 |
| Cisterna Mirabilis |
Al segle I d.C., els enginyers romans alçaven al cap de Miseno, al golf de Nàpols, una de les cisternes d’aigua dolça més gran que mai s’havia construït. La piscina Mirabilis tenia la missió de proveir d’aigua la flota imperial Classis Misenensis (també anomenada Legio I Classis), un dels cossos de l’armada romana més potents, encarregat de controlar la part occidental de la Mediterrània. La Classis Misenensis tenia la seva base a Miseno i així va ser fins l’any 330, quan es va traslladar a Constantinoble on l’emperador Constantí havia desplaçat la capital de l’Imperi.
La flota imperial va marxar de Miseno però la cisterna Mirabilis, construida excavant la tova volcànica de la paret del penya-segat on s’hi troba, ha perdurat com a testimoni d’aquell passat esplendorós. La construcció, de planta rectangular i forma basilical, és imponent: 72 metres de llarg, 25 metres d’amplada, 15 metres d’alçada i 48 pilars capaços de contenir 12.000 metres cúbics d’aigua potable transportada al llarg de 100 quilòmetres a través de l’aqüeducte de Serina.
Mirabilis, segons algunes teories, va servir d’inspiració al mestre d’obres català Josep Fontseré i Mestre per dissenyar una de les seves obres més conegudes: el Dipòsit de les Aigües que el 1876 Barcelona va aixecar per abastir d’aigua de rec el Parc de la Ciutadella i la cascada monumental que s’hi projectava. La ciutat feia pocs anys que havia enderrocat l’antiga ciutadella militar i l’Ajuntament volia guanyar per a usos lúdics i recreatius l’espai alliberat.
 |
| Dipòsit de les Aigües |
Per afrontar aquest repte Fontseré va comptar amb la col·laboració d’un jove estudiant d’aquitectura, Antoni Gaudí, que va fer el càlcul estàtic de l’estructura del dipòsit i dels elements de suport amb tanta precisió i qualitat que Joan Torras, professor seu de resistència de materials a l’Escola d’Aquitectura, li va aprovar l’assignatura sense necessitat d’anar a classe sorprès pel treball que havia fet.
Per afrontar aquest repte Fontseré va comptar amb la col·laboració d’un jove estudiant d’aquitectura, Antoni Gaudí, que va fer el càlcul estàtic de l’estructura del dipòsit i dels elements de suport amb tanta precisió i qualitat que Joan Torras, professor seu de resistència de materials a l’Escola d’Aquitectura, li va aprovar l’assignatura sense necessitat d’anar a classe sorprès pel treball que havia fet.
El Dipòsit de les Aigües ha tingut els usos més diversos al llarg dels seus gairebé 150 anys: Pavelló de Mineria de l'Exposició Universal de 1888, asil municipal, magatzem de bombers i de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia o escorxador, segons les fonts. Avui acull la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra després d0una excel·lent feina de renovació i adequació de l'estructura dels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio quan la UPF va adquirir l'edifici el 1992. Les obres van incorporar un pas soterrani que enllaça el dipòsit amb l'edifici Jaume I del Campus, per on s'accedeix a aquest fabulós exemple d'arquitectura civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada