 |
| Elena d'Angri. Litografia realitzada per l'artista belga Charles-Louis Baugniet |
Quan parlem d'òpera del
segle XX a la ciutat Comtal i ens adrecem al gran públic en general,
és a dir, als no estudiosos en aquesta bella art lírica, ens vénen
a la ment, com a molt, tres, quatre...a molt estirar uns quants noms
més que els que podem comptabilitzar en els dits d'una sola mà.
Montserrat Caballé, Ma. Victòria de los Ángeles, Jaume Aragall,
Josep Carreras...però quan ens situem al segle XIX, la cosa canvia i
potser la nostra ment es queda en blanc.
Per això, aquestes línies
que escric a continuació volen ser un petit homenatge a la que fou,
segons molts crítics, una de les millors cantants d'òpera europees
del segle XIX, i que precisament va viure, actuar i morir a
Barcelona.
Elena D'Angri, contralto i
mezzosoprano d’origen italià, va néixer a l'illa més gran de
l'arxipèlag jònic, a Corfú, Grècia, l'any 1821. Ja de molt jove
estudia amb diversos mestres a Florència i Nàpols i debuta al
Nobile Teatro di San Giacomo, que tot i tenir un caire provincià, en
aquella època ja era un referent per als viatgers romàntics
europeus que passaven per aquesta illa. I al cap de poc temps ho
fa a l'Òpera de Lucca (avui dia, Teatro Communale del Giglio), a la
regió italiana de La Toscana.
Ara bé, serà a través d'un ‘padrí’ musical que apareix a la seva vida, un tal Linari, que l'ajuda a entrar, amb només 20 anys d'edat, al teatre Scala de Milà. Al temple mundial per excel·lència de la lírica hi farà més de 130 representacions, d'un total de 12 òperes diferents.
Ara bé, serà a través d'un ‘padrí’ musical que apareix a la seva vida, un tal Linari, que l'ajuda a entrar, amb només 20 anys d'edat, al teatre Scala de Milà. Al temple mundial per excel·lència de la lírica hi farà més de 130 representacions, d'un total de 12 òperes diferents.
I per si això fos poc, a
Viena, l'emperador Ferdinand l'ha nombrada cantante di camera
a la cort imperial.
A partir d'aquí, la seva
carrera artística passa pels escenaris operístics més importants
del vell continent: ho fa a Sant Petersburg la temporada 1847-1849;
precisament aquest últim any, també la trobem de prima donna a
l'òpera italiana de París; posteriorment, a la Royal Italian Opera
del Covent Garden, a Londres; i un any més tard, a Madrid, en la
temporada 1852-1853, al Teatro Real. En el prestigiós colisseu de la
capital espanyola, hi canta Verdi, Donizetti, Bellini, Mercadante...;
la 1855-1856 és la del Teatro Regio de Torí, on participa com a
substituta a 'La cenerentola'; fent de Rosina al ball tràgic
'Il comte Ugolino', de Ronzani; o d'Azucena, a Il Trovatore,
de Verdi.
L’any 1856 esdevé una
data important, perquè se’n va de gira per diverses ciutats dels
Estat Units amb el reconegut pianista austríac Sigismond Thalberg.
A Nova York, actua, l'abril de 1857, al Metropolitan Hall. Els
concerts a la futura ciutat dels gratacels han estat promoguts per
Bernard Ullman, director de la New York Academy of music. Serà aquí,
conjuntament amb el violinista belga Henri Vieuxtemps, i el baix Karl
Formes, on una ja consagrada D'Angri posa veus a obres del compositor
d'Alfred Musard.
En aquell moment, és tan
notable la seva projecció artística que fins i tot l'escriptor Fitz
Hugh Ludlow li fa una lloança tot dient-li que: “escoltar la seva
veu és com tastar la mel”.
Pel que fa a les crítiques consultades, Elena d'Angri va excel·lir en els papers rossinians, i “no tenia rival”. El mateix Gioachino Rossini l'havia visitada a París. I Donizetti, un altre dels grans de la Lírica, destaca d'ella la facilitat per “executar passatges difícils” i la “seva presència en escena”.
Pel que fa a les crítiques consultades, Elena d'Angri va excel·lir en els papers rossinians, i “no tenia rival”. El mateix Gioachino Rossini l'havia visitada a París. I Donizetti, un altre dels grans de la Lírica, destaca d'ella la facilitat per “executar passatges difícils” i la “seva presència en escena”.
 |
| Exterior del panteó d'Elena d'Angri a Sant Gervasi |
A casa nostra, concretament al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la trobem en un paper principal de 'Il barbiere di Siviglia', a més d'interpretar 'Semiramide', 'La Cenerentola' o 'I capuletti e i Montecchi', entre d'altres. Córre la temporada 1854-1855. Serà el 1860 quan, amb gairebé 40 anys d'edat, es retira definitivament del escenaris.
Els últims 25 anys de la seva vida a Barcelona romandran un misteri, ja que no es té constància d'haver deixat llegat patrimonial, o artístic, almenys a la vista del gran públic. I la seva tomba panteó, on jauen les despulles d’ella i el seu marit, el pianista, professor i compositor tarragoní Pere Abella està, des de fa molt anys, totalment abandonat i en estat lamentable.
 |
| Interior del panteó |
A casa nostra, concretament al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la trobem en un paper principal de 'Il barbiere di Siviglia', a més d'interpretar 'Semiramide', 'La Cenerentola' o 'I capuletti e i Montecchi', entre d'altres. Córre la temporada 1854-1855. Serà el 1860 quan, amb gairebé 40 anys d'edat, es retira definitivament del escenaris.
Els últims 25 anys de la seva vida a Barcelona romandran un misteri, ja que no es té constància d'haver deixat llegat patrimonial, o artístic, almenys a la vista del gran públic. I la seva tomba panteó, on jauen les despulles d’ella i el seu marit, el pianista, professor i compositor tarragoní Pere Abella està, des de fa molt anys, totalment abandonat i en estat lamentable.
La llàstima de no haver
transcendit amb més protagonisme per a l'eternitat, si es pot dir
d'aquesta manera, suposo que no ha estat per la falta de voluntat
d'algun estudiós de l'òpera, sinó per les circumstàncies
tècniques d'aquell moment, ja que no hi ha cap enregistrament sonor
d’alguna de les nombroses òperes en què va participar. A tall
d'exemple, recordem que els primers documents sonors d'òpera de què
es té constància són de finals del segle XIX, i són bàsicament
en rotlles cilíndrics.
Com a colofó final, a
aquesta petit tast biogràfic de la reconeguda i admirada mezzo
D'Angri, valgui una sorprenent i curiosa anècdota recollida amb
motiu del seu obituari, publicada en un diari català l’any 1886, i
que utilitzant el llenguatge refistolat d’aquella època, lloa el
seu talent.
(…) “[D’Angri] Se
encontró por acaso en una de las revueltas que á mitad de este
siglo acaecieron en Napóles, y vestida de hombre fue á defender una
barricada á tiro limpio. Tenía á su lado una mujer que cuidaba de
municionar á los revoltosos y entusiasmada la valiente griega dio un
beso á la napolitana. Caro le hubiese costado este entusiasmo si al
increparla por tal acción no hubiese presentado el pecho desnudo
exhibiendo evidentes pruebas de que podía besar á todas las mujeres
con la mayor impunidad.
A los pocos momentos la
D'Angri era paseada en triunfo por las calles de Nápoles.
Cuando una mujer de este
temperamento tiene grandes facultades de voz y de talento y se
dedica al arte, ha de ser indefectiblemente una notabilidad de la
fuerza artística de Elena D' Angri, cuya muerte lamentamos
vivamente”.
Com podem veure, la D'Angri tenia forza ...i quin temperament! Que baixi el teló, doncs.
Com podem veure, la D'Angri tenia forza ...i quin temperament! Que baixi el teló, doncs.
I permeti'm, signora
Elena, si m'escolta des d'allà dalt: un humil admirador es treu
el barret de copa i li diu: Brava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada