"Monsieur Belmondo...un cafè, si us plau!"



El 'Cafè del Centre'

Que consti, d'entrada, que quan a la 'tarja de presentació' d'aquest cafè hi figura '1873', imposa. Així que, havent trepitjat la placa d'homenatge que l’Ajuntament va col·locar al terra, just a l'entrada del Cafè del Centre (carrer de Girona, 69), i una vegada traspassada la porta del local, un ja se n'adona que aquest lloc no amaga res de la seva història. Ans al contrari: ho ensenya a pit obert. Tal qual, sense complexos.

I és que el periodista inquiet, l'estranger esmaperdut o qualsevol ciutadà que es deixi caure per les seves boniques taules de marbre i aixequi la mirada, veurà que aquí no han venut l'ànima a grans grups d’hosteleria que amb molts duros a la butxaca transformen i aniquilen per complet l'essència d'allò que és autèntic per convertir-ho en un sucedani que no té cap encant. Ja m'entenen, oi? El ‘Centre’, és el ‘Centre’. No sé si m'explico. No és el ‘Zurich’ de Plaça de Catalunya, ni tampoc el ‘Bar Velódromo’, a Muntaner, que en l’actualitat són establiments resuscitats de les cendres, però amb retocs, repentinats...en definitiva, orfes d'aquella atmosfera que van tenir en dècades anteriors.



Interior del cafè



Ben mirat, podríem dir que el Cafè del Centre (el més antic de L'Eixample, i un dels més vellets de Barcelona, junt amb els encara vius 'Marsella', ‘Casa Almirall’ o el 'Cafè de l'Òpera') milita, segons les hores del dia, en aquella divisió a mig camí entre la tranquil·litat trés parisienne del cafè 'Paraigua', a Ciutat Vella, i el bulliciós cafè 'Montseny', a Gràcia.

Al 'Centre' no hi trobaran taules de billar, ni estridents futbolins, ni hauran d'escoltar insuportables melodies de senzilles màquines escurabutxaques, ni tampoc crits d'alegria de vellets quan han fet el '7 i mig' o estampen amb orgull i sense cap mirament una fitxa de dòmino a la taula on hi tenen el seu 'carajillo'.

Així que, feta la presentació, potser que coneguem alguns bocinets d’història del que, als seus inicis, fóra un casinet i avui dia és regentat per la tercera generació de la família Bel.

M’assec en una de les senyorívoles taules de marbre i espero n’Agustí Bel, alma mater actual del Centre, que junt amb la seva esposa, na Inès, i amb els seus dos fills, l’Olga i en Jordi, són els qui cada dia, de dilluns a dissabte, són al peu del canó d'aquest negoci que s'ha mantingut dempeus -sense tancar les seves portes- des de 1873. Poca broma.

Dit i fet, arriba l’Agustí i entra directe a matar, en el millor sentit de la paraula. Sense apartar la mirada d’un bon plat de fideus fins que s'està menjant em comença a explicar les mil i una anècdotes, vivències i personatges que han passat per aquest local, un cafè que pot dir amb orgull que les espelmes del seu centenari ja les va bufar fa 40 anys!



N'Agustí és el nét del fundador del 'Centre', n’Agustín Bel Balada, qui aquell any de glòria aixecava per primer cop les persianes d'aquest local que, per cert, abans de ser cafè i casinet, va ser una vaqueria! “Aquí a la vora hi havia camps. I aquells eren temps en què n'Ildefons Cerdà, de ben segur que s'havia deixat caure per aquí per prendre's un refrigeri”, em comenta.

Diuen que escoltar és una de les eines més preuades d'un periodista, i en aquests moments sóc tot orelles; deixo que la conversa flueixi exquisidament amb els contrapunts irònics d'aquest home a qui observo amb detall i em recorda  -amb tot el respecte- un mestre chocolatier de Suïssa. Ulls d'un blau molt clar, cabell blanquinós.

Arriba el segon plat i entre xuclada i xuclada de les cloïses de l'arròs ja m'ha confessat que al cafè una clienta com la malaguanyada Montserrat Roig es delia per improvisar un bon guacamole; que amb el cronista Permanyer ha fet disquisicions sobre el cigaló; que na Pilar Miró l'havia fet quadrar com un sergent a la mili; i que ha passat per aquí un raguitzell llarguísim de personatges: l'artista Ocaña, Maruja Torres, Lídia Falcón (compta, que aquí hi ha geni!), Pepe Rubianes, Terenci Moix, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Huertas, polítics com els germans Maragall, fins i tot en Lionel Messi, amb limousina inclosa a la porta.

Pel que he pogut llegir, i també em corrobora n'Agustí, aquestes parets han escoltat les converses d’un grup de jubilats de la Philips, d'aficionats filatèlics, d'aprenents de poeta, i han contemplat des de primera fila els rodatges de sèries de televisió, o pel·lícules com: 'Andorra, entre el torb i la Gestapo', 'Des del balcó', 'Estimada Loreto' o ‘Barcelona Connection’. Fins i tot la inoblidable petjada de cares conegudíssimes del cel·luloïde com Gérard Depardieu, Julianne Moore, Eduardo Noriega, Jean Paul Belmondo…

Demanar per trucar per telèfon?
quines èpoques aquelles!

Acabo l’afable conversa amb 'don Agustín' i m'acomiado d’ell tot agraïnt-li el temps que m’ha dedicat. Em dirigeixo cap a la porta de sortida i rebobino la pel·lícula. He contemplat tots els elements decoratius d’aquesta mise en scène: la banqueta de fusta fosca que, contígua, i amb bells detalls florals ornamentals discórre per la paret; les vampíriques dones klimtianes que el pintor Martí Teixidor va voler plasmar en tres impressionants olis; el rètol amb xapa blava esmaltada del ‘Teléfono público’ de la Compañía Telefónica nacional de España (ei! en el mapa no hi figuren les illes Canàries); la taula octogonal on es jugava al baccarat, amb la ranura on hi dipositaven propines per al crupier; l’altell ‘misteriós’ on, chi lo sa, si rere les polsoses cortines, l’esperit de l’anarquista Salvador Puig Antich fita la sala amb zel no sigui que hi hagi algun gris camuflat de poeta; l'aparell antic de ràdio Inter, el moble giradiscos Blaupunkt, el piano, les columnes de fundició, el rellotge que al damunt d'una d’aquestes estructures que aguanta l'altell, comparteix escenari amb un calendari esmaperdut i panxacontent que espera a què alguna ànima caritativa li giri el full perquè ha quedat atrapat en el temps; el biombo, que com immutable acordió de fusta i vidre separa l'ambient dels més intel·lectuals dels jugadors d'escacs o simples contertulians, la fotografia on hi apareix bona part de la troupe de la sèrie de TVC 'Poblenou', els 5 globus que cauen a plom i il·luminen la sala…i un llarguíssim etcètera.

Així que, per veure-ho i inspirar-se, res millor que deixar-s'hi caure. Recomanació: tapes, vermuts, cerveses belgues, biberó i suau. Els dos últims, no els explico. Cal preguntar-li al que hi hagi darrera la barra de fusta de caoba.


La història d'aquest cafè dóna per molt. I prometo que continuarà en un altre article.

Tanco la porta del ‘Centre’ i penso: ostres, la propera vegada que l’admirable macarra d’en Belmondo torni a visitar la nostra estimada ciutat, ciutat de cafès, perquè no dir-ho, no se m'escapa i el cito aquí.

Al set de rodatge li cantaran  allò de “Llum, càmera, acció”. Però l'Agustí i jo, camuflats de secundaris al fons de la sala, i mentre continuo escoltant més històries boniques del 'Centre', li direm: "Monsieur Belmondo...un cafè, si us plau!".