diumenge, 2 de març de 2014

Aprenents de Lucifer Gorgonzola al carrer de la Ciutat


Lucifer Gorgonzola Butts, amb el seu mocador 'auto operatiu'  (Copyright: Rube Goldberg)

El relat explorador d’avui no té com a protagonista aquell excèntric professor sortit de la mà del dibuixant de còmics Rube Goldberg, però en certa manera, l'essència d'aquella caricatura (la de no deixar aquella petita engruna creadora que tots portem a dins) és la que avui em transporta per una estona al carrer de la Ciutat de Barcelona.

En el número 7 d'aquest carreró, i ubicat en les dependències d'un palau del segle XIX, apareix flamant el MiiBa (Museu de les Idees i els Invents de  Barcelona). És un espai relativament nou (tot just aquest mes de març bufarà tres espelmes) que, capitanejat pel creatiu i mediàtic Pep Torres, s'ha volgut fer un espai en l'oferta museística de la ciutat. I ho ha aconseguit.

La idea, segons comenta Torres: “va sorgir l'any 1997; que en aquells moments se centrava més en ser una recopilació d'objectes que no pas en un projecte coherent i en un gran invent en sí mateix”, que és el que trobem actualment.

Però és que abans d'admirar aquests petits i genials invents ja us haureu topat amb quatre coses que de ben segur us portaran la rialla al llavi i us faran treure aquest infant creador que tots portem a dins: la primera de totes, ubicada al carrer i que fa de potent reclam, una bàscula anticomplexos, per saber com qui pesem (s'accepten apostes: Ronald Mc Donald després d'haver-se cruspit 100 hamburgueses, o el cabell d'Eduard Punset). 

De bàscules n'hi han moltes...però aquesta és única

A l'hora d'obrir la porta del Miiba, ja us ho dic jo, cal tenir en ment que potser hauríem d'avisar al nostre amic Shrek (que per cert, la seva referència també és a la bàscula), perquè el pom és desmesuradament gran. D'aquí, el joc tan interessant que ja ens proposa en Torres i el seu equip de creadors tot donant-nos la seva particular benvinguda d'aquesta manera “perquè les grans idees et fan sentir petit”. 

La tercera sorpresa és una màquina amb reminiscències de càpsula espacial  o de dutxa moderna on, és gairebé segur, que amb el preu mòdic d'uns pocs euros podreu eixugar-vos el cabell en un tres i no res: la màquina en qüestió és un simulador d'huracans!

I ja la quarta, un periscopi, us permetrà tafanejar una mica pel pis de sota, més que res per saber si us podeu trobar la vostra sogra visitant l'exposició sobre el personatge de Franz de Copenhague. 

Invents a dojo

El gruix de la col·lecció es troba dividit en diversos espais temàtics que es distribuiexen en dues plantes: la de l'entrada, que també fa de botiga-expositor amb productes de dissseny ben curiós que ens farà la vida més fàcil (segur!), o més divertida (també!) com un llibre-fusta de tallar anomenat  'Romeo &Julienne', o una postal màgica no apte per a carters curiosos, ja que tan sols en podem veure el contingut rascant-ne la superfície amb una moneda.

Però anem al gra. Paguem religiosament l'entrada i la primera àrea del Miiba ens mostra aquesta 'Societat il·limitada (en invenció)', una petita àgora dels prototips d'inventors independents, la majoria d'ells o bé enginyers o físics. Aquí en destaco alguns que en el nostre dia a dia no ens podrien titllar de malgastadors ni d'insostenibles amb el medi ambient: l'ecotech drops kit, un intel·ligentíssim sistema d'estalvi d'aigua (1.000 litres/any) o una caputxa-bossa-bufanda que també pot ser bossa-bufanda-caputxa o tota la possibilitat de combinacions, ja m'enteneu. En aquesta primera sala també s'hi poden veure dues sorprenents creacions relacionades amb el món del moviment i el transport: la Magic Wheel, un monocicle-monopatí de dos enginyers hongaresos; i també la YikeBike, lleugeríssima bicicleta elèctrica plegable. O, posats a amalgamar joieria i ortodòncia, la visionària creació de Sonia Salguero, que amb un cargol d'expansió permet crear joieria adaptable.

Anem baixant les escales (el tobogan no funciona) i em sorprèn gratament aquest irònic i alhora didàctic “Està recomanat fer fotos”, amb un més que explícit i tatxat “prohibit”. Miro a l'esquerra i em trobo amb un artístic plafó on el Miiba agraeix a amics i entitats la seva col·laboració desinteressada per haver confiat en aquest projecte. Aquí no hi figuren “vidues de...” o noms altisonants de la burgesia catalana com els que trobem de mecenes, patrons o filàntrops d'institucions culturals. Aquí, ras i curt, hi trobem Andreu Buenafuente, Servei Estació, Titan, Aki...Per a tots ells, doncs, la meva sincera felicitació per haver apostat per aquest projecte únic al món: aquest petit i acollidor Miiba.  

Continuo baixant cap aquestes catacumbes dels creadors i un enorme rètol al damunt del meu cap no em deixa escapar i em fa participar en el seu mantre: “no tot està inventat”. Per a reflexionar. Per a donar-me aquesta petita empenta i dir: “si vols, tu també pots; atreveix-te”. 

Una vegada a baix, una màquina expenedora d'snacks, al més pur estil nipó (al menys, a mi m'ho sembla) ens fa reflexionar sobre l'esforç i la consciència. Esforç, perquè cal pedalejar per obtenir el producte. I per dir-me que el regal que aconseguiré té 'x' calories. A partir d'aquí, que cadascú tregui les seves pròpies deduccions o conclusions. 

A pedalejar s'ha dit...per guanyar-se unes llepolies
A la meva dreta em disposo a mirar encuriosit el 'Reflexionàrium', perquè és ben cert que, com apunta el mateix text didàctic del museu “a vegades, per trobar una solució, només s'ha de canviar el punt de vista”. Més clar, impossible. En aquests expositors hi trobo les “primeres ulleres autoajustables universals” del físic Joshua Silver, que han estat una vertadera revolució per als nens i nenes de països subdesenvolupats; un protector visera per a l'ensabonament dels cabells; un recollidor manual de pilotes de tennis, un 'clocky' o despertador que t'obliga a sortir del llit si no vols que t'estigui donant la tabarra, etc. etc. En fi, una meravella d'invents que et fan pensar una mica més del que en el nostre dia a dia pensem.

Ja per acabar, la meva rialla encara s'eixampla més i es fa explosivament sonora en aquesta tercera i última àrea del Miiba. Jo la batejaria, per fer-la rimar amb l'anterior, 'Absurdium'. Però aquí l'han batejada com a 'Espai absurd'. I és que aquí hi trobem un raguitzell d'això, dels dissenys més absurds (o no) que mai haguem pogut veure. Noms com un reciclador de serpentines (sobretot per a festes de cap d'any i cavalcades de reis); un test que busca el seu lloc idoni gràcies a la motorització que s'activa a través de petites plaques solars: esprais per cridar el cambrer a toc de “pssst”; un plat per a dieta psicològica (un mirall situat convenientment a la meitat et crea una il·lusió òptica...un miratge en el que cauria el més gran dels gargantues). O ja per rematar aquest cúmul de despropòsits: un paraigua taxi, amb sirena incorporada, o un matalàs doble cosit per la meitat pensat per a parelles o matrimonis a punt de o que s'han separat (per allò de “cadascú s'emporta la meitat que li correspon”).

Ideal per a les festes de cap d'any!

Bé, tan sols en queda dir-vos que la visita a aquest museu, com apunta l'intel·ligent i emprenedor Pep Torres, “ haurà motivat la vostra creació”. Perquè aquesta visita us haurà permès gaudir d'una col·lecció permanent d'alguns dels millors invents actuals, passant per objectes industrials, fins arribar a creacions inútils o absurdes, però tot amb aquest denominador comú de passar-s'ho bé i alhora encendre la bombeta de la nostra creativitat.

Així doncs, us presento un altre acrònim de la cultura a la ciutat: no és ni un Mnac, ni un Macba, ni un Dhub. És el Miiba. 

I és que ja em semblava a mi que alguna cosa extraordinària i especial havia de guardar aquest petit museu quan, en comptes de la dièresi sobre la 'i' se les han enginyat per col·locar els dos punts que presideixen aquesta vocal; com si es tractés d'un equilibri malabar. Un al damunt de l'altre. Difícil, gràficament. Però això també és inspiració...i invent!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada