en la seva porta de congelats una rètol on resa ‘lleno’.

A la meva esquerra, una cantina mal engiponada, on dues taules amb un hule fan d’estovalles. Aquí és el lloc on s’hi ve a fer un cafè o una copa, però molt de tant en tant. Els queviures es van a buscar al barri de la Zona Franca. Fa uns anys sí que hi havia alguna botiga per abastar-se, però ja no existeix res d’aquella època.



Panoràmica del port, des de Montjuïc estant.

Em rep n'Antonio Amaya, una de les persones més actives de tot el col·lectiu de famílies que encara queden a Can Tunis. Fa de coordinador i portaveu amb les comissions de seguiment de l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya. Em comenta que porten 3 anys de negociació i 2 de reunió en reunió, i que l’única escola que hi ha està sota la tutela de l’Ajuntament de Barcelona. Hi estudien nois i noies fins als quinze anys d’edat. La part cultural o lúdica es fa al petit casal. Monitors del propi barri s’encarreguen de donar-li vida. S’hi fan diferents activitats i hi tenen des d’una consola per a videojocs, fins a jocs didàctics.

L’escena que ve a continuació em recorda una d’aquelles pel·lícules de Fellini; o sigui, el més pur neorrealisme, encara que aquí la veig en color. Al bar-llar-cantina-botiga de queviures-restaurant hi puc veure al ‘tío’ menjant-se unes patates amb pell i uns ous ferrats. El seu gotet de vi no hi falta. Al fons, gairebé en la penombra hi ha un corrua de dones cinquantones (per cert d’una bellesa de bronze digna de remarcar) que fan petar la xerrada tot cruspint-se moç a moç trossos de pa –que curiosament el calenten al damunt d’un radiador de gas- acompanyat de peix blanc bullit al que li treuen les escates amb els dits. La imatge és molt intensa, d’aquelles que no s’esborren amb facilitat.

A l’establiment s’hi pot comprar des d’un pot de tomàquet en conserva fins una llauna de Coca-Cola. Amb el pas dels anys aquest bar s’ha convertit en petit supermercat on els veïns de Can Tunis hi van a comprar alguna cosa d’extrema necessitat. Antonio em comenta que ell s’estima més comprar-ho tot al Mercadona de la Zona Franca.

A les esplanades i carrerons que conformen Can Tunis s’hi poden veure cotxes que semblen haver estat cremats o víctimes de saquejos. Vidres trencats, para-xocs que ja no existeixen, pneumàtics en què el cautxú ja gairebé forma part de l’alquitrà de l’asfalt... Però l’Antonio no deixa de remarcar-me que han estat ells mateixos els qui quan tenien un cotxe que ja no funcionava més n’aprofitaven els components per vendre’ls als ferrovellers o bescanviar-los per altres coses.

Tot caminant cap a l’escola Avillar Chavorros em topo amb una furgoneta - gairebé inservible- de la ja desapareguda companyia aèria Aviaco. Quan la veig no deixo de pensar en aquells trajectes en què s’utilitzava per portar al personal de l’aeroport a l’hotel o viceversa. I uns quants metres més enllà hi veig un Renault 19 Chamade i un Volkswagen Golf que tenen la mateixa cara.

Abans, però, dos ‘churumbeles’ de deu o onze anys d’edat m'han 'vacil·lat' fent piruetes amb un quad Kazuma. I tot desafiant verbalment la meva companya fotògrafa li diuen: “Mira, mira, a una rueda. ¡Oye!, que salgamos en la foto ¿eh?”. I tal com arriben i executen la improvisada prestidigitació se’n tornen a anar.



Contes de l'ètnia gitana

El mur de ferro oxidat en forma de monstruosos cubs que s’aixeca imponent davant de l’escola no són més que els containers de la Zona Franca que de manera desafiant han anat extenent els seus braços fins a tocar l’escola. Tota aquesta zona “era una zona de camps i terres on hi jugava quan jo era petit” recorda n’Antonio.

La nota folclòrica, gairebé amb connotacions de l’hampa, la posen dos galls esquifits que tenen com a habitatge uns mísers corrals de filferro que no arriben al metre de longitud. Antonio amb mira amb uns ulls de trapella i somriu. “Aquests són per fer lluites de galls, tot i estar prohibides per la llei”, clou.

La majoria de les famílies que viuen a Can Tunis s’espabilen com poden per anar subsistint. La gent jove d’entre vint-i-escassos anys i la trentena s’han espabilat i han trobat feina en empreses prou conegudes (Iberia, Mc Donald’s, Mercadona). Però l’aparent regularitat d’ingressos d’aquests, que els permet un mínim d’estabilitat, no és la que tenen l’Antonio i la seva dona. Ell va trampejant com pot; inclús ajuda la seva dona a vendre roba en mercats ambulants.

En aquesta tarda mig ennuvolada de novembre tan sols queden els últims esglais d’aquella època. Al pati de l’escola hi a una colla de vuit ‘chavorros’ que abans que el sol es pongui per entre els carrers desangelats de la Zona Franca, li donen cops de peu a la pilota de futbol. Les porteries no tenen ni xarxa, i la pintura que revestia els travessers ja fa temps que ha de deixat de ser part de l’escenari. Assegut en una banqueta de fusta sota el porxo i alçant la mà, ens saluda un dels monitors de l’escola. És un hola i adéu. Un fins sempre. Perquè aquesta gent encara no ha perdut del tot la seva esperança.

La tarda ja s’esmicola. Tot tornant cap a casa de l’Antonio miro a dreta i esquerra. A l’esquerra s’erigeix com un gegant de ciment gris compartimentat el Cementiri de Montjuïc. A la dreta, el flux continu de camions i tràilers que van i vénen del Port i que passen per l’altre cantó del filferro. Més enllà els dipòsits de la Campsa...

He llegit una miqueta sobre la història d’aquest indret, i no sé per quins set sous penso que em jugaria el bigoti a què poques persones que avui en dia recorren cofoies les quadres del Reial Club de Polo de Barcelona o s’enllustren la seva clenxa per anar a prendre un ‘dry’ Martini a la terrassa del tan preuat feu hípic de la Ciutat Comtal, sap que l’antic hipòdrom que hi havia als terrenys del desaparegut Can Tunis, es deia així precisament, Club de Polo. Que en els ‘bons temps’ hi va haver un balneari, que en un aeròdrom -allà mateix- va aterrar el primer vol dels Pirineus Sud. Que hi havia una penya de colombòfils, i que Can Tunis va tenir un fill adoptiu torero: en Jacinto López Barba, apodat ‘Rerre’. El ‘Rerre’ va arribar a torejar a ‘Las Arenas’ de Barcelona. El seu debut va ser el 22 d’agost de 1956.

Tant se val: poso en marxa el motor i la meva ment s'impregna de les notes d'en Baker. 'Almost blue'. Així va ser, d'alguna manera, aquella postal virada a sèpia d'un dels “tres” Can Tunis.