L''altre' MACBA també existeix!



Catàleg del fotògraf Xavier Miserachs i un llibre de l'artista Joan Brossa

 

Lluny de ser una queixa o una reivindicació, aquesta peça que escric vol ser un simpàtic toc d'atenció (sí, com aquell “extra, extra” de reminiscències periodístiques que un innocent jovenet de 12 anys, vocifera a mitja tarda al bell mig d’una atrafegada metròpoli nord-americana) al món cultural de Barcelona i, per extensió, a tots aquells a qui abelleix l’art contemporani: aquell art del segle XX que, a grans trets, ha nascut i s'ha desenvolupat després de la la Segona Guerra Mundial i fins als nostres dies.

Vaja, per fer-ho més il·lustratiu per als neòfits: aquells a qui un quadrat de Sean Scully, un mapa-puzzle d'Öyvind Fahlström, un poema visual d'en Brossa o una terracota de Mali, convertida en escultura pel mallorquí Miquel Barceló són dignes d'admiració, en aquest univers de mil i una propostes artístiques.





L'edifici del CED del MACBA

Tot això ve al cas de la descoberta -perquè cal fixar-s’hi, i bastant, quan aterrem en aquesta plaça descaradament monopatinesca, si se’m permet l’adjectiu- fa uns dies del CED (Centre d’Estudis i Documentació) del MACBA, ubicat a la mateixa Plaça dels Àngels, a Ciutat Vella, i compartint àgora arquitectònic amb el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que per cert d'aquí a poc migrarà cap al flamant DHUB de Glòries.

I és que potser, aquest edifici gens cridaner, de maó senzill de color beige, amb una planta a peu de carrer gairebé opaca, com si les voltes d'arc que coronen els baixos tinguessin la necessitat de cloure's del tot per no deixar passar als atrevits o curiosos amants de l'art, i amb un tercer pis on unes curioses ‘finestres cegues' fan del tot impossible esbrinar què hi ha a l'interior, la veritat sigui dita, passa un pèl desapercebut entre la grandeur del blanc immaculat del MACBA.

És com si aquest prestigiós edifici de cristall que em recorda -en certa manera- un transatlàntic modern del tipus ‘Crystal Harmony’, i ancorat al bell mig del Raval des de principis dels 90, creï amb la seva potent hèlix un remolí difícil d’esquivar, i que el CED quedi relegat a un quadern de bitàcola per anar-hi a consultar quatre dades com aquell que diu.

 



El 'transatlàntic' MACBA

Així doncs, i abans que les olors d’un cruixent shawarma em xuqlin pels carrers de Ferlandina o Joaquim Costa del rebatejat ‘Rawal’, em disposo a passar una bona hora al CED, a veure si em puc erigir com a ‘petit salvador’ i conscienciar als estudiants d’art, periodistes, historiadors, investigadors, i a tothom interessat per això ‘tan estrany’ i que a vegades costa -per què no, acceptar-ho- anomenat art contemporani, a deixar-se caure per aquest centre.

El CED del MACBA va néixer el 2008 com a prolongació, com a extensió, en certa manera obligada, del museu projectat per Richard Meier, ja que com a centre de referència amb què  s'aniria convertint necessitava dotar-se d'un espai de recerca, debat i difusió prou important, que fés d'arxiu documental i de biblioteca, i perquè el nostre 'Georges Pompidou català' ja s'havia posat en marxa 13 anys enrera.

De fet, i com molt bé apunta Mela Dávila Freire, directora del CED, en el seu il·lustratiu article  'És una obra, o és un document', "dues motivacions van resultar determinants per a la gènesi del Centre d'Estudis. En primer lloc, la convicció que des de principis del segle passat, i molt especialment a partir dels anys cinquanta, la producció artística ja no podia entendre's únicament a través de les obres d'art, sinó que el 'document' (en les seves accepcions diverses i molt variades) havia entrat a formar part del llenguatge que compon una producció cultural complexa com és l'art. I, en segon lloc, la consciència que, en el nostre context específic [Barcelona, Catalunya, el pais, en general], els fons documentals havien rebut fins llavors una escassa atenció -derivada, en gran mesura, de l'absència d'una tradició de col·lecionisme públic- [...]".



Sala principal de l'arxiu

D'aquí, doncs, que la creació d'aquest espai  passés a omplir aquest buit que teníem a la ciutat, dotant aquest lloc de mitjans i recursos per reunir, conservar i divulgar aquells fons documentals i bibliogràfics que composen l'obra d'art conteporània per se: i no tan sols des del punt de vista de la història de l'art, sinó també fent-hi partíceps altres branques com la comunicació, la filosofia o la sociologia.  

Al CED, a més de l'arxiu on hi trobareu publicacions i materials especials d'artistes (correspondència, negatius, opuscles, material audiovisual, fotografies, pòsters, objectes, etc.), hi ha una biblioteca amb sala de consulta molt espaiosa. En aquest últim lloc us esperen els llibres i les revistes especialitzades, i també teniu a la vostra disposició un espai  'reservat'  per a la consulta de documents especials. El catàleg online (integrat al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya) i diverses bases de dades completen el servei. El CED també ofereix cursets i un programa de suport (de diversos mesos de durada) adreçat a investigadors.

En un dels arxius s'hi conserven fons documentals d'artistes catalans, com els de l'impressionant llegat del poeta visual Joan Brossa; o el material fotogràfic de Xavier Miserachs. El pintor i teòric Joan Josep Tharrats també s'afegeix a aquest grup. I de l'escena internacional, cal destacar la cessió temporal (feta el 2011) del dipòsit Phillippe Méaille, gràcies al qual es poden consultar obres pictòriques, escultòriques i en paper del col·lectiu britànic de meitat dels anys 60, Art&Language.



 La temperatura i la humitat han de ser les adequades  

I aquest és tan sols un petit tast de la gran quantitat d'artistes que us queden per descobrir.  

Finalitzada la visita, només em queda advertir al jove lector que no tot consisteix a ‘googlejar’ per la mort de Déu! Que cal anar, físicament, als llocs, a palpar els documents, a olorar-los, a preguntar als arxivers, als bibliotecaris, als documentalistes (que per això hi són),a trobar sorpreses, a gaudir d’aquests moments d’investigació. 

Esperem que els 'àngels' ens ajudin i que la imatge virtual (es pot visualitzar a la pàgina macba.cat) que il·lustra la convocatòria 'Projecte MeLa Open Call Arquitectura' per a la redefinició de la 'planta 0' del CED, sigui una realitat ben aviat, perquè m'agrada. Dota de més visibilitat tot aquest espai, amb una senyalètica exterior amb més presència, esdevenint una autèntica finestra 'oberta' al carrer, a la curiositat, per atrevir-se a entrar en el món de l'art moderrn, contemporani.   

Així que, preneu nota d’aquesta adreça: Plaça dels Àngels,8. Al davant mateix de l'entrada principal del MACBA. I no valen excuses per anar a comprar un shawarma.

És important que hi aneu, ni que sigui una tarda. Per gaudir-ne. Per tenir més cultura. Per escriure amb propietat. Per si un dia us pregunten qui és Joan Brossa o Xavier Miserachs, o Bill Viola...i ho sapigueu.

Les múltiples expressions amb què l’art contemporani es reivindica us espera.

No fos cas que perdéssim la 'bitàcola' i l’haguéssim d’anar a buscar al Guggenheim de Bilbao!